Arxiu d'etiquetes: TEATRO DE LA ABADÍA

– Teatre (65) – LA CELESTINA (🐌+🐚) – TNC – Sala Gran – 21.10.2016

VOLTAR i VOLTAR … per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón  

LA CELESTINA – 

Tercera representació d’aquest passat divendres, en una mena de marató de Teatre i malauradament un desengany amb tota regla; uns dies en què en Miquel ha anat tot sol al teatre per qüestions d’intendència familiar i per fi l’Imma s’ha pogut incorporar en aquesta proposta. Discrepàncies de valoracions a la sortida, l’Imma potser més benèvola que en Miquel, malgrat que a cap dels dos ens ha satisfet.

… i això que en teníem moltes ganes de veure aquesta producció clàssica de Fernando de Rojas dirigit i interpretat per José Luis Gómez.

la-celestina-tnc-1

LA CELESTINA és un drama amb pàtines de comèdia. Una història on els costums, les relacions i els sentiments igualen a les persones, homes i dones, senyors i servents. Les úniques lleis vàlides en aquest món són el poder dels diners i el plaer del sexe. Els personatges de la Celestina únicament busquen aquests dos resultats, de manera immediata, el plaer i els diners. I fan el que calgui per aconseguir-ho, deixant enrere la llei, la raó i l’ètica.

Fernando de Rojas va néixer a la Puebla de Montalbán (Toledo) l’any 1470 en una família jueva. El seu sogre va ser delatat a la Santa Inquisició per haver parlat de la vida eterna dient: «acá toviera yo bien, que allá no sé si ay nada». Anys abans, el seu pare havia estat sotmès a un auto de fe i cremat quan ell nomes tenia 12 anys.

Continua llegint

– Teatre – INVERNADERO (🐌🐌🐌+ 🐚) – Teatre Lliure – Sala Fabià Puigserver – 14/02/2016

Un text “fred” que ens presenta un món hostil, un terror insinuat en una clínica de repòs, que és tot el contrari del que sembla. Un centre on viu el terror, confinat en uns despatxos o en unes habitacions hospitalàries; i diem que és una clínica de repòs però el món que ens presenta Pinter és extrapolable a qualsevol lloc o espai o país on les persones han deixat de ser-ho, han perdut la seva identitat i s’han convertit en números manegats per aquells que ostenten el poder.

fotografia de Ros Ribas

fotografia de Ros Ribas

Un dia de Nadal marcat per un naixement i una mort. Roote, el director de la institució és un ex coronel, alcohòlic i una mica alienat, allunyat de les persones de les quals hauria de tenir cura i assistit, vigilat, controlat per la seva mà dreta, en Gibbs, que manté en tot moment un fals somriure tot esperant el seu moment. Dominen un espai on s’ha instal·lat l’horror i l’aniquilació psíquica i total, la negligència i el desemparament i, naturalment, l’assassinat, la desaparició impune i el mutisme institucional. I aquest mecanisme del poder establert és tan ferotge i voraç que s’acabarà autodevorant en aquest indret asèptic, tranquil, fraternal.

Memorable l’escena on els tres personatges més inquietants de la institució, Roote, Gibbs i Lush, comparteixen uns whiskys en aparent harmonia i que culmina amb l’arribada de Tubb i el regal de Nadal que fan “els subalterns” al director. Potser el personatge menys aconseguit és el de l’única dona, la Srta. Cutts que interpreta una femme fatale però a la que no acompanya ni la dicció ni la seva impostada gestualitat.

Continua llegint

– Teatre – ANTÍGONA (🐌🐌🐌🐌) – Teatre LLiure – Sala Fabià Puigserver – 06/12/2015

I acabem un cap de setmana amarat de clàssics grecs amb l’Antígona de Sòfocles versionada i dirigida per Miguel del Arco.

Coincidim amb la majoria de gent del nostre cercle teatraire que la considera la millor proposta de les tres escenogràficament parlant, tot i que no per això ens han deixat d’agradar Èdip rei i Medea, en aquest ordre.

Antigona - Teatre Lliure 1

A Antígona s’enfronten dues nocions del deure: la familiar, caracteritzada pel respecte a les normes religioses i que representa Antígona, i la civil, caracteritzada pel compliment de les lleis de l’Estat i representada per Creont.

Continua llegint

– Teatre – MEDEA (🐌🐌🐌) – Teatre LLiure – Sala Fabià Puigserver – 03/12/2015

Dijous ens vam incorporar a la particular marató de teatre grec clàssic que ha organitzat el Teatre Lliure i que ens fa arribar a través del “Teatro de la Ciudad”.

Tres són les obres proposades: Edipo Rey, Medea i Antígona. Nosaltres hem començat per Medea.

Teatro de la Ciudad” neix de la unió de tres grans directors, Miguel del Arco, Andrés Lima i Alfredo Sanzol i tres productors, Aitor Tejada, Joseba Gil i Gonzalo Salazar-Simpson, en una aposta per la investigació i la reflexió. Tenen com a seu el Teatro de la Abadia de Madrid i no tenen cap estructura empresarial al darrere, és a dir, tornen al concepte de les companyies de repertori de sempre.

Van arrencar amb el plantejament de tornar a les arrels del teatre occidental i a la tragèdia grecollatina desenvolupant al mateix temps la creació col·lectiva.

El projecte es va iniciar al juny de 2014 amb aquestes tres obres que ara ens presenten sota el lema de Mite i Raó.

Medea - Teatre Lliure 2

Continua llegint

– Teatre – ENTREMESES (🐌🐌🐌🐌) – Teatre Romea – 23/05/2015

Crec que si jo visques a Madrid (cosa molt improbable a causa de l’odi que s’ha inculcat a les espanyes, per tot el que soni o faci olor de català) …. un dels teatres que visitaria assíduament seria el Teatro de la Abadía, un lloc on sembla es respira la llibertat pel que fa a les Arts Escèniques; sense por a equivocar-me, diria que es tracta d’una mena de Teatre Lliure.

entremeses Teatre RomeaEl molt reconegut actor i director teatral, José Luis Gómez dirigeix d’ençà que es va fundar, ara fa 20 anys aquest Teatre; precisament per aquest fet i per tal de celebrar el seu 20 aniversari, han volgut representar una de les primeres obres que es van gestar en aquest teatre i que l’any 1996 va obtenir un gran èxit; es tracta de ENTREMESES de Miguel de Cervantes (1547 – 1616).

El tema central d’aquests textos, ara posats al dia, són la beateria, la religiositat aparent i l’agermanament del poder polític i religiós. Malauradament encara avui en dia tenen connexió amb l’actual pressió del que és políticament correcte i amb la mentida social. En aquells temps d’inquisició, no es podia anomenar el dimoni sense esmentar Déu i els homes situaven l’honor de les seves dones en l’entrecuix. Cervantes se’n fot de tot això d’una manera burlesca per tal de no temptar als inquisidors en contra seva, i fet d’una manera per entretenir la concurrència, ja que els pobres estaven farts de tants drames avorrits i simbòlics com eren els actes sacramentals.

Entremeses Romea 4

Gómez alhora de plantejar-se aquesta nova visió, va voler que les tres petites obres que integren aquest ENTREMESES, tinguessin almenys una unitat i per això s’ho va imaginar tot en una mena de festa popular d’un poble i al voltant d’un arbre, amb poca cosa mes que unes cadires, vestits regionals, instruments musicals de llavors, cançons i balls. Tres històries on apareix l’espós cornut i supersticiós de “La cueva de Salamanca“, el marit malaltissament possessiu de “El viejo celoso” i els dos murris que s’enriuen dels llinatges a “El retablo de las maravillas“.

Continua llegint

– Teatre – NUESTRA SEÑORA DE LAS NUBES (****) – TANTArantana Teatre – 08/03/2014

Amb força retard em poso a escriure el que em va semblar l’obra de Teatre que varem tenir la sort de veure el dissabte passat al Teatre Tantarantana.   De fet, NUESTRA SEÑORA DE LAS NUBES, ja no es pot veure a Barcelona, perquè tan sols va ser representada al TANTA 3 dies, del 7 al 9 de març.

Nuestra Señora de las Nubes

Es una veritable llàstima que aquest espectacle, en castellà i que be de Madrid, ens hagi visitat tan sols 3 dies, perquè sincerament ha estat potser el millor espectacle que nosaltres hem vist des de que hem tornat a trepitjar el Tantarantana, desprès de masses anys d’absència.

Una memòria amarga construïda amb afinat sentit de l’humor. On la condició de l’exiliat s’universalitza i es tradueix en condició del desplaçat, del desarrelament o de la marginalitat. Una peça que reflexiona sobre la memòria , però també sobre l’oblit. Sobre els motius que condueixen a l’exili , però també sobre el comportament costumista de arquetípics personatges, possibles habitants de qualsevol poble del planeta.

L’obra ens explica les successives trobades entre Óscar i Bruna , dos exiliats que en el transcurs d’un temps imprecís recorden episodis del seu poble, Nuestra señora de las Nubes. Records pels quals transita una diversa galeria de personatges , habitants d’un món carregat d’imperfeccions , però on les esperances i els somnis ocupen un destacat lloc.

Nuestra Señora de las Nubes 2Dos magnífics actors, ni mes ni menys que de la companyia del Teatro de la Abadía, en Julio Cortázar i Imma Nieto; ells dos tot sols davant del públic i un parell de cadires, amb unes interpretacions extraordinàries, porten tot el pes de l’obra interpretant un munt de personatges, molt ben arropats per la il·luminació que transforma l’escenari en un munt d’indrets, faciliten molt el seguiment de l’obra als espectadors.

Continua llegint

– Teatre – EL PRINCIPITO (*) – Teatre Lliure de Gràcia – 16/02/2014

Ens apropem diumenge a la tarda al Teatre Lliure de Gràcia (Sala Anna Lizaràn, algun dia ???) amb la il·lusió de veure treballar de nou aquest gran actor que és José Luis Gómez, en una de les obres mes universals de la història … “EL PRINCIPITO”. Diuen que aquest llibre és el tercer mes venut a tot el mon, desprès de La Bíblia i El Capital de Marx.

El Principito - Teatre Lliure - cartellEl Petit Príncep  és l’obra,  evidentment, més coneguda d’Antoine de Saint-Exupéry. Publicat el 1943 a Nova York, és un conte poètic i filosòfic sota l’aparença d’un conte per a nens.

La història narra la trobada entre un nen i un aviador, els diàlegs que tenen i com aquests fan replantejar la vida a l’adult.  Cada capítol relata una trobada del petit príncep que resta perplex pel que fa al comportament absurd de les «persones grans». Cadascuna d’aquestes trobades pot ser llegida com una al·legoria.

El llenguatge, senzill i desposseït, destinat a ser comprès pels nens, és en realitat per al narrador el vehicle privilegiat d’una concepció simbòlica de la vida. Una invitació de l’autor a trobar el nen en si mateix, ja que «totes les persones grans han estat al principi nens.

Continua llegint