Al Teatre Lliure de Montjuïc, a l’espai a quatre bandes, totalment remodelat per l’ocasió, de la Sala Fabià Puigserver, s’han programat els dos espectacles que formen el díptic SHOCK, “El Cóndor y el Puma” y “La tormenta y la guerra”, que es poden veure aquests dies de Setmana Santa.
Nosaltres vam veure “SHOCK 1 – EL CÓNDOR Y EL PUMA” ahir, dijous 14 d’abril.
Dirigida per Andrés Lima (Madrid 1961), la dramatúrgia és del mateix Andrés Lima i Albert Boronat i el text d’ells dos conjuntament amb Juan Cavestany i Juan Mayorga. És una producció del Centro Dramático Nacional. Aquesta proposta va obtenir dos Premis Max 2020 a la Millor Direcció d’Escena (Andrés Lima) i al Millor Disseny d’Espai Escènic (Beatriz San Juan).
“EL CÓNDOR Y EL PUMA” és una peça de teatre documental inspirada en “La doctrina del shock” de la periodista canadenca Naomi Klein:
… un viatge per explicar com s’utilitzen les investigacions psiquiàtriques dels anys 50 i les teories ultraliberals de l’Escola Econòmica de Chicago per implantar el capitalisme arreu del món. De Xile i l’Argentina a l’Iraq, i també al nostre present.
La proposta parteix del cop d’estat a Xile, l’onze de setembre del 1973, del General Pinochet contra el govern de Salvador Allende i ens explica, en un viatge en el temps, la història de la concepció i execució d’aquest cop d’estat. Un espectacle resultat de la investigació teatral feta sobre aquest fet històric.
En paraules d’Andrés Lima al programa de mà:
“Un teatre-documental que representa la història però per conèixer-la des de l’emoció. Representar la nostra història és la voluntat de conèixer-nos nosaltres mateixos. La nostra societat d’avui és el resultat del que hem construït o destruït abans. El capitalisme imperant d’avui es forja durant molt de temps però té un impuls fonamental després del final de la Segona Guerra Mundial, en part gràcies, o malgrat la Doctrina del xoc. I el cop de Xile és el seu primer experiment.”
Antonio Durán “Morris”, Natalia Hernández, Esteban Meloni, María Morales, Paco Ochoa, Juan Vinuesa i Willy Toledo conformen el repartiment. Uns actors que interpreten quaranta personatges en un treball coral interpretatiu absolutament magnífic.
El director s’ha rodejat del seu equip habitual com Beatriz San Juan en la escenografía i el vestuari, Jaume Manresa en la música i espai sonor, Miquel Ángel Raió en la videocreació i Pedro Yagüe en la il·luminació. La caracterització correspon a Cécile Kretschmar. El resultat del treball de tots plegats, ens ha impactat, ens ha trasbalsat i emocionat.
Cronològicament, va des dels anys cinquanta, amb les primeres reunions del Govern dels Estats Units amb Ewen Cameron per fer que desenvolupi la tècnica de l’electroxoc, les teories ultraliberals de l’Escola Econòmica de Chicago liderada per Milton Friedman i la creació i desenvolupament de l’anomenada Operació Còndor sota l’impuls del govern nord-americà. Un espectacle que pretén alertar dels mètodes que utilitza el capitalisme per implantar-se arreu, i en especial a Sud-amèrica començant per Xile i Argentina, per estendre’s després entre d’altres a Síria o a l’Iraq.
L’espectacle està conformat per quatre peces diferenciades
- “La Nada es bella” on ens presenten als dos científics creadors de la doctrina del xoc, Ewen Cameron i Milton Friedman.
- “El Golpe” on ens mostren les conseqüències de les teories dels dos científics convertint a Xile en el primer laboratori de la doctrina del xoc.
- “El Cóndor y el Puma” on ens mostren el desenvolupament de l’Operació Còndor i el cop d’estat a l’Argentina per part del General Videla. La celebració del mundial de Futbol del 78 a l’Argentina, amb la seva figura estel·lar Diego Armando Maradona, que també es recrea a la peça, va servir per emmascarar tot el règim de tortures i desaparicions que s’havia instaurat al país.
- “Muerte y resurrección” on assistim a la mort dels impulsors de la doctrina del xoc, però sense que morin amb ells les seves teories que sentim més vives, més properes, i més perilloses que mai.
Un muntatge absolutament esplèndid que ens colpeja per l’impacte del què ens expliquen, tot i que som força coneixedors del que llavors va passar, i també del que està passant en l’actualitat, veure-ho i escoltar-ho a escena és feridor i provoca en la majoria dels espectadors, la vergonya davant la nostra passivitat per uns fets que vulneren tots els drets humans.
Per destensar el relat de les tortures, que ens deixa el cor en un puny, esplèndida l’escena surrealista de la trobada de Margaret Thatcher (espectacular Maria Morales) amb Pinochet i la seva dona a la seva residència de Londres.
Una posada en escena molt àgil i enèrgica, que aconsegueix que se’ns facin curtes les gairebé tres hores de duració, on es combinen el documental, la ficció i el relat d’uns fets en un immens escenari en moviment, simbolitzant el món que continua girant davant la nostra quietud i passivitat. Excel·lents l’escenografia i la il·luminació.
Aquesta proposta es pot veure encara demà i diumenge als matins. No us la perdeu… creiem que paga molt la pena.