Un cap de setmana esbojarrat i del que em costarà posar-me al dia en el Bloc. El dissabte varem anar a Madrid per tal de celebrar l’Aniversari de l’Imma, i ens varem quedar els 3 dies aprofitant que a Barcelona el dilluns va ser festiu…. però axó ja ho explicaré en un altre post. Abans de Madrid, el divendres 4 de març varem tenir la sort de gaudir d’una de les operes mes meravelloses de Richard Wagner, PARSIFAL.
Aquesta opera en tres actes es creació absoluta de Wagner, ja que d’ell es tant la musica com el llibret, te una durada una mica excessiva, ja que des de el seu primer compàs fins que surts del Teatre, han passat ni mes ni menys que 5 hores i mitja….. al tercer acte el divendres varen haver forces “fugides” del pati de butaques….. encara que en el quart pis on estàvem situats casi tothom va aguantar fins al final. Això demostra que encara avui en dia l’opera continua sent per a alguns una forma de “relació social” mes que un lloc on es gaudeix de la música (sobretot en les localitats mes cares).
Estrenada al Teatre Festspielhaus de Bayreuth el 26 de juliol de 1882; Wagner va donar l’exclusiva a aquell Teatre, poder per agrair que se’l tingués tant present en la seva programació. Això feia que es tingues que anar a Alemanya per poder-la veure. Barcelona, que en aquella època ja era molt wagneriana, va esperar a que els drets de representació al Teatre de Bayreuth caduquessin, per ser la primera opera a Espanya que la va representar, i així el 31 de desembre de 1913 va ser estrenada al Gran Teatre del Liceu.
L’argument explica com un innocent noi, Parsifal, es converteix sense quasi adonar-se en el salvador del Sant Grial. El Rei Amfortas, ferit de mort al caure persuadit sexualment per Kundry, fa que els habitants dels seu reialme en el castell de Montsalvat estiguin preocupats i totalment desorientats. Parsifal es compadeix i accedeix a ajudar-los, tot renunciant aquest cop a la seducció de Kundry, retornant la llança sagrada i per tant, l’ordre al castell.
La seva posada en escena ( Claus Guth), es magnifica, procurant que els actors i cantants, no estiguin estàtics a sobre l’escenari….. ha decidit situar l’acció en l’Europa de entre guerres, als anys trenta. Alguns “puristes” estaven escandalitzats d’aquest “atreviment”, que a mi em diverteix, perquè en els entreactes m’ho passo d’allò mes be al sentir frases com….”jo l’any que be deixo el abonament…. això es intolerable !!! “….. Que divertit, de debó.
L’Opera per alguns es tindria que representar SEMPRE amb la mateixa ambientació, tal i com va ser creada per l’autor…..vaja com els Pastorets. Per mi seria un avorriment. L’important per mi es la musica i les veus i la resta m’agrada que em sorprenguin i que mai sigui repetitiva.
Per tradicional ja tindrem per desgracia un altre cop la temporada vinent, AIDA en format clàssic …. SI senyors…un altre cop !!!!
La escenografia (Chiistian Schmidt), em va agradar moltísim ja que crea un escenari giratori en continu moviment a dos nivells, amb molt color i que a cada moment sorprèn per els seus canvis, amb terres diferents, enrajolats, gespes, basalts, on les façanes es van transforma’n a mida que passa el temps, degenerant-se i fins i tot derrumban-se, per que al final TOT reneixi de nou un altre cop i sembli un altre cop immaculat i nou. Passarà molt de temps perquè al Liceu es pugui gaudir d’una escenografia similar, amb tantíssima qualitat…. (la crisis) . Una autentica meravella.
Les veus de Klaus Florian Vogt (Parsifal), i sobretot la de Hans-Peter König (Gurnemanz), amb una molt bona sonoritat de baix, em van semblar senzillament delicioses. Anja Kampe (Kundry) va tenir una nit memorable i es que es una de les millors sopranos dramàtiques d’avui en dia.
L’orquestra aquest cop, em va agradar molt… i m’alegro perquè últimament ens tenia preocupats. El Cors sensacionals, especialment el dels homes.
Tinc que reconèixer que fa uns anys quant començava a anar al Liceu, a una llotja del tercer pis, que la empresa on treballo posava a la disposició dels seus empleats….. ( com ha canviat la qualitat humana de la empresa on encara treballo!!!!… i en general a quasi totes les empreses, on l’únic valor en vigor, es el pur rendiment econòmic.),…… com deia, tinc que reconèixer que evitava assistir a les operes de Wagner perquè no les aguantava, per la seva densitat musical que per mi llavors era mes que excessiva. Havia que afegir al meu desconeixement de llavors, el que no havia subtitulació i no te assabentaves absolutament de res del que passava a escena. Ara tot això ha canviat a millor, i suposo que jo, a força d’assistir al llarg dels anys a l’opera m’he anat educant musicalment parlant i ara puc dir que realment les gaudeixo …. i molt.
La meva valoració d’aquesta producció es de 4 estrelles (****) sobre cinc. Crec que l’època de aquest tipus de representació amb tants mitjans i unes veus absolutament magnifiques, malauradament amb la crisi econòmica i les ultimes retallades de la conselleria de Cultura de la Generalitat ……. ens costarà tornar-les a veure, si es que algun dia es tornen a fer amb aquesta qualitat.
Direcció musical
- Michael Boder
Orquestra Simfònica
Cor del Gran Teatre del Liceu
Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana
Direcció escena
- Claus Guth
Escenografia
- Christian Schmidt
Repartiment
- Klaus Florian Vogt (Parsifal), Anja Kampe (Kundry), Alan Held (Amfortas), Hans-Peter König (Gurnemanz), Boaz Daniel (Klingsor)