Ahir 19 de Juliol de 2011, a la nit, varem assistir a l’estrena a Barcelona de l’obra de Teatre LA CAÍDA DE LOS DIOSES, amb forces expectatives … i així i tot varen estar superades per aquesta gran producció, que tornem a valorar amb la màxima puntuació….. un altre 5 estrelles d’aquest GREC2011.
El Teatre Grec, haig de dir però que no es el millor indret per fer Teatre de text, ja que les grades en semicercle allunyen als espectadors del lloc on realment s’esta representant l’acció; a les persones que ens agrada veure les expressions dels actors, es un punt en contra d’aquest espai. Per sort nosaltres aquesta vegada estàvem al centre de la fila 3 i encara i aixi teníem que fer esforços per veure les cares dels actors i ja no diguem…les expressions dels actors… no em vull ni arribar a imaginar els que estaven situats mes enllà de la fila 20… no veurien ni un borrall. Menys mal que el so en el recinte es francament bo i la visibilitat es absoluta ja que al estar en graderia els caps dels espectadors que tens davant no tapen en cap cas la visió del escenari.
Deixant a banda les interpretacions força desiguals, de las que ja parlaré mes endavant, el director d’aquesta producció, en TOMAZ PANDUR ha aconseguit fer una autèntica filigrana amb aquesta versió, estèticament perfecte… jo diria “sublim” que et deixa literalment bocabadat durant una bona part de les dues hores i mitja que dura l’espectacle.
Fassbinder va dir un dia la següent frase : “La caída de los dioses, significa per a la història del cine el mateix que Shakespeare per a la del Teatre“. L’eslovè Tomaz Pandur, respectant al màxim aquesta obra mestre del cinema, realitza una versió teatral que no ha volgut simplement ser un homenatge sinó que l’ha intentat renovar modificant alguns aspectes i afegin un personatge nou, “Janek” (Emilio Gavira) que fa d’observador durant tota l’obra intervenint de paraula poques vegades però que amb la seva presencia lliga totes les escenes, com fent-i una llaçada. Pandur ha agafat de model l’obra de Luchino Visconti sobretot en l’estètica estilitzada i monocromàtica que respira tota la producció.
A mes a mes ha inclòs en el repartiment al pianista Ramón Grau, (mig ensorrat davant del escenari), que intervé en directe amb els seus sons ….a vegades esfereïdors i a voltes amb musiques força conegudes i molt ben interpretades….. durant tooooota la durada del espectacle, des de mitja hora abans de començar fins al mateix final. Una presencia molt important en la posada en escena, perquè remarca amb el teclat fins i tot els moviments que realitzen els actors en tot moment. Em va semblar una aportació que enriqueix l’espectacle enormement.
L’argument crec que no es el mes important en aquesta crònica, així i tot us deixo un esboc per si esteu interessats…
L’argument gira al voltant dels Essenbecks, una família adinerada dedicada a la indústria que comença a fer negocis amb el Partit Nazi. La nit de l’incendi del Reichstag, el patriarca conservador de la família, el baró Joachim von Essenbeck, que representa la vella Alemanya aristocràtica i detesta a Hitler, és assassinat. Herbert Thalmann, el vice-president de la companyia familiar, que s’oposa obertament als nazis (Francisco Boira), és culpat del crim. Escapa de les urpes de la Gestapo, però la seva esposa Elizabeth (Nur Levi) i els seus fills no corren la seva mateixa sort. L’imperi passa al control d’un familiar sense escrúpols, el groller oficial de les SA Konstantin (Manuel de Blas) . Queden a càrrec seu fill Günther (Santi Marín) , un estudiant sensible i preocupat, i el seu nebot, Martin (Pablo Rivero) . Aquest ultim és dominat per la seva mare possessiva, Sophie (Belén Rueda) la vídua de l’únic fill del baró Joachim von Essenbeck, un heroi mort a la Primera Guerra Mundial. Sophie amb la col.laboració del seu fill Martin, passa el poder al seu amant Friedrich Bruckmann (Alberto Jiménez) …. fins que el nazi Von Aschenband (Fernando Cayo) manipula a Martin per posar-lo en contra de la seva pròpia mare.
Per mi el mes important en aquesta producció es la meravellosa posada en escena, combinant magistralment la escenografia de Numen (Sven Jonke), amb la perfecta e imprescindible il.luminació de Juan Gómez Cornejo, afegint un extraordinari vestuari de Angelina Atlagic…i a mes a mes amb unes projeccions de vídeo que s’integren perfectament en tot plegat, realitzades per Álvaro Luna.
L’escenari te al fons una pantalla enorme que desprèn una llum blanca que enlluerna, però que al mateix temps aconsegueix en determinades escenes convertir als actors i a tot el atrezzo en simples figures monocromes en color negre que semblen retallades a ma i amb tisores…. de sobte es converteix en una pantalla de cinema on es projecten imatges plenes de color i de vida; els decorats i fins i tot moltes vegades els actors es mouen a sobre d’una cinta transportadora que va de dreta a esquerra del escenari transformant en un no res l’escena; a sobre dels caps dels actors un enorme superfície emmirallada i movible que segons com esta situada fa que els espectadors tinguin la visió del que passa en dos plànols totalment diferents… per exemple es pot veure tota la taula ben parada amb els aliments i com son manipulats per els personatges des de un visió totalment vertical. Se que em titlaran segurament d’exagerat, però crec sincerament que es una de les posades en escena que estèticament m’han agradat mes en tota la meva vida. Increïble, de debò.
L’escena de la violació de la seva pròpia mare del personatge de Martin Von Essnbeck, es d’una bellesa (estèticament parlant), difícil de superar, amb l’actor Pablo Rivero totalment nu a sobre de la seva mare (Belén Rueda) que intenta impedir-ho a tota posta. L’ultima imatge que em quedarà a la retina per molt de temps, es la “espatarrant” entrada de la Baronessa Sophie Von Essenbeck, vestida de núvia amb un vestit blanc rabiós, camí del seu destí fatal i amb la musica (enllaunada, aquest cop si) ressonant a tot volum a la muntanya de Montjuïc…. de debò …irrepetible !!!
Les interpretacions en general molt bones; tenim que dir com sempre que es una forma de interpretar a la que no estem acostumats… i que es molt diferent a la que es fa a Catalunya … particularment em sembla mes “marcada” i menys “natural”…. veus als actors com si realment estesin fent teatre…. i es així… es la realitat … però aquesta sensació fa que no t’oblides mai que estas assegut veient una representació teatral. A casa nostre amb actors de la categoria d’aquest espectacle a vegades aconsegueixen que t’oblidis d’aquesta barrera i l’escenari i la platea es fusionen d’una manera molt mes planera. Poder son manies meves … però alguna cosa deu d’haver perquè es una sensació compartida amb moltes persones conegudes…. segurament una “cultura” teatral diferent tan sols.
Un cop dit així, tinc que dir que BELÉN RUEDA en el seu retorn a la escena teatral esta sensacional i fa un paperas que es per treure’s el barret. Senzillament deliciosa a pesar del paper odiós que li toca fer, però ha sabut trobar l’aspecte humà que fa el personatge mes real que el de la pel.licula de Visconti. PABLO RIVERO, em feia una certa por ja que es el seu debut en un escenari, però estava totalment equivocat… ell es un dels protagonistes principals… o el protagonista i realment no te res a envejar al actor Helmut Berger que va protagonitzar la pel.licula de Visconti. Es un regal de personatge i l’ha treballat amb molta cura… i li surt de meravella en tots els seves caracteritzacions… de gigoló, de violador, de mariquita transvestida, de persona tendre…molt tendre, de personatge sexual i fins i tot de personatge de transmet molt be tot l’odi que porta dins seu.
Cal destacar també unes bones interpretacions per part de ALBERTO JIMÉNEZ (Friedrich Bruckmann), així com també de FERNANDO CAYO (Von Aschenbach). El personatge inventat per aquesta producció esta molt ben interpretat per en EMILIO GAVIRA. No em vull oblidar de cap de les maneres del pianista RAMÓN GRAU, que poder es el que mes treballa en l’obra i ho fa de meravella.
La resta d’actors treballant força be, però no estan segurament a l’alçada de aquest esplèndid espectacle. Únicament faltaria dir que la producció es va estrenar el passat mes de març a Valladolid, desprès a passat per Ljubljana i arribarà al Teatro Español de Madrid el proper 25 d’agost. A Barcelona únicament es faran tres representacions…. de moment.
Versión y dirección
Tomaž Pandur
