I acabem un cap de setmana amarat de clàssics grecs amb l’Antígona de Sòfocles versionada i dirigida per Miguel del Arco.

Coincidim amb la majoria de gent del nostre cercle teatraire que la considera la millor proposta de les tres escenogràficament parlant, tot i que no per això ens han deixat d’agradar Èdip rei i Medea, en aquest ordre.

A Antígona s’enfronten dues nocions del deure: la familiar, caracteritzada pel respecte a les normes religioses i que representa Antígona, i la civil, caracteritzada pel compliment de les lleis de l’Estat i representada per Creont.

Continua llegint →