Per MIQUEL GASCÓN …
Dissabte passat ens varem apropar al Teatre Romea, desprès d’assistir a la presentació del llibre de la Cia Sargantana. L’única critica de Roberto Zucco, que havíem llegit en el diari ARA era una mica descoratjadora….. però no ens ho volíem creure massa.
Bernard-Marie Koltès va escriure Roberto Zucco l’any 1988, quan sabia que tenia una malaltia terminal, i no és d’estranyar la seva cruesa ja que era conscient de que seria la seva ultima obra escrita. El dramaturg francès explora els problemes que tant li van turmentar al llarg de la seva vida.
La història està inspirada en un personatge real, un assassí en sèrie sense escrúpols que mata sense raó, però el text va convertint a Zucco en una mena d’heroi tràgic contemporani. L’obra posa la pell de gallina perquè mostra, des de la fredor d’un personatge menyspreable, com la societat brutalment l’aliena, però que també comparteix amb ell la responsabilitat d’aquests crims. L’historia d’aquest assassí és barrejada amb la descripció de la vida d’una noia adolescent que s’enamora perdudament de Zucco i ell la portarà a la perdició. L’argument també posa en qüestió totes les institucions socials que vertebren el món, des de la família o la policia o la justícia, sense oblidar-se del que suposa la infància per les persones.
Quant va ser estrenada a Berlín l’any 1990, va provocar un enorme escàndol, perquè s’hi confonen fet reals i tràgics. Estil shakespearià, ritme ràpid, situacions expressionistes, una desfilada de personatges, una sèrie de morts….
En una entrevista que se li va fer a Bernard-Marie Koltès, ell va dir :
“El febrer d’aquest any, jo vaig veure, un cartell dins del metro, s’hi buscava un assassí d’un policia. Em vaig quedar fascinat per la foto del cartell. Un temps després, vaig veure a la televisió el mateix noi sent capturat i portat a la presó emmanillat per uns policies, des de dins de la mateixa presó ell va desafiar el món. (…) El seu nom és Roberto Succo: ell, amb només quinze anys va matar els seus pares i després va fugir fins als vint. És la primera vegada que prenc com a punt de partida un fet real.”
Un muntatge espectacular, amb una escenografia de Sebastià Brossa que ens recorda els “13 Rue del Percebe” dels TBOs quant érem petits, amb compartiments d’un edifici de dues plantes i teulada, que separa les escenes i que amb una bona il·luminació únicament deixa visible en cada moment l’escena on passa l’acció.
Aquesta escenografia ha estat criticada perquè diuen que “tanca massa el personatge “lliure” de Zucco entre 4 parets”… i de debò, crec sincerament que criticar per això aquesta nova posada en escena és estar “tancat” a la primera visió que fa anys vas tenir en el seu dia de l’obra. No entenc aquest raonament, de gent tan purista, que esgarra la iniciativa de qualsevol canvi escenogràfic…. i això passa molt sovint també a l’òpera.
Les quinze escenes de l’obra, que transcorre en una ciutat fictícia francesa, amb aquesta escenografia es passa ràpidament i en segons per multitud d’espais diferents, i es descriu des del terrat d’una presó, com el d’una cuina, la casa on viu la mare i és assassinada, un prostíbul, un parc, un bar de copes, una estació de metro… A nosaltres l’escenografia precisament és una de les coses que ens va agradar mes de la producció.
El repartiment l’encapçala aquesta vegada Pablo Derqui, i de debò que fa un paparàs… un regal que li ha fet en Manrique, i que ell aprofita al màxim, interpretant un dels personatges considerats com un dels millors del repertori dramàtic contemporani.
Pablo Derqui, aconsegueix amb la seva gestualitat fer molt creïble el personatge… les seves mirades, la seva fragilitat, amb una certa timidesa i amb una brutalitat esfereïdora de la que ni el personatge es conscient. Potser el paper de la seva vida. Paga la pena anar al Romea encara que sigui únicament per admirar el magnífic treball d’aquest actor.
Cristina Genebat, actua prou bé, m’agrada cada vegada mes, encara que pel meu gust els moments on te que mostrar dolor profund, no acaba d’arrodonir-los. Ella te a mes a mes un paper importantíssim en la producció ja que s’ha encarregat de la traducció de l’obra al català i pròximament la traslladarà al castellà per el Teatro Español.
Rosa Gàmiz és com un comodí e interpreta molt bé un foti-me’n de personatges. Sempre és una actriu que m’ha agradat per la seva naturalitat, interpreti el que interpreti.
Maria Rodríguez, tot un descobriment, almenys per mi, interpreta un dels personatges principals… la noia adolescent. Un treball magnífic per aquesta jove actriu, que de ben segur veurem molt d’aquí en endavant.
Maria Rodríguez
A un bon nivell també, Xavier Boada, Xavier Ricart i Oriol Guinart, en papers mes secundaris.
Espectacle dur, però absolutament recomanable. Avis als teatraires : No us el hauríeu de deixar perdre sota cap concepte.
AUTOR: Bernard-Marie Koltès
TRADUCCIÓ: Cristina Genebat
DIRECCIÓ: Julio Manrique
REPARTIMENT: Pablo Derqui – Cristina Genebat – Ivan Benet – Maria Rodríguez – Xavier Boada – Rosa Gámiz – Xavier Ricart – Oriol Guinart
ESCENOGRAFÍA: Sebastià Brosa – ILUMINACIÓ: Jaume Ventura – VESTUARI: Maria Armengol – ESPAI SONOR: Damien Bazin – CARACTERITZACIÓ: Ignasi Ruiz
______________________________________________________________
– Teatre Romea – Preu 30 € – (preu pagat 16 € – Promoentrada )
_______________________________________________________________
