Arxiu d'etiquetes: Wolfgang Amadeus Mozart

– Concert de l’OBC ( M10) – Kazushi Ono dirigeix MOZART i BRAHMS – (🐌🐌🐌🐌) – L’Auditori – 19:02.2017

Kazushi Ono dirigeix MOZART i BRAHMS

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón  

Aquest passat diumenge el concert de l’OBC va començar d’una manera molt especial, donant cabuda a persones que d’una o un altra manera tenen una discapacitat psicològica, perquè puguin participar en la interpretació d’una peça simfònica al costat d’una gran orquestra i on cada persona se senti útil de fer-ho el millor que sap, després d’un temps d’assajos amb professionals de la música de diverses orquestres de l’estat espanyol.

Aquest projecte es diu MOSAICO de Sonidos

Cada una d’aquesta persones discapacitades va apareixer a l’escenari de l’Auditori de la mà d’un músic per ajudar-lo a interpretar en el moment just, els sons que cada un hauria de produir amb diferents instruments. Van poder interpretar la primera peça de la jornada, que curiosament estava composta per Emilio Aragón, que almenys nosaltres desconeixíem totalment aquesta faceta del còmic i presentador que s’ha fet famós gràcies a la televisió.

El programa va ser el següent:

1 – EMILIO ARAGÓN (Barcelona 1976) – La flor más grande del mundo. 1a audició.(🐌🐌🐌) Conte de José Saramago

La música d’Aragón sembla inspirar-se per moments en fonts ravelianes com Ma mère l’oye (obra impregnada també de l’esperit del conte màgic), i embolcalla la faula de Saramago en un delicat àmbit sonor de poètica fantasia evocativa. És aquesta música la que els participants en el projecte Mosaico de sonidos, van interpretar i que ens van arribar a emocionar per la seva entrega.

kazushi-ono-dirigeix-mozart-i-brahms-lauditori-19-02-2017-voltar-i-voltar-2

Continua llegint

– Òpera (88) – LE NOZZE DI FIGARO de Wolfgang Amadeus Mozart – (🐌🐌🐌+🐚) – Gran Teatre del Liceu – 10.11.2016

LE NOZZE DI FIGARO

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón  

La nostra segona òpera de la temporada del Liceu, ha estat aquesta conegudíssima “Le nozze di Figaro” de Wolfgang Amadeus Mozart, en versió de Lluís Pasqual i amb Leo Castaldi com a director d’escena i Josep Pons en la direcció musical.

Ambientada en els anys 30 i amb una escenografia de Paco Azorín on domina el color blanc, aquesta proposta escènica és la tercera vegada que torna al Liceu on va ser estrenada l’11 de novembre de 2008 i reposada en febrer del 2012, de la que ja vàrem escriure un altra crònica.

En paraules de Lluís Pasqualla decisió fonamental que s’ha de prendre quan et planteges una posada en escena és la de decidir en quin moment històric s’ambienta“. Amb el seu escenògraf van fer un esforç per apropar l’acció al públic: “Com que les comèdies de l’època van ser concebudes per a teatres amb molta proximitat amb el públic, en l’escenografia vam sortir cap a la platea intentant que els espectadors veiessin millor els gestos i els detalls

le-nozze-di-figaro-gran-teatre-del-liceu-1

LE NOZZE DI FIGARO és una òpera buffa en quatre actes composta per Wolfgang Amadeus Mozart, sobre un llibret de Lorenzo da Ponte, basat a l’obra de Pierre-Augustin Caron de Beaumarchais, Le mariage de Figaro. Fou composta entre 1785 i 1786 i estrenada a Viena l’1 de maig de 1786 sota la direcció del mateix compositor. Tant l’òpera com l’obra de teatre original són la segona part d’una trilogia iniciada amb Le barbier de Séville i conclosa amb La mére coupable.

Escrita en italià, és una de les òperes més importants de la història de la música. És considerada com una de les millors creacions de Mozart, i rebé moltes crítiques a la seva època al mateix temps que recollí grans èxits en les seves representacions. La trama es desenvolupa a Sevilla (Espanya).

Continua llegint

– Òpera – DIE ZAUBERFLÖTE (La flauta màgica) (🐌🐌+ 🐚) de Wolfgang Amadeus Mozart – Gran Teatre del Liceu – 28/07/2016

Per Imma Barba & Miquel Gascón  

DIE ZAUBERFLÖTE (La flauta màgica) – 

Fa més d’un any, quan vàrem renovar el nostre abonament anual de temporada del Gran Teatre del Liceu, recordo que en veure programada aquesta òpera, amb una versió en què l’escenografia és substituïda pel Cinema, em va fer especial il·lusió i vàrem pensar que es tractava d’una iniciativa innovadora que segurament ens agradaria molt.

Quan fa pocs dies, dins del Festival Grec, vàrem poder veure una producció teatral argentina (Historia de amor), on es barreja la interpretació de teatre en directe, amb una pel·lícula de cinema en pantalla …. que malauradament ens va decebre força; vàrem començar a pensar que potser ens passaria quelcom semblant amb la posada en escena d’aquesta versió de LA FLAUTA MÀGICA.

Així ha estat, perquè en general ens hem avorrit força, malgrat que reconeixem la gran dificultat tècnica de poder sincronitzar la música d’una orquestra en directe amb la projecció d’una pel·lícula (que no pot parar la seva projecció) i amb els moviments dels actors- cantants, interpretant sobre el fons d’una pantalla plana de cinema, sense la perspectiva que tenen els espectadors a la Sala.

La Flauta Màgica, de Wolfgang Amadeus Mozart, és sens dubte una de les òperes que més hem vist i que més ens agraden i és que la seva música és extraordinària i té algunes àries que fins i tot la gent que no acostuma a anar als teatres d’òpera, les reconeix rapidament.

Continua llegint

– Concert de l’OBC (22) – LA TRETZENA DE XOSTAKÓVITX – L’Auditori (🐌🐌🐌+ 🐚) – 20/03/2016

Malgrat que ja fa forces dies d’aquest concert que es va realitzar abans de Setmana Santa, no he volgut deixar de fer una ressenya per deixar constància.

Una nova oportunitat de veure dirigir al director titular Kazushi Ono, que aquesta primera temporada s’ha pogut veure realment molt poc.

Concert OBC - la 13a de Xostakovitx - 1

1 – WOLFGANG AMADEUS MOZART (Salzburg 1756 – Viena 1791)

Simfonia núm. 39 en Mi bemoll major, KV 543 (🐌🐌🐌)

A l’estiu del 1788, Mozart va compondre ràpidament tres simfonies. Durant anys es va pensar que Mozart no havia pogut escoltar cap de les tres simfonies en vida. Fins i tot el musicòleg Alfred Einstein creia que era lògic, ja que les havia concebut, deia, com una «apel·lació a l’eternitat». Possiblement es van tocar més d’una vegada en presència del compositor. No en va els manuscrits són plens de correccions, rastre habitual d’un autor que solia revisar en profunditat les seves obres després de l’estrena, sovint quan en preparava la segona interpretació.

Continua llegint

– Òpera – COSI FAN TUTTE de Wolfgang Amadeus Mozart – Gran Teatre del Liceu – 22/05/2015

Una mica (molt) obsessionat amb la rehabilitació del peu, ha fet que no hagi tingut gaires ganes d’escriure les meves cròniques voltaires pendents … i en tinc un munt, malgrat tenir ara tot el temps del món per fer-ho.

En menys d’una setmana hem assistit a dues òperes de Mozart, primer aquesta COSI FAN TUTTE representada amb tots els seus ets i uts com a mi m’agrada, al Gran Teatre del Liceu, i als pocs dies DON GIOVANNI, en versió concert al Palau, de la que ja parlaré.

Haig de començar dient que l’òpera buffa COSI FAN TUTTE, és potser l’òpera de Mozart que menys m’agrada, tant pel que fa al seu argument, que em sembla ridícul i més encara vist des de la perspectiva del temps d’ençà que va ser escrita. Una mena d’escola dels amants, on es vol reflectir que la fidelitat entres les parelles és inexistent, deixant el paper més galdós per la figura de la dona (vista pel llibretista Lorenzo Da Ponte, poc menys que una meuca).

Cosi Fan Tutte - Liceu - Foto de A. Bofill

La qualitat de Così fan tutte va sobreviure a totes les seves amenaces de l’època (1790): l’austeritat amb què la va compondre Mozart per les retallades de la cort vienesa; els problemes personals del genial compositor; la mort de Josep II, que va obligar a interrompre mig any les representacions pocs dies després d’haver-se estrenat; i les acusacions d’immoralitat contra una trama d’infidelitats de les dones, englobades amb el títol provocatiu Així ho fan totes. Ara, Damiano Micheletto trasllada l’obra a un hotel de disseny, amb l’amo cínic i solitari (Don Alfonso), la criada (Despina) i els hostes (Dorabella, Fiordiligi, Guglielmo i Ferrando): el que havien de ser unes vacances de plaer acaba sent una experiència que reparteix cicatrius per a cadascú. Entre ells es desenvolupa una aposta sobre la infidelitat que esdevé una sàtira social més enllà de la comicitat que hi ha en els embolics.

Tampoc la música és la que m’agrada més de Mozart; trobo en molts moments que s’assembla massa una escena musical a l’anterior i a la següent i aquesta sensació de reiteració m’arriba a cansar; per sort té moments màgics que et fan oblidar aquest aspecte i els excessius recitatius que es van incorporar en aquesta òpera.

Continua llegint

– Concert OBC – La cinquena de XOSTAKOVITX ( 🐌🐌 🐌 + 🐚) – L’Auditori – 26/04/2015

Tornem a L’Auditori i ens tornen a fer el favor de canviar-nos les nostres entrades de fila 1 del primer pis per unes altres més accessibles amb el “descapotable”.

L'OBC - 26 abril 2015 -1-imp

Sota el títol “comercial” de la capçalera, avui hem pogut escoltar el següent programa:

1 – Wolfgang Amadeus MOZART (Salzburg 1756 – Viena 1791)

Simfonia núm. 31 en Re major, KV 297, “París) ( 🐌🐌🐌 )

Mozart deia que el públic francès tenia poc criteri musical, però els va donar una bella simfonia, plena de bon humor, que ràpidament es va convertir en molt popular.

2 – Richard STRAUSS (Munic 1864 – Garmisch-Partenkirchen 1949)

Quatre últimes cançons ( 🐌🐌 + 🐚)

Camila NylundUn any abans de la seva mort, Strauss va compondre les Quatre últimes cançons, una simbiosi perfecta entre la veu i la delicadesa d’orquestra que s’ha convertit en una de les més delicades obres de l’autor i un repte per als artistes. Van ser interpretades per la soprano finlandesa Camilla Nylund.

3 – Dimitri XOSTAKÓVITX ( Sant Petersburg 1906 – Moscou 1975)

Simfonia núm. 5 en Re menor, op. 47 ( 🐌🐌🐌🐌 )

Continua llegint

– Òpera al cinema – LES NOCES DE FÍGARO (***) de Wolfgang Amadeus Mozart (2/9) – en directe des del MET de NY – Cinemes Yelmo Icaria – 18/10/2014

S’han acumulat en les darreres setmanes una bona pila de concerts i òperes, L’Auditori, Palau de la Música, Liceu i dues òperes retransmeses des del Metropolitan de NY, en una sola setmana. Dissabte passat ens tornem a apropar als cinemes Yelmo de la ciutat olímpica, per tal de veure una òpera prou coneguda per nosaltres, LES NOCES DE FÍGARO de Wolfgang Amadeus Mozart.

La música del geni musical per excel·lència, que es Mozart, esdevé en les seves òperes en un esclat de músiques meravelloses que s’entrellacen en un munt d’àries, duets, tercets i concertants … tots ells, apropant-se a la perfecció absoluta; qui ha vist, encara que sigui una vegada, “La flauta màgica” o aquesta “Noces de Figaro”, entendrà el que vull expressar, perquè amb paraules és difícil fer-ho.

IMG_8762.JPG

Aquesta òpera de Mozart es va compondre sobre un llibret de Lorenzo da Ponte i estrenada a Viena l’any 1786 dirigida pel mateix compositor. Està considerada com una de les òperes més importants de la història de la música, i una de les millors creacions de Mozart.

Teatralment parlant, aquestes Noces, són tan sols un divertiment que a la seva època arribarien a escandalitzar a la gent puritana i als mateixos cortesans, aquí representats, en tractar temes triangulars “amorosos”, encara que sigui d’una manera bufa; particularment sempre he fugit d’espectacles teatrals amb arguments semblants, anomenades “comèdies d’embolics”, on els amants s’amaguen a sota del llit quan apareix el marit o inclús a l’armari un segon i un tercer amant esperen el seu torn; comèdies ridícules on gairebé tot l’argument es basa a resoldre qui es queda amb la dama que està en joc, en un esbojarrat entrar i sortir de portes, que no tenen aturador. Encara avui en dia s’estrenen comèdies d’embolics als nostres teatres i continuen fent calaix, cosa que em treu de polleguera.

Continua llegint