Encara que WOYZECK es tracta d’una obra de teatre considerada un clàssic i que ja l’hem pogut veure en mes d’una ocasió, no es pas un text que m’apassioni gaire. Sense anar mes lluny, l’ultima vegada que vàrem revisar aquest text ha estat el gener passat al Teatre Tantarantana, (veieu crònica), en una producció de la Cia Iguana Teatre (illes balears), amb tan sols dos actors que interpretaven tots els papers.
La versió que aquesta vegada hem pogut veure a la Sala Beckett, te si mes no molts mes recursos que l’anterior i sobretot es tracta d’una versió de Marc Rosich, que al mateix temps la dirigeix… i això creieu-me que es nota i molt; però també te a veure amb la interpretació que fa una bona part de la Cia. Parking Shakespeare, aquesta vegada sota cobert i lluny de les seves mítiques representacions als jardins del costat de l’estació del nord.
L’autor alemany Georg Büchner, va morir massa jove (26 anys), l’any 1836, sense poder acabar aquesta i altres obres. Tot i això, la seva ja mítica obra WOYZECK ha estat utilitzada per ser representada en totes les arts al abast del esser humà, una òpera de Alban Berg, cinema en varies pel·lícules… la primera de Werner Herzog, musicals, titelles i sobretot representada en multitud de versions als escenaris teatrals de tot el mon…. el primer cop l’any 1913 al Residenztheater de Munic.
Considerat un precursor de l’expressionisme, Büchner relata en aquesta obra els efectes deshumanitzadors dels poders socials en un soldat explotat per doctors i els oficials de l’exèrcit. Tracta sobre la corrupció vergonyosa del idealisme per les raons materialistes, i per altra banda, sobre la “perenne tragèdia de la gelosia humana”. El protagonista rep pressions intolerables per un esser humà, que el conduiran inevitablement a la follia i al crim.
