Enceto aquesta crònica una mica amb retard, ja que la setmana passada, vàrem poder assistir a l’última de les 5 representacions d’aquesta extraordinària òpera, LA LLEGENDA DE LA CIUTAT INVISIBLE DE KITEJ, que segurament ha estat la millor de la temporada en tots els aspectes. Encara que ja no la representen i els que em llegiu no podreu tornar-la a veure… si no és fora del nostre país, no he volgut deixar de fer la crònica, encara que serveixi únicament com a record en el futur, de què al Liceu s’havien fet produccions absolutament espectaculars i de gran qualitat com aquesta.
Fevrònia, una innocent camperola, aconsegueix salvar la seva ciutat de l’atac dels tàrtars. Va demanar un desig i es va complir: Kitej es va fer invisible als ulls del món. Però hi ha una porta secreta per accedir-hi. Rimski-Kórsakov va compondre un autèntic monument a l’ànima eslava –com el que reivindicava Tolstoi– fet música. En el debat etern entre Occident i Orient, el compositor va optar clarament pel segon univers, amb els seus misteris i llegendes ancestrals. Una partitura que recull amb ambició wagneriana el patrimoni de la tradició musical russa, tant la popular com la religiosa, amb el poble (el cor) com a veritable protagonista central. Resulta sorprenent l’estreta relació que existeix entre aquesta òpera i el Liceu. Aquí se’n va representar la primera posada en escena fora de les fronteres russes i durant una dècada (1926-1936) va ser el títol preferit indiscutible del públic barceloní.
Òpera en quatre actes. Llibret de Vladimir Nikolàievitx Belski basat en la Crònica de Kitej d’I. S. Meledin, la novel·la Vlesankh de Pavel Ivànovitx Melnikov, cançons i èpiques recollides per Kirxa Danilov i alguns relats populars. Música de Nikolai Rimski-Kórsakov. Estrenada el 20 de febrer de 1907 al Teatre Mariinski de Sant Petersburg. Estrenada al Gran Teatre del Liceu el 2 de gener de 1926.
Com a bon teatraire que sóc, a banda de la música, el que segurament m’ha agradat més de tot, ha estat la extraordinària posada en escena, responsabilitat de Dmitri Tcherniakov. Malauradament, crec sincerament, que trigarem molt a tornar a veure un muntatge d’aquest nivell… si és que el tornem a veure, donades les circumstàncies actuals de crisi.