Per IMMA i MIQUEL
Quan deixem la Fortalesa ens dirigim als Museus, però abans d’arribar fem una parada a l’Església cristiana on estan celebrant una Missa, ens quedem atrapats amb el fervor de la gent i els càntics que entonen coralment, l’església plena de gom a gom… i ens quedam una bona estona veient el diferent que és la litúrgia que a casa nostra….. tothom canta, pica de mans i toquem els timbals amb una alegria que per nosaltres voldrien.
Anem a visitar el Palau que forma part dels Museus però està tancat per reformes, un home s’ofereix a fer la visita però amb la condició de què no traiem entrada i li paguem directament a ell. I així ho fem, de fet és una persona molt amable que ens ensenya i explica la utilitat de cada una de les habitacions.
Decidim dinar al restaurant que hi ha davant de l’Església i on abans hem pres un refresc, amb la intenció de no perdre gaire temps i poder continuar la visita cap la ciutat macuti. La intenció és bona però també ho és la lentitud del servei i ens passem pràcticament dues hores que d’altra banda també va bé per descansar.
Continuem la visita cap a la part sud de l’illa entrant de ple en la part mes habitada i mes viva d’Illa, i també la mes pobre i deixada.
Tornem a la mesquita d’aquest mati i l’ambient és totalment diferent… gairebe sols i poden entrar…
Deixem les cases de maó i de pedra…. i ens endinsem on veritablement viu la majoria de gent al sud de l’illa, en barraques, però on es respira la VIDA que sembla a ulls d’un occidental molt mes feliç que la nostra…. no tenen res material, però ho tenen TOT.
Voltem i voltem, tot coincidim avui amb la celebració de la fi del Ramadà que provoca que vagin sortint de las cases multitud de nens i nenes vestits de gala, amb pentinats super-historiats, sabates de taló, ulls pintats, … una autentica demostració d’alegria. No calen mes paraules… crec que lo millor és deixar les imatges que parli per si soles, perquè podeu intentar entendre l’ambient que ens varem trobar a ILHA DE MOÇAMBIC…. una gent extraordinària.
Pont que uneix l’ilha de Moçambic amb el continent
Com veieu, no podem parar de fer fotos i de voltar fins que mica en mica es fa l’hora de sopar.
Anem a sopar a un dels restaurants recomanats pel Francesc i també aquí ens hem de carregar de paciència per l’enorme lentitud en el servei. El que ens queda molt clar és que no serveixen fins que no poden fer-ho a tots els de la taula en el mateix moment.
Anar al primer capítol
Anar al capítol anterior
Anar al capítol següent
_______________________________________________________________
