Des de el fenomen “INCENDIS” que vàrem veure al Romea dues vegades, l’any 2012, dirigida per Oriol Broggi, i que vàrem valorar amb la màxima puntuació de 5 estrelles a “Voltar i Voltar”, (veure enllaç), hem anant seguint tot el que es representava de Wajdi Mouawad a Barcelona.
Inclús l’Imma va escriure una crònica de l’ultima obra d’aquest autor, ÀNIMA, que va ser publicada en català, i que a ella li va impactar moltíssim, passant a ser un dels seus llibres de capçalera, de la seva gran llista de llibres llegits. (veure enllaç)
Wajdi Mouawad (Líban, 16 d’octubre del 1968) és un escriptor, actor i director de teatre de nacionalitat canadenca d’origen libanès.
Va néixer al si d’una família cristiana maronita. El 1977, els seus pares fugiren del seu municipi natal cap a Beirut per anar després a París (França) escapant de la Guerra Civil Libanesa que va tenir lloc entre 1975 i 1990. Cinc anys més tard, el 1983, es van establir al Quebec.
Va assolir renom internacional a partir del gran èxit de la seva tetralogia “Le sang des promeses” (Forêts, Littoral, Incendies, Ciels).
Però en quant a les representacions que hem pogut veure, de debò… de debò, l’únic text que ens ha agradat de veritat, ha estat el ja mencionat INCENDIS.
L’any 2013 vàrem tenir l’oportunitat de poder veure un altre obre de la seva tetralogia, LITORAL, també al Romea, però aquesta vegada dirigida per Raimon Molins. El text NO ens va agradar i va ser la primera gran decepció que vàrem patir amb aquest autor. (veure enllaç).
Al mes de març d’enguany, 2014, vàrem poder veure un altre obra d’ell, SEULS en la que ell va ser també el protagonista a escena, ja que la va interpretar ell mateix. Ens va agradar molt mes que “Litoral”, però tampoc va ser per tirar coets. (veure enllaç)
Ara ens arriba un altre part de tetralogia, també dirigida per Oriol Broggi. Es tracta de CELS i com us podeu imaginar, nosaltres havíem posat, poder, unes excessives expectatives en el resultat d’aquesta producció. El text de CELS, a mi m’ha tornat a decebre i molt.
Soc conscient de que segurament serè una de les poques persones (l’única ?), al que aquest text de Wajdi Mouawad , no li ha fet el pes; ho dic, un cop vista la reacció al final del espectacle de tot el públic en peus i “bravejant” el que havien acabat de veure. L’Imma també estava mes d’acord amb la reacció del públic que amb la meva opinió, i per tant, se que estic en una claríssima minoria. Quant va acabar la representació, tot esperant el col·loqui posterior, unes amigues em van preguntar si m’avia agradat i gairebé es van escandalitzar quan els hi vaig dir que el text NO…… elles estaven entusiasmades !!!
El text per mi es difícil i sobretot al principi poc entenedor; però no crec que aquest sigui el meu problema, perquè poc a poc vaig anant entenent el que l’autor m’explicava, però en cap moment de les mes de 2 hores de la representació, aquest text em va atrapar, mes aviat tot el contrari. Em produïa fins i tot rebuig la utilització de tanta formula matemàtica i tanta poesia utilitzada amb l’únic fet aparent de trobar les pistes que calia endevinar per frustrar uns determinats atacs terroristes, que s’intuïa es teníem que produir per tot el mon, però no pas on ni quant.
Em va recordar molt al tipus de novel.la d’intriga de Agatha Christie, on el lector se li embolica amb un argument sense gaire sentit, per que al final les pistes intuïdes pels els lectors no serveixen per res i el desenllaç sigui del tot inesperat i sorprenent. Em va passar alguna cosa semblat, i per tant el nus del argument no em va interessar en cap moment. A mes a mes vaig trobar incongruències i pistes iniciades i no resoltes expressament per l’autor com el perquè la dona embarassada explica que va matar a les seves filles …. un text, per mi massa “barroc”, on es volen dir tantes coses, que no t’acaben de interessar cap.