Dimecres 23 de març. Desprès de treballar i a un hora per nosaltres una mica tard, ens dirigim sense gaires ganes i cansats a la Biblioteca de Catalunya, un altre cop per assistir a una representació teatral. No entenem el perquè encara avui en dia el Teatre te que començar a les 9 de la nit, ja que això fa que entre una cosa i un altre arribem a casa cap a les 12 de la nit i al dia següent a matinar. Crec que no s’adonen que per la gent que “encara” tenim “curro”, es un fre força important per aproparse al mon de la cultura. Per la majoria de gent es mes còmode veure qualsevol cosa a casa davant de la TV….els programadors deurien pensar una mica en això i lluitar per captar públic donant les màximes facilitats.
Trobem molt mes raonables els horaris del TNC o el Liceu, que fan les seves representacions a les 8 de la tarda. Un altre cosa son els caps de setmana…
Be…. anem per feina… l’obra que anem a veure es “LA PRESA” (****), de Conor McPherson i produïda per la Companya La Perla.
McPherson neix a Dublín l’any 1971. Estudia a la universitat de Colege de Berlín i comença a escriure obres des de molt jove. Es considera un dels millors dramaturgs irlandesos del moment i les seves obres han tingut molt bones critiques, tant a nivell nacional com internacional.
Ja veieu d’entrada que la nostre valoració es molt bona, (4 estrelles sobre 5), ja que ens va agradar tot, el text, la direcció, la traducció, l’ interpretació i la escenografia.
L’historia ens la explica molt be el mateix director del espectacle FERRAN UTZET ……..
“la història és senzilla. L’acció té lloc al nord-oest d’Irlanda, en un pub rural on cada tarda maten el temps el mecànic Jack (Ramon Vila) i el seu ajudant Jim (Oscar Intente), fent petar la xerrada amb el cambrer Brendan (Armand Villén); els tres són solters.
Però aquesta tarda és diferent: esperen la visita del fatxenda Finbar (Jordi Coromina), l’home de negocis del poble, propietari de diverses cases i d’un hotel.
No vindrà sol: ha llogat una casa a una dona de Dublin, la Valerie (Montse Germán), que ha decidit instal·lar-se a la zona. I aquella tarda tots dos visitaran el pub d’en Brendan.
La Valerie és una dona urbana, atractiva, simpàtica i accessible, i només arribar es converteix en el centre de les atencions dels habituals del pub, que busquen, cadascun a la seva manera, d’impressionar-la. La Valerie és el prototipus de dona que només podien somiar o veure a la televisió… i està allà, bevent amb ells! La conversa, regada per l’alcohol, flueix cap als castells i les fades, i en Jack, en Finbar i en Jim, esperonats per una fascinada Valerie, expliquen històries sobrenaturals.
Però la nit agafa una direcció inesperada quan la Valerie explica també una història de fantasmes. Es tracta d’una història personal i terrible, la tragèdia que explica per què va abandonar Dublin. La sinceritat i la cruesa del relat transformen l’ambient, i la competència entre els homes per l’atenció de la nouvinguda es dissol per deixar lloc a una empatia i una comprensió profundes cap a la Valerie.
Ramon Vila
Armand Villén
Poca cosa més hi passa, a La Presa. No hi ha acció. No hi ha històries d’amor, xantatges, venjances, bons i dolents. Però passa quelcom meravellós: que captura un tros de
vida. I entre fantasmes i cerveses, descobrim una cosa que massa sovint oblidem: que, encara que ens ho sembli, mai estem sols. I que en el lloc més inesperat podem trobar allò que busquem. La Valerie ho troba a la regió de Sligo.”
Jordi Coromina
Montse Germán
Aquesta obra la varem veure nosaltres fa uns any al Romea, on Manel Dueso la va dirigir al 1.999; llavors ja ens va agradar força; aquesta vegada la hem trobat diferent, força diferent… creiem que aquí el final esta canviat, encara que els anys no passen perquè si, i els records es difuminen desprès de 12 anys.
Ens ha agradat molt la escenografia d’en SEBASTIÀ BROSA, que recrea amb molta fidelitat un pub irlandès dels autèntics… aquells de la Irlanda rural. Un treball extraordinari en un espai tan difícil d’ambientar, com es el de la Biblioteca de Catalunya.
Òscar Intente
El espai sonor de ORIOL BROGGI esta ben aconseguit i m’agradaria destacar la feinada en la il·luminació que GUILLEM GELABERT aconsegueix en els moments en el que expliquen histories de “por”, tot s’enfosqueix per aconseguir l’atenció del públic on el director vol. La traducció de JOAN SELLENT aconsegueix apropar aquest mon rural irlandès amb molta naturalitat.
Cal remarcar la actuació dels 5 actors, en aquesta producció, amb un treball de conjunt molt remarcable, ja que no existeix entre ells grans desnivells de qualitat. A mi em va agradar especialment en Ramón Vila (que ja ens va sorprendre molt agradablement en “Natale in casa Cupiello”), aixi com també Montse Germán en un paper molt aconseguit (també recordem el seu extraordinari treball en “Germanes” i mes recentment a “Agost”).
