Arxiu d'etiquetes: SOMEWHAT PALER

– Teatre – SOMEWHAT PALER de Bárbara Sánchez (🐌🐌🐌) – Antic Teatre – 2017.11.17 (temp. 17/18 – espectacle nº 112)

SOMEWHAT PALER de Bárbara Sánchez (temp. 17/18 – espectacle nº 112)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón

Ahir divendres en sortir del Teatre Eòlia, vam fer cap a l’Antic Teatre una mica sense saber ben bé que anàvem a veure, confiant com sempre en el criteri de la sala i en el de la nostra amiga Semo.

Bárbara Sánchez, coreògrafa, ballarina i actriu sevillana va estrenar aquesta peça, SOMEWHAT PALER l’any 2016. Una proposta que proposa una exploració dels afectes relacionats amb la pena a través del treball amb l’acció física en viu.

Ella ja hi és a l’escenari quan ocupem els seients, una manta a terra i una cadira. Ella camina, inquieta i ens observa. Comença a parlar i riu, ens descol·loca. S’asseu a la cadira amb les cames estirades per no tocar la “paduana” i parla amb nosaltres. On són els crítics?, i els programadors?, perquè la sala no fa alguna cosa per omplir?, perquè el bar és ple i la sala de teatre buida? Riem amb ella. Però ella llavors ja no riu.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Aquesta proposta no va de riure, va de fugir de l’obligatorietat imposada de romandre feliços, de la necessitat de tenir èxit sempre. Va de fugir de la tirania imposada del pensament positiu i del somriure.

Ella ens vol demostrar que de vegades cal deixar sortir la pena, el dolor, cal apropar-se al fracàs i al plor. Cal deixar sortir la part més profunda de nosaltres mateixos que s’escapa del llenguatge, aquella part on habita la tristesa i el dolor.

L’acció escènica produirà una espècie de trànsit, una estranya peregrinació al llarg de la qual, Bárbara Sánchez presta el seu cos a diferents figures. Per què la pena no és quelcom que es pugui explicar, il·lustrar o representar. La pena només pot ser invocada.

Els seus moviments, la seva dansa, el seu cos parla sense dir una paraula. Fa aparèixer als nostres ulls allò que habitualment roman ocult o està fora de les mirades convencionals. Les figures que representa no són imatges, ens mostra el seu cos, en continuo moviment, en continua transformació on la seva nuesa fa palesa la necessitat de mostrar tot el que amaguem dins nostre, allò que no volem, no podem o no sabem compartir.

Continua llegint