Per MIQUEL GASCÓN …
En teníem moltes ganes des de fa mesos que arribes la data per veure aquesta òpera del segle XX, ja que sabíem que en el seu dia quant es va estrenar l’any 1946 al Schubert Theatre de Filadèlfia, se la va anomenar com una “American opera” o també com a “Broadway opera”… i qua ha estat tractada mes aviat com un “Musical” que no pas com una òpera que és del que es tracta.
Com sabeu tinc una especial dèria per el “Musicals” perquè m’agraden en general molt i també perquè penso que dins d’una anys se li reconeixerà per fi, la gran vàlua d’aquest genere i crec seran catalogades com a veritables òperes per les generacions que vindran.
STREET SCENE (Escena de carrer) és la primera òpera de Kurt Weill de la seva etapa americana, (s’havia instal·lat als Estats Units fugint de la persecució nazi), influïda per la comèdia musical de Broadway, el jazz, el blues i les cançons populars. L’òpera en angles, integra recitatius, diàlegs, àries, cançons populars i fins i tot conjunts de l’òpera tradicional europea.
El començament de Street scene, que arriba per primera vegada al Liceu i al estat espanyol, em va recordar molt al estil de Porgy & Bess, una de les meves òperes de capçalera.
El llibret és del dramaturg Elmer Rice, home políticament compromès, sobre una obra pròpia guanyadora del Premi Pulitzer (1929). La lletra de les cançons són del poeta negre Langston Hughes. L’acció transcorre en un barri molt pobre de Nova York, davant una casa de veïns que protagonitzen les diverses històries de la trama, totes d’un realisme cru, entre elles la història del matrimoni Maurrant, marcada pel maltractament i la violència de gènere, amb una càrrega important de denúncia social i com gairebé sempre, un final tràgic.