Arxiu d'etiquetes: Teresa Vallicrosa

– 171 – Teatre – INSTRUCCIONS PER ENTERRAR UN PARE — (🐌🐌🐌+🐚) – Sala FlyHard (temp. 19/20 – espectacle 117) – 2020.03.02

INSTRUCCIONS PER ENTERRAR UN PARE (temp. 19/20 – espectacle 117)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –

Per Imma Barba & Miquel Gascón –

Dilluns és dia de teatre a la Sala Flyhard i allà ens trobem un grup de “teatraires de pro”, que aprofitem aquesta oportunitat de poder veure teatre en dilluns.

Vam fer cap per veure INSTRUCCIONS PER ENTERRAR UN PARE, el segon text de Carmen Marfà i Yago Alonso que ja ens van sorprendre amb el seu primer treball, “Ovelles” vist en aquesta mateixa sala en 2018 (podeu veure aquella ressenya en aquest enllaç)

La proposta d’avui, ens parla d’una mort i dels problemes que es deriven quan no es tenen els diners necessaris per fer un enterrament “com Déu mana”.

El pare del Toni (Eduard Buch) ha mort plàcidament mentre dormia al costat de la seva dona Aurèlia (Teresa Vallicrosa). El Toni intenta desesperadament aconseguir els 8.000 euros que li demana la funerària per l’enterrament i l’Emma (Sara Diego), la seva filla n’és partícip i li fa costat. No saben com explicar-li la situació a la seva mare i àvia i decideixen portar a terme l’únic pla que se li acut: enterrar el pare pel seu compte.

INTRUCCIONS PER ENTERRAR UN PARE denuncia amb humor i naturalisme, quant costa morir-se. També parla de la dignitat. Del llegat que ens deixen els nostres pares i de com els tornem allò que ens han donat. Parla dels rituals, de la importància que tenen per a la societat i de com cohesionen les famílies, siguin com siguin.

Una peça que pren com a punt de partida el daltabaix emocional i econòmic que suposa la mort d’una persona propera, i el que implica mantenir les aparences, vist des de tres òptiques generacionals diferents. Tres generacions unides per vincles familiars que encaren de forma diferent el mateix fet de la mort.

Continua llegint →

– Teatre – ELS NENS DESAGRAÏTS (🐌🐌🐌🐌+🐚) – Sala Beckett – 2017.11.26 (temp. 17/18 – espectacle nº 125)

2 respostes

ELS NENS DESAGRAÏTS (temp. 17/18 – espectacle nº 125)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –

Per Imma Barba & Miquel Gascón –

La companyia Arcàdia és una de les companyies residents de la Sala Beckett aquesta temporada 2017/2018. Amb ELS NENS DESAGRAÏTS la companyia tanca la seva trilogia sobre la família iniciada amb La terra oblidada i La pols dues propostes que vam poder veure a la Sala Flyhard. En elles parlen de les nostres arrels o de la impossibilitat de tallar amb elles per molt que ens hi esforcem.

La companyia Arcàdia va ser creada a l’estiu de 2009 i actualment està formada pels actors Guillem Motos i Muguet Franc i pel director i dramaturg Llàtzer García. Tal com ens van comentar a la roda de premsa Els nens desagraïts està basada en fets reals:

A Sant Gregori, un poble de Girona, es reunia als anys vuitanta una comunitat de famílies –liderada per la “Mare”, autoproclamada “Missatgera de Déu”– que van decidir abandonar els cercles d’amistats per agermanar-se en una rígida comunitat catòlica. Renunciaven al món i als seus plaers per viure en la més estricta pobresa i trobar-se a la natura amb Déu. En aquesta comunitat van néixer nens que, arribat el moment, van sortir per trobar-se amb el món més enllà del seu bosc, aïllat de tot.

El text de Llàtzer Garcia parla bàsicament d’uns personatges atrapats per les creences dels seus progenitors, uns nens que sense criteri propi van viure dins d’aquesta comunitat tancada. Uns nens, que ja d’adults ens expliquen el que van sentir i viure i el que senten i viuen ara, un cop han passat els anys i es retroben amb motiu de la mort de la mare fundadora de la comunitat.

Ara viuen una crisi de creences i tenen por de tornar al lloc on van viure d’infants. Però al mateix temps tenen la necessitat de tornar i enfrontar-se al passat que els ha marcat la seva vida.

Teresa Vallicrosa interpreta a la mare fundadora d’aquesta comunitat, amb una fe ferma que aconsegueix dels seus seguidors una renúncia a la seva família, a tot allò que els lliga a la societat que ella rebutja. Aïlla als nens de la comunitat i els educa en la seva fe, tallant de soca-rel tot allò que ella considera que els aparta “d’ELL”.

El bé i el mal, Déu i el dimoni i l’esperada fi del món, presideixen amb una força abassegadora la vida i les accions de tots els membres de la comunitat.

Continua llegint →

– Teatre – Grec2016 – EL BON PARE (🐌+ 🐚) – Teatre Borràs – 24/07/2016

Deixa un comentari

Per Imma Barba & Miquel Gascón –

EL BON PARE

Anàvem a veure una comèdia, anàvem a veure una obra de David Plana, autor que ens va impactar en el seu dia amb “La dona incompleta” (i estem parlant de fa 15 anys si fa o no fa), anàvem a veure uns actors que eren una garantia, …. Tot això ho sabíem.

Però el que no sabíem és que no ens agradaria gens ni mica.

El bon pare - Grec2016

Roger Denís (Lluís Soler) és alcalde d’una ciutat petita i es vol presentar a la reelecció, està satisfet de la seva vida i rep a la seva filla adolescent que està fent un màster a Berlín i torna a casa a passar les vacances.

Ada (Georgina Latre) és la filla, aparentment feliç i satisfeta per estar acomplint les expectatives que el seu pare ha dipositat en ella.

Pol (Jaume Madaula) és el nuvi, fill d’un empresari agrícola del poble que està políticament a l’altra banda i per tant confrontat amb l’alcalde.

Fanny (Teresa Vallicrosa) és la ex dona d’en Roger i mare de l’Ada, una dona que té unes cartes amagades i quan les ensenyi guanyarà la partida.

Continua llegint →

– Teatre – FALSTAFF (🐌🐌🐌) – Teatre Akadèmia – 03/03/2016

Deixa un comentari

Anàvem amb moltes expectatives per veure aquesta producció i la veritat és que vam sortir una mica decebuts, no per les interpretacions que vam trobar molt acurades, si per la posada en escena i la manca d’emoció que ens va donar com a resultat un espectacle llarg i avorrit.

Punt i a part i molt destacable per sobre de la resta la interpretació que en Francesc Orella fa d’un Falstaff vividor i tendre que en els moments finals ens ha fet vessar la llagrimeta.

Falstaff - Teatre Akademia 1

Falstaff no és el títol de cap obra de William Shakespeare, és un personatge que apareix a diverses de les obres de l’autor: Ricard II, Enric IV (parts 1 i 2), Enric V i Les alegres comares de Windsor. És també el protagonista de l’òpera de Verdi amb el mateix títol i el protagonista de la pel·lícula d’Orson Welles Campanades a Mitjanit.

Falstaff és un home que estima la vida, gaudeix de l’amistat, li encanten les dones i li perd un bon vi i bon menjar. Viu en un món en guerra, un món violent en el qual triomfen la força, la traïció i l’ambició pel poder. Falstaff només sobreviu.

Continua llegint →

– Teatre Musical -EL CRIM DE LA GERMANA BEL (🐌🐌🐌 + 🐚) – Teatre Romea – 18/06/2015

Deixa un comentari

Continuem publicant les nostres cròniques teatraires, força enrederides en el temps, ja que aquesta producció EL CRIM DE LA GERMANA BEL, la vàrem poder veure ja fa 10 dies al Teatre Romea.

La platea molt buida, els primers minuts que no ens van arribar a convèncer i algunes cròniques llegides no massa favorables ens feien témer el pitjor, però per sort no va ser aquesta la nostra sensació, ja que de cop ens vam començar a enganxar, la música i les interpretacions de les 4 magnífiques actrius.

La Júlia és una actriu madura que porta deu anys interpretant la bondadosa Germana Isabel en una sèrie televisiva de gran èxit. El personatge s’ha convertit en una icona nacional, en una societat cada vegada més conservadora. A diferència del personatge que interpreta a la sèrie, la Júlia és una dona rude, iracunda i aficionada a l’alcohol que manté una turbulenta relació amb una dona bastant més jove que ella. Quan la productora de la sèrie decideix “matar” el personatge, la Glòria viu aquesta mort com si de la seva pròpia es tractés, fet que desencadena una sèrie d’inesperats esdeveniments.

El dramaturg britànic Frank Marcus va triomfar el 1964 amb L’assassinat de la Germana George, una comèdia negra sobre una actriu madura que s’indigna quan s’assabenta que els productors volen assassinar la monja bondadosa que interpreta des de fa deu anys en una sèrie d’èxit. L’obra també aborda la relació cruel i plena de manipulació que manté amb una dona molt més jove que ella. Robert Aldrich va estrenar l’adaptació cinematogràfica de l’obra el 1968, amb el mateix títol, i la pel·lícula va ser qualificada de pornogràfica als Estats Units i en molts altres països perquè reflectia la relació amorosa lèsbica.

Aquesta versió teatral, que hem pogut veure aquests dies a Barcelona, va ser estrenada al setembre de 2014 al Teatre Rialto de València, curiosament en castellà i va rebre diverses candidatures als Premis Max.

Continua llegint →