Era el mes de març del 2011; no feia encara mig any que havia començat a publicar aquest blog, quant un “Voltaire”, em va recomanar….. jo diria que quasi “obligar”, a anar a veure un espectacle que feia els últims “bolos” per Catalunya desprès de casi 2 anys de representar-se arreu de casa nostre i també per França. Es tractava d’un espectacle amb un sol actor envoltat de marionetes de gran mida, a escala humana.
La veritat es que viatjar un divendres de març fins a Mataró, únicament per veure un espectacle de “marionetes”, no ens venia massa de gust, però tal va ser la insistència del nostre seguidor DANI, que no ens va quedar mes remei que fer “l’esforç”.
Beneït sigui el dia que vàrem decidir fer aquest pas i anar a veure l’espectacle “Don Juan, memória amarga de mi” al espai escènic Can Gassol de Mataró. L’espectacle estava escrit i protagonitzat per Miquel Gallardo. Literalment l’espectacle ens va noquejar i com veureu en aquest enllaç, va ser un dels primers espectacles que vàrem valorar amb la màxima puntuació de 5 estrelles.
– – – – – – – – – – – – – – – – – – – – –
A mitja tarda varem sortir de casa, i des de Vallcarca, caminant…. xino xano, varem recorre mig Barcelona per arribar per fi a la Vilella, al peu de Montjuïc.
Max Flaubert viu en una institució psiquiàtrica, reclòs en un armari dintre de la seva cel·la, creient-se Hamlet després de la mort de son pare i que la seva mare es casés amb el seu oncle. Un nou psiquiatra arriba per a intentar treure’l de la seva abstracció, arrencar-li la seva por a viure, i obligar-lo a prendre decisions que no vol prendre.
Aquesta vegada Miquel Gallardo s’endinsa en el mon de Shakespeare i tot estudiant alguns dels seus personatges, es basa especialment en el personatge del príncep de Dinamarca, Hamlet; no podia escollir millor, perquè Hamlet es tracta del personatge mes reutilitzat de la literatura universal, del que s’han arribat a escriure trenta-sis òperes i més de cinquanta pel·lícules.
Miquel Gallardo, escriu un text nou, molt atractiu, al voltant de Hamlet, per tal de donar sentit al final de l’obra, al monòleg més famós de la història del teatre: “To be or not to be”.
Hamlet encarna el dubte entre l’amor/odi cap a la seva mare i la lleialtat al pare, entre les seves pors i el deure de venjar la seva mort. Amb aquesta base, construeix un text que arranca en un psiquiàtric, on el protagonista intenta per tots el mitjans treure del armari ( no pas en el seu sentit “gai”)… a Max Flaubert, on esta reclòs voluntàriament i que en la seva bogeria ( o no), està convençut que s’ha reencarnat en Hamlet, i que es comporta com un “kikikomori” (alguns adolescents japonesos que es neguen a sortir de la seva habitació i s’aïllen del mon).
Tres titelles intervenen com si es tractessin de tres personatges reals, OFÈLIA, HAMLET i la seva MARE, que és la que trenca tota la tensió acumulada del text i ens fa riure des de el seu personatge disfressat de dona benestant argentina, que a la seva edat, ja tot li fot. Poc a poc anem entenen perquè Max prefereix la “seguretat” del armari que la vida real, a la que te veritable por….. i fins aquí puc arribar.
El text es magnífic, pensat i mesurat al mil·límetre, però la interpretació de Miquel Gallardo en el paper dels 4 personatges,(tres titelles i la del psiquiatra que intenta ajudar a “Hamlet”), és sublim i esgotadora. Encarna a l’hora amb la seva veu i el seu gest, els quatre personatges i les titelles es fan de carn i ossos… i t’adones de que les titelles son únicament el mitjà per fer arribar el text, però que en realitat els veus son actors reals, persones vives que interpreten el seu personatge i que fan TEATRE PUR.
….. veig que hem torno a repetir, perquè, tal com deia en la crònica de “Don Juan…” ara fa tres anys….. NO es un espectacle de “TITELLES”,…es TEATRE amb Majúscules, teatre de text, que tan sols utilitza les titelles per interactuar, i tan sols com un recurs mes; els tracta com si fossin persones humanes que estiguessin actuant amb ell, a sobre del escenari.
Espectacle absolutament recomanable e imprescindible. Animeu-vos a descobrir aquest nou Teatre al costat mateix del Lliure de Montjuïc i del Teatre Grec. L’espectacle s’ho mereix i seria una llàstima que per una falta d’una campanya promocional com poden fer altres teatres amb mes pressupost, us perdéssiu aquesta petita joia que ara mateix s’està representant a casa nostre.
Text e Interpretació: Miquel Gallardo.
Direcció: María Castillo
Construcció de titelles: Martí Doy – Escenografia: Xavier Erra – Projeccions: Marco Domenichetti – Il.luminació: Miquel Gallardo i Xavier Muñoz – Espai sonor: Miquel Gallardo.
Producció: Companyia Pelmànec.
Al finalitzar l’espectacle, varem tenir la sort de poder fer un col·loqui amb el protagonista, Miquel Gallardo acompanyat pel director del Teatre La Vilella, Jordi Pérez i Soldevila. Us deixo un vídeo en el que vaig gravar moments puntuals d’aquest diàleg.
_______________________________________________________________________________
– La Viella Teatre – Preu 12 € – (pagat 8 € – soci protector)
_______________________________________________________________________________
