EL METGE DE LAMPEDUSA (temp. 17/18 – espectacle nº 84)
VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –
PerImma Barba & Miquel Gascón –
El passat dijous, després d’un dia d’infart, enganxats a la tele esperant les declaracions del nostre president Carles Puigdemont i prèvia vacunació de la grip (l’edat no perdona …. ), anem a l’Espai Lliure a veureEL METGE DE LAMPEDUSA, sabent que rebrem una dosi dura de realitat que no volem veure, però que hi és.
La setmana passada a la roda de premsa ens van explicar que l’actor Xicu Masó, que interpreta el personatge del metge italià Pietro Bartolo, va lluitar per poder portar dalt d’un escenari la història d’aquest metge i donar visibilitat al greu problema de les migracions que han omplert el Mediterrani de dolor i mort. “Vaig llegir el seu llibre i vaig veure el documental creat a partir de la seva memòria, Fucoammare, de Gianfranco Rosi, que va guanyar l’Os d’Or al passat festival de Berlín…. Crec que és urgent i necessari que escoltem el metge de Lampedusa“.
Anna Maria Ricart ha fet l’adaptació i la dramatúrgia del llibre “Llàgrimes de sal”, relat de la vida del metge Pietro Bartolo, escrit per ell mateix i per la periodista Lidia Tilotta.
Fill de pescadors, Bartolo fa 26 anys que és metge en la petita illa italiana de Lampedusa, situada davant la costa de Tunísia. Una persona que s’ha convertit en un exemple de coratge, compromís i dignitat.
Miquel Gorriz ha dirigit a Xicu Masó que es posa a la pell del metge de Lampedusa, i ens ha ofert una interpretació amb tal grau d’intimisme, sinceritat i proximitat que ens ha fet aplaudir, fortament colpits, pel que havíem vist i escoltat.
Pietro Bartolo està fortament convençut de la vigència de la Llei del Mar que obliga a salvar qualsevol persona que s’estigui ofegant, qualsevol persona i en qualsevol circumstància. Ell té a la memòria les històries de moltes de les persones a les que ha atès a la seva consulta i de les que recorda el nom: la Jasmine, la Sara, l’Anuar, l’Omar, la Sama, la Favour, ….. Conscient que les xifres només són números, ell lluita per tal de no oblidar les persones i per escoltar les seves històries de misèria, persecució i por.
Vam acabar el dia 1 de Novembre, amb la nostra tercera representació del dia, a L’Espai Lliure on vam poder assistir a la preestrena de l’obra on debuten les noies de La Kompanyia.
Ja a la roda de premsa ens van explicar l’origen d’aquesta obra de Benet i Jornet escrita entre el 1971 i el 1975 i que és potser una de les més representades en el teatre amateur a Catalunya. Ara Juan Carlos Martel ens ofereix la seva visió.
Una oficina amb dues taules, un despatx amb una persona treballant dins, una escala i un passadís en el primer pis. Arriba l’Aurora (Chantal Aimée) que flirteja descaradament amb el vigilant. De mica en mica arriben les altres cinc dones. Elles formen part de la brigada de neteja de les oficines. Tota la història que ens expliquen passa en el transcurs d’una nit.
Les dones tenen un problema comú, col·lectiu, que les enfrontarà amb el vigilant, però aquest problema és gairebé l’única cosa que les uneix, i és per això que la diminuta i domèstica revolta que sobrevé pot agafar aviat uns camins inesperats.
Una de les dones, Sofía (Àurea Márquez) és la que lidera la revolta i vol que la resta de dones facin el que ella diu. S’enfronta amb el vigilant, únic representant de l’empresa, i vol prendre actituds radicals que no totes comparteixen. Però totes s’hi avenen, excepte Rita (Júlia Truyol) que és justament la seva cosina i amb la que manté una certa rivalitat.
En aquesta nit coneixem també les circumstàncies personals de la resta de dones, Paulina (Claudia Benito), una vídua jove una mica beneita que es deixa portar per qui crida més, Dolors (Raquel Ferri) que lluita contra el càncer i te por de morir, Filomena (Andrea Ros) que espera la trucada del marit amb el qual ha discutit abans d’anar a la feina i ha marxat de casa i Aurora (Chantal Aimée) a la que agradada seduir els homes i practicar sexe.
Una proposta que se’ns resistia, ja que no havíem trobat el moment de veure-la, i això que vam poder assistir a un assaig general a la Vilella, ara fa potser tres anys, i on en Xicu Masó donava contínues indicacions a en Josep Julien. El que recordem d’aquella interpretació no té res, però res a veure, amb el que ens hem trobat en el petit espai del Off Romea.
Josep Julien està tan identificat amb el personatge que ens el creiem totalment quan ens mira els ulls i ens explica la seva historia, amb un lleuger tartamudeig que encara el fa més tendre i innocent. La seva interpretació ens ha seduïti la seva expressivitat, les seves mirades i els seus gestos són dels que recordarem molt de temps.
El text de Conor McPherson ens presenta un delinqüent que intenta escapar del seu destí i justificar tot el que ha hagut de fer a la seva vida “professional”, des del convenciment de què ell mai ha volgut fer mal a ningú:“En aquella época jo treballava per al Joe Murray, a sou, com a noi dels encàrrecs, per entendre’ns: li espantava gent, cremava cases, disparava a algú … però només per espantar, eren avisos”.
La setmana santa ha provocat que les nostres cròniques teatraires restessin en un segon pla, a l’espera de la nostra tornada d’aquests dies de “descans” per les terres de Xàtiva; fa més d’una setmana vàrem poder veure aquesta extraordinària versió de HAMLET al Teatre LLiure de Gràcia.
This slideshow requires JavaScript.
Aquests dies hem pogut llegir diverses opinions a les xarxes socials, generalment totes positives o molt positives; el cert és que l’expectació era molt gran després de saber que les localitats per a totes les funcions estaven exhaurides abans de la seva estrena, tot i haver inclús prorrogat uns dies més del que estava previst.
Quina és la causa d’aquesta fita ?…. diuen que a causa de ser una proposta del Teatre Lliure que ha sabut promocionar molt bé, diuen que perquè està protagonitzat per Pol López, diuen que després de l’èxit d’Enric V amb el duet Pau Carrió-Pol López, diuen que … però a nosaltres tant és el que diuen, i és que teníem moltes ganes de veure aquesta producció i per això vam reservar entrades per un dels primers dies; la veritat és que no ens ha decebut gens ni mica…. ens ha agradat molt, molt i molt.
Pol López es Hamlet, un Hamlet que ens parla directament als ulls, que no parla amb ell mateix o amb Déu, que ens explica el seu profund dolor davant de la mort del seu pare, que coneix qui l’ha matat però que no sap com desemmascara-ho, que ens transmet la seva alegria i ens fa participar quan confirma la identitat de l’assassí, un Hamlet a la fi proper i humà, molt humà. El gran antiheroi shakespearià arriba convertit en un heroi de la mà de Pau Carrió.
Tornem a la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya, per tal de veure un dels quatre espectacles que únicament es podran veure aquesta temporada, en aquesta desaprofitada i menystinguda sala, per culpa de no saber buscar solucions apropiades a la mala sonoritat que té, especialment a les darreres files.
La veritat és que es tracta d’una obra de William Shakespeare, EL SOMNI D’UNA NIT D’ESTIU, que ja coneixem prou bé, amb un argument d’embolics, mig compte de fades, que la veritat, ara mateix no ens venia massa de gust tornar-la a revisar de nou, especialment per l’argument força infantil, per molt Shakespeare que sigui; malgrat això, no ens voliem perdre la direcció de Joan Ollé, d’aquesta archi conegudíssima obra, i aquesta xafarderia malaltissa teatraire, ens atrau suficient per poder veure i valorar la seva posada en escena…. i també, perquè no dir-ho, per tal de veure un planter d’actors a l’escenari que en poquíssimes ocasions tenim la sort de veure treballar plegats a l’escenari.
L’últim cop que vàrem veure aquesta representació va ser tot just ara fa un any a temporada Alta de Girona, on la famosa troupe PROPELLER, ens va obsequiar amb una versió d’aquest mateix espectacle, veritablement inoblidable i força difícil de superar.
L’obra té lloc en un bosc màgic, al qual fuig Hermia per no voler casar-se amb el promès que li ha triat el seu pare. En aquest bosc està a punt de celebrar-se el matrimoni reial de les fades, on Puck el follet vol actuar donant un filtre d’amor a una de les parelles. Equivocadament, el vessa sobre l’amant d’Hermia, produint l’efecte contrari. Els habitants del bosc han de fingir que tot ha estat un somni per tal que les parelles tornin al seu estat original, tema que Puck repeteix al final cap als espectadors.
Reconec que aquesta producció està molt treballada i el resultat és realment molt bo, especialment en la seva preciosista posada en escena, força espectacular en el que respecta a la seva escenografia, il·luminació, vestuari i so. En aquest aspecte “chapeau”. Molt positiu la música en directe i també, l’estudi que s’ha realitzat amb el moviment d’actors, que cada vegada el sé valorar més, en una producció d’aquestes característiques.
Aprofitem una de les primeres tardes lliures que ens ofereix l’horari intensiu per intentar fer “doblet teatral, però a vegades les coses no surten tot lo be que esperaves i arribes a casa una mica amb sensació de haver perdut la tarda.
Sortim de la feina….no ens dona temps ni a dinar i quasi a l’entrada del Teatre fem un entrepà ràpid que ja portàvem preparat, ja aparcats al costat de La Vilella Teatre. Estem convidats a un assaig obert d’una de les obres que es podran veure a la temporada Grec2014. Es tracta de EL BON LLADRE, un monòleg del escriptor irlandès Conor McPherson, dirigit per Xicu Masó e interpretat per Josep Julien.
Estem convidats per ser socis protectors d’aquest teatre i tenim la sort de poder gaudir d’un assaig “real” i en petit comitè, ja que tant sols som 6 espectadors. Dic assaig real, perquè es el primer assaig en el que veig com el director fa acotacions reals (i no simulades) al intèrpret, que es veu obligat a repetir cada una de les escenes varies vegades, de diferents maneres seguin les seves instruccions. Hem assistit mes d’un cop a assajos amb públic on ja gairebé la feina del director estava ja enllestida…. haig de dir que no es el mateix.
This slideshow requires JavaScript.
Es el primer cop que m’adono de la immensa feina d’un director de Teatre i confirmo que no m’agradaria pas ser actor, perquè l’actor es constantment acotat i rectificat en com diu el text, en la seva expressió, en el to en la que ho fa…. i això que els meus amics “vilellaires” em fan notar de que en Xicu, quant fa de director es absolutament respectuós i amable amb els intèrprets.
L’obra sembla que durarà 75 minuts i ja portem dues hores d’assaig i no estem encara ni a la meitat del text… i el director marca una pausa per descansar. Tinc llavors l’oportunitat de parlar amb Xicu Masó, tot fent un cafetó al vestíbul i li comento que admiro la seva feina de director… i que es el primer cop que m’adono de la seva dificultat. Ell em fa notar de que no hem assistit, ni de bon tros als primers assajos i que per tant veiem la feina ja molt avançada.
No ens quedem a veure la segona part del assaig en part perquè tenim altres plans i especialment perque mes tard hem d’anar a veure un altre obra de Teatre; malauradament marxem i després ens penedirem. EL BON LLADRE , és una producció que no podrem veure ni en les prèvies de la setmana vinent, ni menys encara quan siguin les representacions oficials dins del Festival Grec2014, ….simplement per problemes d’agenda. No podem, per tant valorar un treball que no hem pogut veure, ni veurem complert, encara que si avancem que la interpretació d’en Josep Julien, ens va fer vibrar en mes d’una ocasió.
Cada vagada mes, ens agrada veure el treball del teatre des de dins, ja que et fa valorar molt millor el resultat obtingut.
________________________________________________
Cap el tard ens apropem al Tantarantana Teatre per tal de veure la obra de teatre MENU DE DIA, però no connectem en cap moment amb l’obra.
Un text pensat pel gran públic, per tal de fer riure, que ja es d’agrair… però que podríem veure en sales de la nostra ciutat tipus Condal, Borràs o d’altres que estan per tot Barcelona, a les que no acostumem trepitjar. No tinc res en contra d’aquest tipus de teatre comercial, però no em fa vibrar com si ho fan altres maneres de fer teatre.
La cuina d’un restaurant de menús barats. Fum i empastifada, interminables hores de treball i un sou que gairebé no s’estén per arribar a final de mes: aquesta és la vida de Pepa i Chelo, vida que suporten amb el millor humor que poden. Sobreviure és la seva lluita, somiar la seva escapatòria. Fins que la possibilitat de guanyar un concurs que les catapulti de les seves miserables vides directe cap als seus somnis es converteix en el seu únic i feroç objectiu. Viatjar a Califòrnia, conèixer als protagonistes de la seva sèrie preferida i sortir de les urpes d’una mare possessiva i d’un marit decebedor, passa a ser el seu únic objectiu.
Menú del dia ens de la profunda necessitat de l’ésser humà de buscar una vida millor, i per això ens atorga una força titànica per a un combat en el qual només es pot vèncer o morir.
Un text de Marilia Samper que a priori podria semblar que se li podria treure una mica de “suc”; malauradament la seva posada en escena, no es ni de bon tros una proposta per poder recomanar. Recentment hem vist produccions teatrals amb texts amb menys contingut però molt millor treballats a tots nivells. S’ha apostat segurament massa en la caricaturització excessiva de les dues cuineres, utilitzant acudits de sal gruixuda, en busca de la rialla fàcil d’un públic que acostuma a trepitjar els teatres amb aquest fi.
La escenografia, segurament es el que em va agradar mes de tot, però la posada en escena tampoc esta especialment treballada; ens vam cansar de veure com tallaven pastanagues durant bona part de la representació … semblava que els plats que en teoria cuinaven, eren a base de pastanaga amb pastanaga.
This slideshow requires JavaScript.
La direcció de les dues actrius no la vàrem veure per enlloc, o poder es que no ha estat prou treballada amb elles, després de la seva estrena…. i, ja està oblidada; a mi em va donar la sensació de que les interpretacions estan excessivament sobreactuades i que les actrius van una mica per lliure, sense les acotacions d’un director que els doni la pauta de la seva visió des de fora del escenari. Se que no es així, però la sensació amb la que vaig sortir del Teatre, es que es tractava de teatre d’aficionats…. i que consti que respecto i molt, el treball dels aficionats.
No sempre, com veieu, sortim del Teatre satisfets. La nostra opinió es únicament la nostra visió dels fets i en cap cas vol ser una crítica i encara menys un atac als professionals del teatre. Sabem que aquest tipus de teatre, te el seu públic fidel, però no es el que ens agrada.
Autora: Marilia Samper
Direcció, Escenografia i so : Joan Negrié
Intèrprets: Paloma Arza, Carmen Flores
Il·luminació: Ramon Beneito / Vestuari i Producció: Sala Trono (Tarragona)
El passat divendres 21 de febrer, desprès de visitar de nou l’exposició homenatge a Anna Lizaran, de la que ja varem publicar la nostra crònica fotogràfica, varem assistir a la representació a l’Espai Lliure de L’ENCARREGAT, una obra de Harold Pinter, que va ser premi Nobel de literartura 2005, tres anys abans de la seva mort.
L’encarregat – fotografia de Ros Ribas
El Teatre Lliure l’anuncia com “una comèdia entre el clown i el Thriller, sobre la misèria i la dignitat humana”, però no estic gens d’acord amb aquesta definició, ja que jo exclouria les paraules “comèdia” i “clown”, perquè en realitat, “The Caretaker”, títol original de “l’Encarregat”, és un drama, al 100% que tracta sobre les relacions humanes mes bàsiques i la relació de poder que s’estableix entre els 3 protagonistes. Això no vol dir, que en algun moment Pinter no hagi afegit un polsim d’humor, però l’utilitza per trencar la pressió en les escenes que considera massa dramàtiques, per tal de que l’espectador pugui respirar momentàniament.
Pinter va escriure “The Caretaker”, l’any 1959 i va ser estrenada a l’any següent al l’Arts Theatre de Londres. La producció que podem veure ara al Teatre Lliure l’ha traduït del angles en Ernest Riera i Arbussà, respectant el text en la seva integritat i únicament variant els noms de les poblacions i carrers, per fer-la molt mes propera al nostre entorn. Ha aconseguit que sembli un text escrit abans d’ahir, perquè tracta temes d’absoluta actualitat.
Abans de començar la meva crònica… i com aquest espectacle es representa a la Sala (encara sense nom) del Lliure de Gràcia, aprofito per reivindicar de nou, tal i com ho faig sempre a la columna de la dreta d’aquest Blog, que els responsables del Teatre Lliure posin el nom de ANNA LIZARAN a la Sala del Lliure de Gràcia.
Aquest fet no farà que el públic deixi d’anomenar al Teatre “El Lliure de Gràcia”, però crec que l’Anna es mereix com a mínim que el seu nom consti a l’entrada de la Sala.
El mateix dia que hem d’assistir a la representació de ADIOS A LA INFANCIA, llegim un parell de critiques on no deixen gaire be l’obra, ni la direcció … ni tan sols les interpretacions. El seu argument principal, es que la representació teatral es massa literaria, te poc de llenguatge teatral… i que el text no arriba al públic. Ens deixa una mica ensopits i assistim al Teatre creient de debò que ens avorrirem. Avanço que la nostra valoració difereix en 180 graus aquest anàlisi i no entenem com un professional de la critica teatral, pot arribar a dir que aquest espectacle no te res de Teatral…. mare de la “constitució intocable”, quina bajanada !!!
Des de l’inici e inclús abans de començar el públic es veu engolit dins d’una festassa al local de la Cooperativa La Lleialtat de Gràcia, on la gent anava a ballar i a passar-ho be (precisament el local que ara ocupa el Lliure de Gràcia)… i ens transporta a una època no massa llunyana. Els espectadors poden sortir a ballar juntament amb els actors de l’obra. En Sisa dalt d’un escenari desgranant cançons de l’època i acompanyat per una orquestrina.
“BENEïT SIGUI L’AIRE !!!” poder posar una altra vegada en una obra de teatre la nostra màxima puntuació de 5 estrelles, és un goig immens. A la capçalera hem posat en broma 5 estrelles “al quadrat”… i és que amb tota sinceritat ha estat una de les millors produccions que hem vist a Catalunya en els darrers anys…. …..“FIGURATE”.
Els feréstecs ( I rusteghi en l’original) és una comèdia de Carlo Goldoni escrita en vènet. Va ser estrenada a Venècia al Teatro San Luca, al final del carnaval de 1760 i es va publicar el 1762. Els feréstecs són quatre mercaders de Venècia, que representen la vella tradició conservadora i puritana de les classes mitjanes venecians, enfrontats a la “nova frivolitat” veneciana.
La versió catalana, meravellosament traduïda del vènet al català per Lluís Pascual, ha estat estrenada l’abril del 2013 al Teatre Lliure. Aquí rau la clau de l’èxit i és que en Lluís Pascual ha aconseguit apropar al nostre mon aquesta comèdia a Catalunya a l’època de la República del segle passat; ho ha fet a mes a mes introduint les diferents parles del català, des del català que es parla al país valenciá, el català de ses illes, el de ponent i el Gironí; les diferents parles es parlen a l’hora i cada família utilitza una; també s’introdueix el castellà i fins i tot el gallec.
“FIGURATE” . Els quatre feréstecs que donen nom a l’obra, en la seva versió catalana i en ordre d’aparició son: Arturo (Jordi Bosch), Pepito (Andreu Benito), Salvador (Xicu Masó) i Tomeu (Boris Ruiz). Tots quatre comparteixen diverses coses en comú: tracten d’imposar a les seves dones els usos tradicionals, per restringir tot allò què consideren massa estrany o excèntric, els prohibeixen sortir de casa, fins i tot sortir al balcó, i anar a festes o veure comèdies, no toleren estranys a casa, la qual cosa també denota la seva repulsió natural a la conversa. Un parell de personatges masculins mes son el nuvi Quimet (Pol López) i Ricardo (Carles Martínez)
Les dones són sens dubte molt diferents als feréstecs; Margarita (Rosa Renóm), la nuvia Llucieta (Laura Aubert), Marina (Rosa Vila) i Victòria (Laura Conejero) . Hi ha una profunda diferència entre la visió del món de les dones de l’obra i la dels marits: mentre aquests estan tossudament lligats a les regles dictades per un inraonable sentit de la modèstia o la tradició, les dones són portadores d’un sentit de la proporció molt més saludable i elàstic.
En el programa de ma en Lluís Pascual diu que en Goldoni acostumava a escriure els seus papers per actors determinats, i que en aquest moment ell ha tingut la gran sort de poder comptar amb un gran repartiment i que tots ells s’han llançat de cap a interpretar aquesta bogeria…. aquesta obra que és un disbarat, però alhora, i en dos paraules ……. BRU -TAL .
Ahir, divendres 6 de Juliol tornem a veure una altra obra de Teatre dins del Festival Grec d’aquesta temporada; Sembla que la bona ratxa continua i sortim del Teatre Lliure un altre vegada molt satisfets. Començo a pensar que tenen part de raó uns amics que diuen que a mi tot m’agrada, però jo continuo pensant que aquest Grec 2012 té un nivell molt i mol alt.
MOLLY SWENEY (****), és un text increïblement ben escrit pel dramaturg irlandès Brian Friel, que m’ha tornat a frapar i molt; parteix d’un cas clínic que el neuròleg Oliver Sacks va descriure sobre una dona cega que recupera la vista i per tant és un drama basat en fets reals, escrit per a tres personatges en forma de monòlegs; els tres personatges quasi sempre a escena però que no parlen entre ells (excepte en una escena quant es coneixen) i ni tan sols és miren; ens expliquen cada un d’ells la seva visió personal de la experiència que han viscut els tres conjuntament i que els ha canviat la vida totalment.
Els monòlegs no acostumen a entusiasmar-me gaire però en aquest cas, trobo que encara li dóna mes sentit a tot, perquè vius l’interior de cada personatge, el que pensa mes que el que diu… i això és una troballa que m’ha agradat molt. Com diu el programa de ma… és una peça teatral íntima, delicada i, alhora, diferent.
Ajudar els altres pot tenir conseqüències imprevistes, especialment quan, de bona fe o no, mirem d’imposar-los una determinada visió del món. La Molly Sweeney, que va néixer cega, és feliç en la seva condició, però el seu home, en Frank, estaria disposat a fer qualsevol cosa per aconseguir que hi vegi. I el doctor Rice creu que la pot ajudar… i de passada recuperar un prestigi professional que ja fa temps que ha perdut.
Estrenada a Temporada Alta de Girona, MIQUEL GORRITZ torna a dirigir-la i a signar la dramatúrgia. Amb aquest projecte teatral va aconseguir el premi Quim Masó 2011, i ara per fi la podem veure a Barcelona únicament per 3 dies, encara que crec que és una de les candidates per què es torni a representar ben aviat a teatres ….poder la temporada vinent?.
La protagonista és una dona cega des dels 10 mesos de la seva infantesa, interpretada de forma exquisida per Míriam Alamany, que s’ha acostumat a viure una vida rica i satisfactòria en la foscor. El que sembla un somni per la Moolly (vist des de el mon dels que veiem), en realitat es converteix en un entossudiment per part del marit de Molly (Carles Martínez) i també l’oportunitat de recuperar el prestigi perdut d’un oftalmòleg apartat del mon de la fama per raons personals (Xicu Masó).
Anna Maria Ricart ha fet l’adaptació i la dramatúrgia del llibre “Llàgrimes de sal”, relat de la vida del metge Pietro Bartolo, escrit per ell mateix i per la periodista Lidia Tilotta.
