Arxiu d'etiquetes: Xavier Alberti

– Teatre – ISLÀNDIA (🐌🐌🐌🐌) – TNC Sala Petita – 2017.10.15 (temp. 17/18 – espectacle nº 69)

ISLÀNDIA (prèvia) – (temp. 17/18 – espectacle nº 69)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón

Diumenge vam fer cap a la sala Petita del Teatre Nacional per veure la representació d’ISLÀNDIA, un text de Llüisa Cunillé dirigit per Xavier Albertí.

Un adolescent, que en la primera escena de l’obra ja és un adult, marxa a Nova York a buscar la seva mare. Abel Rodríguez debuta com a protagonista en aquesta obra (ell és estudiant d’informàtica i actor amateur de Sabadell) i encarna a un jove islandès de 15 anys, a mig camí entre la infància i l’edat adulta, la innocència enfrontada a la crisi espiritual i existencial de la societat occidental. Una interpretació d’aquest jove actor que ens ha agradat molt, plena de silencis i amb una actitud d’escolta passiva, processant tot el que rep i que l’ha d’ajudar a prendre una decisió.

Un viatge que ens portarà de Reykjavík a Nova York, distanciats físicament, amb desconeixença mútua, però units per les conseqüències de l’última crisi financera internacional que va començar als Estats Units i que va suposar la fallida de l’estat a Islàndia.

El noi, que somia a ser cantant d’òpera, deixa la seva illa per cercar la seva mare de la qual fa temps no en sap res. I es desplaça a la ciutat on, sobre el paper, tot és possible, on tot el que existeix es pot trobar. Però el seu viatge no és senzill ni còmode, es va trobant un seguit de personatges que són un amarg retrat de les víctimes de la crisi econòmica.

Tots ells són persones desesperançades, que han perdut el que tenien i intenten sobreviure ensarronant a qui poden, víctimes d’una societat individualista sense sentiments. I el noi parla amb ells, es deixa ensarronar i li prenen el poc que té, la maleta, diners a canvi d’un llibre que no val res, l’abric, el mòbil, … i ell accepta tot el que li succeeïx amb la calma de la persona que no té por, que no té res a perdre, que encara té somnis.

Continua llegint

– Teatre (288) – RICARD III (🐌🐌🐌+🐚) – TNC Sala Gran – 24.05.2017

RICARD III

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón  

Ja ho havíem intuït a la roda de premsa i ens ho havien dit els que ja l’havien vist, Ricard III es Lluís Homar, un “monstre” dalt l’escenari que dóna vida a un altre monstre, a una persona que es defineix ella mateixa com a dolenta.

Lluís Homar es posa a la pell del rei més controvertit entre tots els grans personatges creats pel monstre de Stratford, per protagonitzar aquest magnètic viatge al fons de l’ànima humana i al dolor que poden causar les dificultats d’acceptar la pròpia identitat. Un periple colpidor, amb una teatralitat explosiva hereva dels grans retaules dramàtics medievals.  L’ascensió imparable d’un ésser marginat a causa de les deformitats físiques, que amb el seu afany insaciable de poder arribarà a ocupar el tron d’Anglaterra fins que s’acabarà trobant atrapat en el remolí dels seus propis buits, disposat a oferir tot el regne per un simple cavall que li permeti continuar la seva lluita.

Albertí ens presenta Ricard III com un home ferit, que com a reacció a la seva condició física i al rebuig que ha sentit des de petit, treu la fúria i la violència per aconseguir arribar al poder. Ens presenta la dualitat entre el dolor humà i la utilització dels mecanismes de poder per apaivagar-lo i que provoquen més dolor. En paraules de l’actor protagonista: Ricard III neix malvat o el fan actuar així les circumstàncies?

Amb la complicitat del seu cosí Buckingham (no ens ha convençut la interpretació de Joel Joan) ordeix una estratègia per arribar al poder i que sigui el mateix poble qui li demani que es converteixi en el rei d’Anglaterra. En aquesta escena Lluís Homar que aparentment està pregant, està situat en un plànol per damunt (a sobre de l’estructura metàl·lica) del seu cosí i dels membres del poble que li demanen que accepti ser rei.

Continua llegint

2016.09.30 – Teatre (39) – L’APLEC DEL REMEI (🐌🐌🐌🐌) – TNC – 30.09.2016

VOLTAR i VOLTAR … per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón  

L’APLEC DEL REMEI – 

L’APLEC DEL REMEI és la primera sarsuela en llengua catalana que es coneix. Va ser escrita per Josep Anselm Clavé, l’any 1858 i es va estrenar en el Liceu aquell mateix any. Es va tornar a programar l’any 1864 al desaparegut Teatre Odeon de Barcelona, i ha restat oblidada i “perduda” fins avui.

Josep Anselm Clavé (1824-1874) va centrar la seva producció musical en el cant coral i va ser el fundador dels cors Clavé, el principal referent del moviment associacionista tal com el conceptuem avui dia.

laplec-del-remei-tnc

Xavier Albertí es va proposar tornar-la de nou als escenaris d’ençà que va ser nomenat director artístic del TNC i és amb aquesta sarsuela que s’inaugura la temporada 2016-2017 del Teatre Nacional de Catalunya, dirigida en aquesta ocasió per l’alter ego de Xavier Albertí, la directora polonesa Wanda Pitrowska.

La celebració dels vint anys del TNC i els quinze anys de l’Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC) han estat un bon motiu.

Un escenari buit, amb tres o quatre grades, Oriol Genís vestit totalment de negre, amb un llarg abric, arrossega un micròfon mentre va parlant, sembla que no troba el lloc però finalment s’atura, ens està parlant de la figura de Clavé, iniciador de la cultura catalana moderna. I parla, parla, parla …. van entrant a l’escenari els integrants del Cor que resten palplantats esperant la fi del discurs. Un transvestit atretzzista fa un intent de treure-li el micròfon, però ell continua parlant….. Hem de dir que és aquesta l’única part de l’espectacle que hem trobat una mica llarga fins al punt de què hem desconnectat.

laplec-del-remei-2-tnc

I mentre els membres del cor interpreten la peça de “Els Xiquets de Valls” van baixant del sostre unes cadires com si es tractés d’un ballet. Els integrants de l’Orquestra amb barretines i faixes blanques les deslliguen i col·loquen en el seu lloc. Durant tota la representació apareix al fons de l’escenari, sobre impressionades, les lletres de les cançons.

Continua llegint

– Teatre – Grec2016 – L’EMPESTAT (🐌🐌🐌+ 🐚) – La Seca – 20/07/2016

Per Imma Barba & Miquel Gascón  

L’EMPESTAT

Amb moltes ganes ens vam apropar a la Seca per tal de veure aquesta nova proposta del “duet” Jordi Oriol i Xavier Albertí. El rètol de localitats exhaurides i la llista d’espera confirmaven les expectatives generades.

Espectacular posada en escena que, encara que ja sabíem que a l’escenari de la Seca també plovia, ens va sorprendre per la intensitat de la pluja i sobretot pel piano-piscina-banyera.

L'empestat - La Seca 2

L’empestat és una nova lectura de La tempesta de Shakespeare passada pel filtre de La pesta d’Albert Camus i maridada amb la Sonata núm. 17 de Beethoven (més coneguda com La tempesta), que interpreta l’actor i músic Carles Pedragosa.

Una personal reescriptura de Jordi Oriol que repeteix el que ja va fer amb la seva particular visió de Hamlet, “la caiguda d’Amlet” l’any 2007, en aquella ocasió també passada pel filtre d’Albert Camus (La Caiguda) i dirigida igualment per Xavier Albertí.

Centrada en dos dels personatges de l’obra de Shakespeare, Pròsper i Miranda que vivien sols en una illa on havien anat a parar després del naufragi. Allà han anat a parar també un seguici de la cort de Nàpols i Milà. Pròsper els educa i els hi ensenya el poder de les paraules. Amb la paraula neix la raó, la consciencia i amb aquesta la necessitat d’aclaparar. La paraula és una plaga. I la pesta … és silenci.

Continua llegint

– Teatre – EL PROFESOR BERNHARDI (🐌🐌🐌+ 🐚) – Teatre Nacional de Catalunya – Sala Gran – 19/02/2016

Gairebé dues setmanes després d’assistir a la roda de premsa (enllaç d’aquella crònica), on es va presentar aquesta producció, els voltaires ens apropem de nou al TNC per poder-la gaudir; 13 actors i 1 actriu omplen la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya amb el text d’Arthur Schnitzler de la mà de Xavier Albertí. Un institut mèdic i el món polític interaccionen de tal forma que les decisions que es prenen en un afecten les decisions de l’altre.

EL PROFESSOR BERNHARDI - TNC 1

Lluis Homar és el professor Bernhardi, dirigeix un prestigiós hospital universitari a Viena i pren una ferma decisió, negar l’entrada a un sacerdot per administrar l’extremunció a una jove pacient que morirà de septicèmia provocada per un avortament clandestí. El metge defensa la seva postura tot dient que la pacient creu que se’n sortirà i no és conscient del final; la presència del capellà li desvetllaria la mort inevitable i li provocaria una angoixa evitable.

El capellà, Albert Prat, denuncia aquesta actitud contrària a la religió catòlica, i la condició de jueu del professor porta el conflicte al Parlament on el ministre de Culte i Educació, Manel Barceló, amic del professor, hi haurà de prendre decisions.

Continua llegint

– GREC2015 – Teatre – EL CARRER FRANKLIN (🐌 + 🐚) – Teatre Nacional de Catalunya – Sala Petita – 03/07/2015

Divendres dia 3 de juliol vam fer cap a la Sala Petita del Nacional per “gaudir” d’una farsa, “EL CARRER FRANKLIN” de Lluïsa Cunillé, que ens va decebre moltíssim, ja que no vàrem saber trobar la mà de l’autora per enlloc

El carrer Franklin

Hem trobat a faltar nivell literari, perquè el text que no diu res o quasi res, i un argument que no s’aguanta. Quan sortíem de la sala, crec que vam coincidir amb moltes opinions, comentàvem que semblava una obra preparada expressament per a ser interpretada per una colla d’amics, però que no tenia la qualitat mínima per ser portada davant d’un públic que segurament som cada vegada més exigents en el que se’ns ofereix i que per sort, ens atrevim a dir el que pensem. La sala plena, només va dibuixar somriures i els aplaudiments van ser de pur compromís.

El carrer Franklin té lloc al carrer que dóna nom a la peça i que presumptament pertany a una ciutat catalana innominada. No importa tant la identificació de la ciutat, o l’existència real d’aquest carrer, com el valor simbòlic del fet que l’homònim sigui un nom americà, clara metàfora del lideratge dels Estats Units d’Amèrica en la globalització cultural i econòmica.

És tracta d’un espectacle musical-reivindicatiu on ens presenten una vorera del carrer Franklin plena dels mobles d’un desnonament forçós i circulant per allà una col·lecció de personatges extravagants, la parella desnonada formada per un transvestit que es dedica a fer de professor de música i el seu marit taxista que treballa un dia a la setmana en compartir el taxi entre set persones, i que ha trobat uns papers compromesos dels quals pensa obtenir benefici. El governador del Banc d’Espanya que ha perdut els papers, la neboda de Margaret Tacher, veïna del carrer i que acaba d’arribar amb les cendres i la perruca de la seva tieta, i una activista social, germana del taxista, que no aconsegueix arrossegar ningú en la seva lluita contra els desnonaments (una caricatura no massa aconseguida d’Ada Colau).

El carrer Franklin 2

Pel que fa a les interpretacions hem de destacar l’esplèndid Oriol Genís que en el paper de banquer interpreta un personatge impúdic i hilarant, Xavier Pujolràs en el paper del marit que creu haver trobat la solució dels seus problemes i Lina Lambert que interpreta molt bé un paper inversemblant. Xavier Albertí repeteix el paper a què ens ha acostumat amb el seu rol de Wanda Pitrowska…. i que sincerament comença a cansar.

La càrrega crítica que a priori semblava portar implícit aquest muntatge queda desdibuixada en un segon pla. S’entreveu una crítica a una societat que s’ha tornat insensible davant de la violació dels drets a l’habitatge i a una feina digna.

Hem de destacar, això si, la magnífica escenografia que juntament amb els números musicals ens han fet valorar una mica millor aquesta, per a nosaltres, fallida representació.

Autoria : Lluïsa Cunillé
Direcció: Josep Maria Miró
Intèrprets : Xavier Albertí (transvestit), Montse Esteve (activista), Oriol Genís (banquer), Lina Lambert (veïna) i Xavier Pujolràs (marit)
Ajudant de dirección: Albert Prat // Escenografía: Enric Planas // Vestuari: Albert Pascual // Il.luminació: David Bofarull (aai) // So: Santi López // Ajudant d’escenografía : Jordina Salvadó // Caracterització: Lucho Soriano // Moviment: Roberto G.Alonso // Construcció d’escenografia: Taller d’escenografia Jordi Castells // Realització de vestuari: Goretti // Realització de Barret: Nina Pawlowsky
Desnonament d'un Cargol

Desnonament d’un Cargol

 

– Teatre – L’HORT DE LES OLIVERES – (🐌🐌🐌🐌) Teatre Nacional de Catalunya – 15/05/2015

Sorpresa majúscula amb aquesta fresca i atrevida producció del TNC… i encara més quan ens havien dit que era un autèntic “nyap”; el text del poeta Narcís Comadira l’hem trobat superb, ja que es fonamenta en tres fonts de les quals no s’amaga pas, la primera és l’obra de Txékhov de la que gairebé en copia el títol (l’hort dels cirerers), la segona l’autor per excel·lència del Teatre de text, Shakespeare i el seu més conegut personatge: Hamlet (ser o no ser)…. i la tercera, la religió cristiana evocant la passió de Jesucrist. Quan llegiu això segurament us fareu creus de com pot sortir d’aquesta amanida estranya, d’aquest poti poti, un argument amb cara i ulls, però us asseguro que en Comadira, ho broda.

L'hort de les Oliveres

Una família burgesa que a la mort del pare s’enfronten per l’herència, la mare i la filla per una banda volen vendre la finca familiar, per tal de guanyar calerons fàcils, ja que uns promotors urbanístics els hi proposen construir una urbanització de luxe; el fill que hi ha heretat part de la finca, concretament l’hort de les oliveres i el Mas principal, no vol vendre perquè creu que aquest seria el desig del seu pare. La lluita és despietada i les dones tenen el suport del mossèn, perquè li han promès uns bons calerons per arreglar l’església… o el que calgui.

Es barregen temes de molta actualitat, com el sentit de país (Catalunya) i la defensa de la seva cultura, que a alguns no els importa pas vendre-la al millor postor i en canvi a d’altres, segurament amb molta més sensibilitat, sembla que els hi costa admetre que tothom tenim un preu; tot i la fermesa del fill (que és homosexual), en no voler vendre la seva part de la finca, fent valdre els seus ideals (l’estima per la llengua pròpia i la pàtria), malauradament com qualsevol ésser humà, per un moment dubta seriosament i es replanteja fer-ho per tal de retenir al seu amant amb diners.

L'hort de les Oliveres 2

No és gens optimista la visió que Comadira ens mostra sobre el futur i la defensa de la nostra terra i la nostra cultura, fent us d’escenes al·legòriques, on el fill incomprès per la resta dels seus familiars, es transforma en una mena de redemptor similar a un Jesucrist contemporani, acusat de traïdoria i de pensar únicament en el seu ego; una escena impagable teatralment parlant, és la del sopar familiar que es visualitza escènicament, com un “sant sopar” amb tots els personatges bíblics que intervenen, incloent-hi l’apòstol Judes.

La posada en escena es magnifica per lo innovadora que resulta, amb tots els elements escenogràfics a la vista, encara que pertanyen a diferents localitzacions i tempos, on els personatges es mouen quasi permanentment a escena; la música en directe interpretada als teclats (piano, teclat i orgue) per l’excel·lent músic, tenor i actor Antoni Comas, del que ja hem pogut gaudir en diverses ocasions entre elles una molt especial en l’Òpera “Jo Gaudí” al Gran Teatre del Liceu.

Els actors/cantants, realitzen una magnífica interpretació coral, on tots els personatges tenen el seu paper i moment important i on a més a més canten prou bé; com sempre però, m’agradaria fer menció especial a Rubèn de Eguia (el fill) en una sorprenent actuació i ….. clar, evidentment també a Mont Plans (la criada), Mercè Arànega (la mare) i Oriol Genis (el poeta) en un dels millors papers que l’he vist representar.

L'Hort de les Oliveres 6

Haig de felicitar a la direcció del TNC per aquesta aposta arriscada i que se surt del que normalment ens té acostumats a representar a la Sala Gran; aposta per un teatre musical contemporani que s’apropa a l’opereta amb molta qualitat i que malgrat aquest enorme esforç segurament no aconseguirà ser reconeguda com una producció massa comercial, no arribant a agradar a tots els públics….. per nosaltres es tracta d’una de les millors produccions d’aquesta temporada.

L’HORT DE LES OLIVERES, UNA ÒPERA DE CATALUNYA
NARCÍS COMADIRADirecció:  Xavier Albertí  
Repartiment: Mercé ArànegaRubèn de EguiaMarta OssóRobert GonzálezMont PlansOriol GenísCarles CanutAina SánchezAntoni Comas Ricard Farré
Direcció d’escena: Xavier Albertí // Escenografía: Jordi Roig // Vestuari; Maria Araujo //Il·luminació: David Bofarull //So: Carles Gómez  i Josep Puigdollers  // Moviment: Roberto G. Alonso // Caracterització: Toni Santos //
Ajudant de direcció: Albert Arribas // Ajudanta de vestuari: Marian García // Alumnes en pràctiques:  Gerard Bidegain –  Òscar Vilarroya – Roger Vila
Producció: Teatre Nacional de Catalunya

Catalunya, nou estat a Europa