Hem estat abonats, sempre, des de la inauguració del Teatre Nacional de Catalunya a l’any 1996. Però el quasi maltracte que les ultimes temporades han tingut amb els seus abonats, ens han deixat un mal sabor de boca. A vegades semblava que ells (els directius del TNC) ens feien el favor de deixar-nos ser abonats i per tant ser fidels seguidors de tot el que es representava al TNC, sense esperar les critiques.

La gota que va acabar d’omplir el got, va arribar la temporada passada, on els abonats que paguem per avançat i de cop totes les representacions, varem patir un greuge comparatiu (en realitat, un robatori), que personalment em va fer recapacitar si calia tornar a ser abonat.. Degut a la crisi i la falta de public, a mitja temporada van abaixar els preus d’alguns espectacles i aquesta rebaixa no es va aplicar als abonats que prèviament havíem pagat un preu molt mes alt. El resultat d’això… és que pel fet de ser abonat varem pagar mes que el preu oficial de taquilla, sense dret a res.

A mes a mes, la nova política d’abonaments que ha aplicat el nou director Xavier Albertí (màxim 8 espectacles), és la pitjor des de la inauguració. Com sempre avances tots els calerons i a canvi t’ofereixen un minso descompte del 23%, en lloc del 50% que podies aconseguir si compraves per avançat tots els espectacles.

És per això que ens costarà continuar sent fidels a aquest teatre i menys encara avançar els diners; esperarem a les ofertes que molt sovint es poden aconseguir, o en tot cas, anirem a l’obra que ens interessi molt el dia de l’espectador amb un 15% de descompte. Estic convençut que aquesta temporada la davallada d’abonats serà tristament espectacular… ja ho comprovarem d’aquí a uns mesos.

Un cop expresada la meva opinió /queixa, passem a parlar de la primera representació d’aquesta temporada, Taxi… Al TNC!!!

 Les varietats eren un calaix de sastre on cabia de tot. Des de cuplets psicalíptics, fins a grans exhibicions de plomes. Des de virtuosos de la música de serra, fins a domadores de puces.

Capaços de reunir a la platea una multitud de diversitats socials, els espectacles de revista van afavorir la invenció de noves sintaxis escèniques, les quals van contribuir decisivament a articular una cultura de masses que configura la Catalunya actual i que encara batega amb força en el nostre imaginari col·lectiu. Revisitant alguns materials produïts al Paral·lel durant la primera meitat del segle XX i fent-los dialogar amb la nostra actualitat, volem apropar-nos a revistes musicals com ¡Chófer… al Palace! o les més tardanes Taxi… ¡Al Cómico! i Taxi al Paralelo.

La meva valoració com veieu esta entre “passar l’estona” (**) i “em va agradar” (***)… i és que realment poques coses em van agradar de veritat.

Continua llegint →