Arxiu d'etiquetes: Teatre Lliure

– 327 – Roda de premsa – INSTRUMENTAL – Teatre Lliure – 2019.06.18 (temp. 18/19 – RdP 060)

INSTRUMENTAL (temp. 18/19 – RdP nº 060)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Miquel Gascón

Dimarts dia 18 al Teatre Lliure va tenir lloc la roda de premsa de presentació de l’espectacle INSTRUMENTAL basat en el llibre homònim de James Rhodes, amb dramatúrgia i direcció d‘Iván Morales i amb Quim Àvila com a únic intèrpret. Aquesta vegada ha estat a l’Espai Lliure, sala on es representarà del 19 al 30 de juny.

Neix del projecte que tenia la Kompanyia Lliure, que cada actor tingues el seu monòleg i aquest és l’únic monòleg que ha quedat en peu. En principi estava previst fer-ho en una sala d’assaig i per tant s’ha hagut d’adaptar a la nova sala.

Estan presents a la roda de premsa l‘Iván Morales, en Quim Àvila, en Jordi Busquets creador de l’espai sonor, la Carla Tovias creadora del moviment i ajudant de direcció, la Judit Colomer escenògrafa i al Raimon Rius creador de la il·luminació.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Aquesta és la primera versió teatral del llibre autobiogràfic de James Rhodes, publicat en 2015 Instrumental: A Memoir of Madness, Medication and Music”,  que tracta sobre l’abús sexual a menors. Un tribut apassionat al poder terapèutic de la música que aborda qüestions fascinants sobre com funciona la música clàssica i per què pot canviar les nostres vides.

Al maig es va anunciar l’adaptació cinematogràfica que començarà a produir-se al Regne Unit a finals del 2019.

INSTRUMENTAL és una proposta que és alhora una denúncia de la pederàstia i un clam d’esperança davant del poder sanador de la música.

Un text que barreja consciència, dolor, humor, irreverència, sinceritat i valor i que Rhodes ha escrit sense haver cicatritzat encara la seva ferida.  La Chacona de Bach és la peça que li va salvar la vida. La música l’ajuda a apaivagar el dolor encara que no es tanqui la ferida.

Continua llegint

– 317 – Roda de premsa GREC Festival – CREACIÓ COMUNITARIA – Palau de la Virreina – 2019.06.13 (temp. 18/19 – RdP 056)

GREC Festival – CREACIÓ COMUNITARIA (temp. 18/19 – RdP nº 056)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Miquel Gascón

Aquest passat dijous van haver-hi dues rodes de premsa seguides, corresponents a espectacles que es podran veure al GREC Festival de Barcelona. La primera d’elles per presentar propostes de Creació Comunitària.

Eva Garcia ens va presentar 3 creacions comunitàries englobades dins del programa “Art i Part” del Barcelona Districte Cultural de l’Institut de Cultura. Tots ells són projectes en el que són convidats veïns de la ciutat a prendre part activa com a creadors.

El resultat d’aquests projectes es podran veure a:

  • 4 de JuliolArt i Part Gòtic – El projecte Pati de veïnes és un procés de creació d’una obra de teatre musical, organitzada per un partenariat d’entitats, artistes, veïnes i veïnes en una recerca creativa sobre el seu barri.

Teatre Comunitari La Bonne – Gratuït

  • 6 de JuliolArt i Part Poble-sec – Projecte Barricidi, que dona veu al veïnat i a col·lectius que estan patint directament o indirectament les conseqüències de la gentrificació del barri als últims anys. Per això, va de la mà del Sindicat de Barri i dona suport a les reivindicacions contra els desnonaments i tancaments de petits comerços.

Teatre Comunitari Itinerant Espai de sortida; Casa de la Premsa – Gratuït

  • 6 i 7 de JuliolArt i Part Besós – Una recerca en les poètiques del CIRC i els llenguatges del cos, integrant els coneixements, disciplines artístiques i experiències existents al barri, amb l’objectiu de viure plegades un procés de creació i mostra d’art col·laboratiu.

Circ Comunitari Plaça Nando (Carrer Alfons el Magnànim, 47) – Gratuït

Continua llegint

– 280 – Teatre – DOGVILLE: UN POBLE QUALSEVOL (🐌🐌🐌🐌) – Teatre Lliure – 2019.05.19 (temp. 18/19 – espectacle nº 203)

DOGVILLE: UN POBLE QUALSEVOL (temp. 18/19 – espectacle nº 203)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón

Ahir, diumenge 19 de maig,  a la Fabià Puigserver del Teatre Lliure, vam veure la versió de DOGVILLE, la famosa pel·lícula de Lars Von Trier, estrenada l’any 2003. Pau Miró i Sílvia Munt signen aquesta versió teatral que han titulat DOGVILLE: UN POBLE QUALSEVOL, sota la direcció de la mateixa Sílvia Munt.

En aquesta versió la jove es diu Virgínia (convincent interpretació de Bruna Cusí) i arriba desesperada al poblet de muntanya fugint del seu pare. Els habitants del poble i els espectadors no saben de qui fuig, però amb reticències, convençuts pel jove Max (excel·lent David Verdaguer) decideixen acollir-la i ella, a instàncies del mateix Max,  s’ofereix a fer tasques de tots tipus en agraïment.

Sílvia Munt, segons ens comenta en el col·loqui, moderat per Xavier Graset, que ha tingut lloc en acabar la funció, no ha pretès fer una translació literal de la pel·lícula, ha eliminat els paral·lelismes religiosos de l’obra centrant-la en la hipocresia d’un grup de persones, que es creuen amb el dret d’explotar a la persona que han acollit.

També ha fet esment a destacar la violència de gènere infligida pel fet que la persona “acollida” és una dona. En aquesta versió de Pau Miró i Sílvia Munt la durada s’ha reduït considerablement respecte a la pel·lícula que tenia una durada de més de tres hores, i s’ha canviat el final.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Fotografies de Ros Ribas

Si el Dogville de Von Trier era una pel·lícula amb estètica teatral, el Dogville que veiem al Lliure és un espectacle teatral amb estètica cinematogràfica. Sílvia Munt ha creat una projecció cinematogràfica paral·lela a la representació teatral, on veiem el que passa a l’exterior del local on transcorre l’acció, i escenes enregistrades de la fugida o primers plans d’accions concretes que tenen lloc a l’exterior.

Continua llegint

– 251 – Teatre – COM ELS GRECS (🐌🐌🐌+🐚) – Teatre Lliure de Gràcia – 2019.04.21 (temp. 18/19 – espectacle nº 183)

COM ELS GRECS (temp. 18/19 – espectacle nº 183)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón

Al Lliure de Gràcia COM ELS GRECS, un Èdip contemporani de Steven Berkoff (Londres 1937), sota la direcció de Josep Maria Mestres: una reivindicació de la insolència, la transgressió, la irreverència, la ferocitat.

Steven Berkoff va estrenar aquesta peça el 1980, el 1988 se’n va fer una versió operística i en 1990 una cinematogràfica. Un text que trasllada el mite d’Èdip a l’Anglaterra de finals dels 70, i avui podem veure que els seus presagis més pessimistes han estat superats amb escreix. La versió portada ara a escena és la traducció de l’anglès de Joan Sellent.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Fotografies de Ros Ribas

Un muntatge que prioritza la paraula i que segons diu Josep Maria Mestres sembla avui més oportú que mai i potser ens podrà ajudar a revaluar el significant profund dels valors que realment importen a la nostra societat, a la nostra vida.

Un text que ell va llegir fa vint anys i que ha intentat portar a escena un parell de vegades i que a cada nova lectura descobreix que el text es va actualitzant en confrontar-lo amb els esdeveniments socials recents. Un text amb un llenguatge literari absolutament transgressor i groller però al mateix temps molt poètic.

Pablo Derqui es posa a la pell de l’Eddy i comença la peça amb un discurs desafiant que ens passa per sobre, amb un batibull de paraules que ens deixa estabornits. La seva pose, la seva mirada, la seva gestualitat ens hipnotitza, (i encara més des de la fila 1 on estàvem situats). Ens dibuixa un Eddy que provinent dels barris populars i decadents de Londres, en els temps de la “dama de ferro”,  es transforma en una persona que busca reafirmar els seus ideals i inculcar un ordre nou a les coses. L’amor que sent per la seva dona és el reflex de la passió per la vida i el desig d’acabar amb el món degradat en el que ha viscut. Una interpretació extraordinària.

Continua llegint

– 240 – Teatre – EL SOMRIURE AL PEU DE L’ESCALA – Teatre Lliure – Espai Lliure (🐌🐌🐌+🐚) – 2019.04.14 (temp. 18/19 – espectacle nº 176)

EL SOMRIURE AL PEU DE L’ESCALA (temp. 18/19 – espectacle nº 176)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón

Diumenge dia 14, a l’Espai Lliure vam poder veure EL SOMRIURE AL PEU DE L’ESCALA, l’obra que la temporada passada va estar suspesa per l’accident de moto patit pel seu protagonista, Jordi Martínez. Convençuts que el pallasso místic de Henry Miller -endut per la força poètica a la manera de Rimbaud- només el podia encarnar ell, l’espectacle va ser ajornat i arriba ara, reposat com el bon vi.

Un pletòric Jordi Martínez, totalment recuperat, s’ha posat en la pell d’August, el pallasso cansat de no ser ell mateix.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

EL SOMRIURE AL PEU DE L’ESCALA és, sens dubte, el text més singular de Henry Miller, com ell mateix va reconèixer. August, el pallasso que el protagonitza, és un dels pocs personatges que no van formar part de la vida de l’autor. No és, en sentit estricte, un personatge real. És més que això: és un personatge de veritat.

Una proposta dirigida per Ramon Simó, qui també signa l’escenografia, d’aquesta nova versió del text traduït per Màrius Serra.

Un muntatge de teatre-circ que ens explica el moment vital de l’August, un pallasso que es busca a ell mateix i que vol mostrar-se a la gent tal com és quan s’ha desfet del seu maquillatge i del nas vermell. Un moment en el qual es planteja el dilema de continuar amb la seva tasca de fer riure al públic del circ ofegant la seva veu interior, o deixar de fer-ho i buscar una alternativa que li permeti ser ell, encara que això impliqui perdre la popularitat que ara, com a pallasso, té.

Continua llegint

– 214 – Teatre – LEHMAN TRILOGY (🐌🐌🐌🐌🐌) – Teatre Lliure Montjuïc – 2019.03.12 (temp. 18/19 – espectacle nº 158)

LEHMAN TRILOGY (temp. 18/19 – espectacle nº 158)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón

Aquests dies s’ha programat al Teatre Lliure la proposta de LEHMAN TRILOGY signada per Stefano Massini, adaptada i dirigida per Sergio Peris-Mancheta. En entrar a la sala tenim molt present la versió dirigida per Roberto Romei que van poder veure a la Sala Villarroel dins del Festival Grec 2016.

Stefano Massini (Firenze, 1975) és director del Piccolo Teatre de Milà i es caracteritza per les seves obres de caràcter polític. Nosaltres podem recordar “Shenzhen significa infern” (Grec 2018-Tantarantana), “Crec en un sol Déu” (Lliure 2015) i “Dona no reeducable” (Lliure 2015).

Sergio Peris-Mencheta (Madrid, 1975) és actor i director de teatre, que ara ha transformat aquest text de Massini en una versió musical. Nosaltres el recordem dirigint “Un trozo invisible de este mundo” (Lliure 2013) i “Julio César” (Romea 2013). L’any 2011 va crear la productora Barco Pirata encaminada al que anomenen “teatre de revolució”.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

LEHMAN TRILOGY narra la història de tres generacions de la família Lehman. La caiguda en 2008 de la Banca d’inversió Lehman Brothers, quarta entitat financera als EEUU, va marcar l’explosió de l’anomenada bombolla immobiliària i l’inici d’una crisi financera d’abast mundial.

Peris-Mencheta transforma el text en una “balada para sexteto en tres actos” amb música original de Litus Ruiz, Xènia Reguant, Ferran González i Marta Solaz.

Una història del capitalisme modern a través de 150 anys, distribuïts en tres actes de 55 minuts de durada cada un. Música hebrea, espirituals negres, swing, jazz o rock són alguns dels estils musicals pels quals LEHMAN TRILOGY ens porta.

El primer acte abraça des de 1844, data en què els germans Lehman, Henry “el cap”, Emanuel “el braç” i Mayer “la patata” arriben al port de Nova York provinents d’una família jueva de Baviera, fins a la Guerra de Secessió (1861-1865). El segon acte va fins al crack del 1929 i el tercer fins al 2008, any de la caiguda de l’imperi.

Continua llegint

– 194 – Teatre – INCÒGNIT (🐌🐌+🐚) – Teatre Lliure – Espai Lliure – 2019.02.27 (temp. 18/19 – espectacle nº 143)

INCÒGNIT (temp. 18/19 – espectacle nº 143)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón

A l’Espai Lliure del Teatre Lliure es va estrenar dimecres la peça INCÒGNIT del dramaturg britànic Nick Payne (1984), una peça estrenada l’abril de 2014 al Live Theatre de Newcastle i que es va poder veure a la Sala Beckett en 2017.

Una proposta que parla del cervell, la millor “màquina de generar històries”. Una indagació triple a partir de la intel·ligència, la memòria i la ment. Dos dels relats estan basats en fets reals i el tercer, fictici, farà de nexe d’unió.

Tres relats al llarg de 60 anys, amb tres cervells protagonistes. Dinou personatges en mans de quatre actors. Un nexe comú uneix les tres històries: la recerca de la identitat.

Dirigida per Mónica Bofill que també n’ha fet la traducció i interpretada pels intèrprets de la companyia La InCògnita, creada per tirar endavant el projecte, Paula Blanco, Oriol Guinart, Jordi Llordella i Victòria Pagès.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Fotografies de Ros Ribas

La primera història és real, situada a Princeton (Nova Jersey) centrada en la vida de Thomas Stoltz Harveyel (Oriol Guinart) un patòleg que l’any 1955 va fer l’autòpsia a l’Albert Einstein, i va robar el cervell i els ulls del difunt convençut que aquests contenien alguna pista que justifiques la seva saviesa. Un home que va passar 40 anys de la seva vida estudiant-lo sense aconseguir res ni tenir el suport del món científic. Avui encara hi ha trossos del cervell de Enstein repartits pel món.

La segona història real, situada a Bath (Anglaterra) l’any 1953, està basada en Henry Molain (magnífic Jordi Llordella), un pacient que havia estat atropellat quan anava en bicicleta i va patir atacs epilèptics a partir d’aquell accident. El metge que el portava va decidir operar-lo traient-li la part del cervell que li provocava els atacs. L’epilèpsia es va solucionar, però ell va quedar incapaç de recordar res més enllà d’un minut, una persona que comença de zero cada 30 segons i que va viure fins als 80 anys en una residència. Es va convertir, per als científics, en el cas H.M. i va morir d’una malaltia pulmonar.

Continua llegint