Des de el mes d’Octubre de 2010, teníem reservades al nostre nom, entrades per el dia de l’estrena d’aquest espectacle, en que Alex Rigola s’acomiadava com a director del Teatre LLiure. Ens feia molta il·lusió el ser-hi presents en aquesta data i fins i tot 8 mesos abans de l’estrena ens va costar aconseguir-ho.
I va arribar el dia… dijous 2 de Juny de 2011 i ens dirigim al Palau de la Agricultura, seu del Teatre Lliure a Montjuïc….. i tornem a ser els primers per segon cop en una setmana. Això ens ho tenim que fer mirar !!! …. no es normal.
Ens asseiem a la fila 1 i davant nostre un gran teló negre que ens separa del escenari a la mateixa alçada que estem situats nosaltres… en el teló un enorme -15,6% fent referencia a la retallada de CIU vol aplicar a Cultura…. de la coma surt fum d’un teòric tret que algú ha disparat… potser el mateix Rigola davant de la presencia del Conseller de Cultura…. un tal Mascarell, que estava present a la Sala ?. En això que surt en Alex Rigola vestit de rigorós negre (com sempre) i fa un parlament de acomiadament dirigit a la gent del Teatre que era, el 95% del public que ocupava la Platea (actors, directors, autors…..); ara entenc el perquè ens va costar tant el aconseguir localitats el dia de l’estrena. Alex Rigola va advertir : Hi ha molta exageració, tòpics i alguna veritat. No voldria que algú s’enfadés
METRO GOLDWYN LLIURE presents THE END, un Narco-Mex-Spaguetti-Western Teatral… i comença el DIVERTIMENTO, jo diria una enorme festa de acomiadament amb molts dels actors que han acompanyat a Alex Rigola durant aquests 8 anys en els que ha dirigit el Teatre LLiure.
“Esto es el fin. Se muere. El teatro se muere. Nos han matado de aburrimiento. Y los que lo han intentado evolucionar nos han hecho aguantar unas buenas mierdas“
……així comença el llarg diàleg al començament de la representació, en el que el cap dels sicaris dels narcotraficants va anar amb la seva núvia al teatre i ella va acabar fent l’amor amb un actor de la mateixa representació al mateix bar del Teatre…. el sicari llavors es desfoga llançant malediccions contra el teatre, amb un intent de comparar la “maldat” del TEATRE amb les “bondats” del CINEMA i donant com a guanyador al CINEMA…. es una profecia de l’autor ?
“Hace ya unos años que empezamos a programar repertorio contemporáneo. Somos los más modernos. Pero el público no entendía cuándo había terminado el espectáculo. Así que desde hace tiempo en todos los teatros el personal de la sala inicia el aplauso”.
Va ser un “mea culpa” des de el Teatre, dirigit al mateix Teatre i a la gent del Teatre, sobretot una critica als autors massa “moderns” com ell…. per invencions a vegades no massa coherents, per fer jugar als actors en situacions no massa normals. Val a dir que en aquest “mea culpa” NO ESTIC GENS D’ACORD. També varen haver clatellades per als artistes de la seva professió i moltes contra la case politica.
L’espectacle quasi be tot en castellà …. ¿POR QUE ?…. nosaltres innocents, creiem que era tan sols al començament ….. però de principi quasi be a la fi, el text es diu en llengüa del imperi, deixant per les coses mes ridícules el català. M’ho vaig passar be i vaig riure molt, però em va molestar que el català es deixes tan sols per exemple, per cantar “baixant per la font del gat… una noia, una noia, baixant per la font del gat una noia i un soldat….” i alguns comentaris del personatge que feia de Rigola” a l’escena.
Moments molt bons però, com el de aquell en el que en mig del “desgavell volgut”, el protagonista fa referencia a les tisoretades i diu “això és el que es portarà els propers anys”.. “tendències Mascarell”,….. quant es refereix al desert inexistent i que el espectador s’ha tingut que imaginar per que a escena surt un cartell lluminós on diu “desert de Texas“, un cactus reciclat de l’obra “Glengarry Glen Ross” , un 4×4 i una caixa metàl·lica.
Una història esbojarrada, amb uns narcotraficants al desert de Texas, i un personatge que es el mateix RIGOLA interpretat per Marc Rodríguez, i imitat per sis actors a la vegada en una de les escenes més ilarants en la que ens varem petar de riure, intentant que el cactus no es poses nervios, recordès el text del seu paper en l’obra i dient-li que es treies les puntxes….
“…Artistas. Tanto mirarse al espejo y no ven sus propias orejas de burro. ¿Y los actores? Analfabetos. Y la panda que los dirige todavía peor. Pandilla de cretinos. Directores…. Tienen una mierda de estudios teatrales y van dando lecciones de psicología, de filosofía, de antropología, de política…. Egocéntricos hasta la médula. Todos gusanos. Con carnet de gusano sabelotodo. Como algunos críticos. Aquellos que no opinan. Sentencian. Humildad, coño humildad. Teatreros y críticos, vaya mundo. Miseria. Muerte. Culpables todos. Ese es su sino. Les guste o no. O sea, que o el teatro se espabila o lo tiene muy jodido. Y de todas formas, aunque se reinvente nunca dejará de ser un arte para espectadores fósiles disfrutando de artistas fósiles. Y esa debe ser parte de la gracia, supongo…”
Els protagonistes principals van ser Joan Carreras (John Racers) i Andreu Benito (Benítez), que amb pocs assajos de l’obra van saber estar a l’alçada … com sempre.
Per recordar l’escena on els mafiosos per tal de salvar-se del autor i de les seves ocurrencies mig esbojarrades, diuen amb veu alta noms d’autors fetiches d’en RIGOLA, com si es tractesin de paraules magiques per provocar el suicidi d’en RIGOLA : “Marthaler, Veronese, Castellucci, Lauwers….”
El monòleg final del actor que interpreta a RIGOLA, en el que dramàticament acaba suïcidant-se desprès de qüestionar la seva egolatria i un mea culpa en no haver defensat prou be la professió dels actors davant dels polítics que maneguen el mon de la cultura moltes vegades de manera barroera, en el moment que ell tenia al seu càrrec la direcció d’un dels teatres públics del país.
Moments per recordar per la seva originalitat i “cachondeo” sa…. quan Benito i Carreras es converteixen en els Buzz Lightyear i Woody de Toy story, i l’autor els “obliga” a sodomitzar-se entre ells.
El final… amb la aparició de un munt d’ovelles al escenari, menjant-se la droga es de PEL.LICULA !!!
No es l’obra de Teatre la meva vida, evidenment…. però ens ho varem passar de conya i varem riure moltissim…… es el que volia Alex Rigola per aquest acomiadament del LLiure.
Et trovarem a faltar Alex !!!
interprets : JOAN CARRERAS, SANTI RICART, EUGENI ROIG, ANDREU BENITO, MARC RODRÍGUEZ, ALBA PUJOL, CHANTAL AIMÉE, JORDI PUIG, FERRAN CARVAJAL, PERE EUGENI FONT, PAU CARRIÓ, ESTER CORT, ALÍCIA PÉREZ
mùsica : ENNIO MORRICONE
witten and directed by SERGIO RIGOLE
