UNA HISTÒRIA REAL (temp. 19/20 – espectacle nº 008)
VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –
Per Imma Barba & Miquel Gascón –
Ahir, 31 d’octubre, vam anar a La Villarroel a veure UNA HISTÒRIA REAL del dramaturg i director PAU MIRÓ que ha estat estrenada aquesta setmana. Segons llegim en el programa de mà es tracta d’una proposta que vol reflectir l’ascens de l’extrema dreta en la societat, una obra contra Steven Bannon i els seus intents d’instaurar, amb finançament, partits d’ultradreta arreu. Segons comenta el director, la història està basada en fets reals, però no retrata als protagonistes.
I ho fa explicant el conflicte d’un escriptor (Julio Manrique) i el seu fill adolescent, (en Nil Cardoner). Després de la mort de la mare, l’escriptor publica una novel·la on parla d’ella i la seva mort. El fill no ho pot pair, creu que el pare mercadeja amb el seu dolor, i adopta una actitud de rebel·lia trobant refugi en la ideologia de l’extrema dreta, adoptant consignes i comportaments supremacistes i xenòfobs.
Un text que presenta les contradiccions entre les idees i els fets i mostra la incapacitat de les persones de posar-se en la pell dels altres.
Laura Conejero és l’editora que intenta mitjançar en aquesta crisi pare-fill per evitar que repercuteixi en el seu objectiu d’aconseguir que el llibre de l’escriptor es publiqui i sigui un èxit. Al mateix temps reflexiona sobre el procés d’escriptura i de quina manera ella pot reconduir el procés creatiu d’un escriptor.
Mireia Aixalà és una psicòloga que treballa a Afers Socials i no pot ni vol justificar els fets que ha protagonitzat el fill de l’escriptor. Tracta d’ajudar però ni pare ni fill volen ser ajudats. La seva ràbia davant la impunitat d’uns fets ,que ella considera greus, farà que prengui alguna decisió poc convencional.
Un adolescent que se sent desemparat i incomprès. Un pare absorbit per la seva professió. Un dol per gestionar. Una novel·la pendent de ser publicada. Una butaca atrotinada, plena de records, al bell mig del menjador. Un secret que pot acabar amb tot, …. i a l’exterior, el món no sembla anar millor: el discurs de la por agafa força, les esquerdes del pensament progressista són cada vegada més grans, l’individualisme ferotge impera. La clau és la supervivència.