Arxiu d'etiquetes: Sergi Belbel

– Teatre – MARIA ESTUARD (🐌🐌🐌🐌🐌) – Teatre Lliure de Gràcia – 07/05/2016

Per Imma Barba & Miquel Gascón

Aquest dissabte després de passar tot el dia a Girona gaudint de la 61a EXPOSICIÓ DE FLORS, MONUMENTS, PATIS I JARDINS: “Temps de Flors” vam fer cap al Teatre Lliure de Gràcia per poder veure aquesta producció que segons el que ens van explicar a la roda de premsa ja preveiem que ens agradaria. I així ha estat, ens ha agradat i molt i s’ha convertit en una altra cinc cargols del nostre particular rànquing.

MARIA ESTUARD - Teatre Lliure - 0

MARIA ESTUARD de Friedrich von Schiller, es va estrenar l’estiu de l’any 1800 al teatre de la Cort de Weimar a Alemanya i és una de les grans obres de la literatura alemanya. El 1835 Donizetti i Bardari van estrenar la versió operística al Teatre de La Scala de Milà.

El 19 de setembre del 1990 el Teatre Lliure va presentar la versió de Guillem-Jordi Graells dirigida per Josep Montanyès i que havia estat estrenada al Grec. Anna Lizaràn i Maife Gil n’eren les protagonistes i comptava també amb Àlex Casanovas, Norbert Íbero, Quim Lecina, Alfred Lucchetti, Joan Matamalas, Joan Miralles, Jordi Mollà, Pep Munné, Àgata Roca, Carlota Soldevila i Jordi Torras.

Ara en aquesta nova versió, Sergi Belbel ha fet l’adaptació del text reduint a dues les cinc hores de durada original i en set els dinou personatges que hi apareixien. En aquesta versió només Àlex Casanovas torna a interpretar un paper, aquest cop el del comte de Leicester en tant que el 1990 era el jove Mortimer.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Continua llegint

– Teatre – CAIGUTS DEL CEL (🐌+ 🐚) – Teatre Condal – 09/09/2015

Sabem que la culpa és nostre pel fet d’haver escollit veure una comèdia en el Teatre CONDAL, tot i saber que el que es representa normalment en aquesta sala és un tipus de Teatre que no ens agrada per què acostuma a ser un tipus de Teatre molt comercial, que creiem recerca simplement fer passar una bona estona (que ja és molt) a un tipus de públic no acostumat a trepitjar sovint els Teatres.

Observem que el grup FOCUS distribueix les produccions que representa, entre les 4 sales que gestiona, segons al públic al qual va dirigit …. Romea, La Villarroel, Goya i Condal i aquesta ultima li pertoca representar comèdies i obres de Teatre en la que el text és potser el menys important. Segurament aquesta ha estat la causa de què no trepitjàvem el Teatre CONDAL des de fa molts anys, com a mínim els 5 anys que fa que publiquem les nostres opinions teatraires en aquest Blog “Voltar i Voltar”.

Caiguts del Cel 1

Malgrat això, fa uns mesos que en veure les primeres promocions de l’obra, CAIGUTS DEL CEL, ens va cridar l’atenció que la dirigia Sergi Belbel i que els principals protagonistes eren Emma Vilarasau i Jordi Bosch, i per tant ens vàrem arriscar a comprar les entrades.

Continua llegint

– Teatre Musical – FRANK V (opereta d’una banca privada) -Teatre Lliure Montjuic ( 🐌🐌 🐌 + 🐚) – 26/04/2015

Aquest diumenge passat, 26 d’abril, aprofitant que era el dia del col·loqui vàrem anar a veure FRANK V a la Sala Fabià Puigserver del Teatre Lliure; per fi podem dir la nostra d’aquest espectacle que tanta polèmica ha portat a les xarxes socials i particularment a l’espai de Facebook “TEATRE, l’opinió dels espectadors”, en el que participo activament.

Frank V - Teatre Lliure Ros Ribas 10Sembla que ja fa uns anys es va poder veure la versió original d’aquesta producció de Teatre Musical, ja que Mario Gas l’any 1989 va presentar un muntatge al Centro Dramático Nacional. Ara amb aquesta proposta que hem vist s’ha respectat el text, però s’ha volgut renovar totalment la seva música.

FRANK V ens ha agradat molt més del que esperàvem i fins i tot ens ha sorprès força comprovar com un text escrit per Friedrich Dürrenmatt l’any 1959 pot arribar a ser tan actual i no parlo tan sols pel tema dels “calerons”… dels usurers banquers i defraudadors sense escrúpols, …. sinó per la forma molt actual d’exposar-ho; s’ha de dir que el text original es conserva fil per randa, gairebé al 100%, malgrat que l’original, ja té 56 anys; això ha estat així, perquè ho ha volgut expressament el seu director Josep Maria Mestres; aquesta opció molt lloable, de respecte total al text original, ha fet que potser la sensació de l’espectador actual, l’hagi trobat un pèl massa allargassada i hauria agraït una bona tria del més essencial.

Frank V - Teatre Lliure Ros Ribas 7

Fotografies de Ros Ribas

Sota una forma de teatralitat que pot semblar grotesca i fins i tot propera a l’esperpent, ens mostra en clau de Music Hall, una realitat molt tràgica per la seva crueltat però a la vegada molt i molt actual; potser ara es pot arribar a entendre el fet que es pugui representar, però en els anys en els que es va estrenar, era força difícil fer-ho i de fet va tenir molts problemes de censura.

Continua llegint

– Teatre – FEDRA (🐌🐌 + 🐚) de Jean Racine – Teatre Romea – 24/01/2015

Primer de tot, haig de reconèixer que no sóc massa amant de les tragèdies de la literatura clàssica i aquesta és sense cap mena de dubte una de les més conegudes de la literatura francesa del segle XVII. Tot i ser conscient de què no és pas un tipus de Teatre que m’apassioni, no vàrem dubtar ni un segon en comprar les entrades ja fa unes quantes setmanes, en quant es va anunciar l’estrena d’aquesta producció …. i és que no podíem pas perdre una proposta dirigida per Sergi Belbel al Teatre Romea… i encara menys quan estava protagonitzada per actors (Emma Vilarasau, Mercè Sampietro, Lluís Soler …. entre d’altres), que per nosaltres són una referència del Teatre a Catalunya.

Jean Racine (1639 – 1699), és considerat un dels autors francesos de tragèdies clàssiques més important. Una de les darreres obres que va escriure, va ser Fedra, l’any 1677; l’obra està escrita en versos alexandrins i en el seu temps quan es va estrenar, va ser un rotund fracàs i tant és així que Racine va decidir deixar la dramatúrgia per a dedicar-se a ser historiador de Lluís XIV de França.

IMG_0166

Fedra és un personatge de la mitologia grega; era una princesa cretenca, filla de Minos i de Pasífae, i germana d’Ariadna. Va ser raptada per Teseu, després d’abandonar aquest a la seva germana Ariadna, per casar-se amb ella. D’aquesta unió van tenir dos fills: Acamant i Demofonte.
Fedra es va enamorar del fill que Teseu havia tingut anteriorment: Hipòlit. El jove, que detestava les dones, va refusar els favors que la seva madrastra li sol·licitava. Llavors, Fedra, tement que Hipòlit expliqués a Teseu les insinuacions d’ella, va estripar-se el vestit, va trencar la porta de la seva habitació i va afirmar que Hipòlit havia intentat violar-la.
Teseu ple de ràbia però no volent matar el seu fill amb les seves pròpies mans, va recórrer a Posidó, el qual li havia promès satisfer tres desitjos. Fent cas a Teseu, el déu va enviar un monstre marí que, sortint de les onades quan Hipòlit conduïa un carro a la vora del mar, va espantar els cavalls i va provocar la mort del jove. Fedra, a causa dels remordiments i la desesperació, es va suïcidar.

D’entrada, tant la posada en escena com l’escenografia no ens va agradar gaire; entrades i sortides reiterades d’actors pel passadís central de platea…. un recurs ja massa trillat, però és que a més, obligava als actors gairebé a grimpar per una mena de rampa de sorra i pedres fins a l’escenari real…. i ni els vestuaris pampolosos de Fedra ni l’edat d’alguns actors permetien fer-ho com cal; potser requerien altres solucions menys arriscades; però el que mes em va desagradar de l’escenografia va ser la col·locació, al mig de l’escena, d’un enorme SOL que deixa d’entrada, cecs als espectadors…. i encara que durant les dues hores de l’espectacle no et queda més remei que acostumar-te, crec que es tracta d’un greu error que fa que els espectadors hagin de forçar la vista per tal de veure com cal, les expressions dels actors…… aspecte fonamental en una representació teatral.

IMG_0167

Independentment de què el text en vers t’acabi d’interessar o no, sincerament esperava molt més de l’actuació, de la que és per mi, l’actriu de capçalera, Emma Vilarasau; aquesta vegada, la seva actuació no em va agradar, especialment durant la primera hora de la representació; em sap greu dir-ho, però la vaig trobar impostada i fins i tot poc creïble, un pèl fingida…. massa “cridanera” i “ploranica”, aspectes que li retreuen sovint els seus detractors…. i que a mi, aquesta acusació em treu de polleguera.

Continua llegint

– Grec2014 – Teatre – VELLS TEMPS (****) – Sala Beckett – 13/07/2014

Al entrar a la Sala Beckett, sorprèn molt l’escenografia de Max Glaenzel, ja que ha transformat totalment l’espai  al que estem acostumats; l’escenari es allargassat, molt alçat i estret, molt estret, gairebé com un passadís d’un pis del eixample; dos sofàs a banda i banda, des de on es parlaran els protagonistes des de la llunyania; grans finestrals a tot el llarg del escenari, per on entra la llum amb molta  intensitat.

Vells Temps - Sala Beckett 2-imp

Espectacular ho es…. i molt, però crec que poc pràctic pels soferts espectadors de les dues primeres fileres que tenen els peus dels actors a la alçada de la cara i es veuen obligats a fer gimnàstica de coll com si estiguessin veient un partit de tenis a dos pams de la cara.

A banda d’aquest entrebanc, al que acabes acostumant-hi a mida que la representació fa el seu recorregut…. es un goig immens, tornar a poder valorar amb 4 estrelles un altre producció, després de la” sequera” que hem patit durant mitja dotzena d’espectacles, que no ens han acabat de satisfer del tot, exceptuant una tesina de dramatúrgia al institut del Teatre.  No esperàvem menys d’aquesta producció…. i es que un Pinter, sempre es un Pinter amb totes les garanties d’un text intel·ligent i ben escrit.

Vells Temps - Sala Beckett - imatge de Ros Ribas  3 Vells Temps - Sala Beckett - imatge de Ros Ribas  6 Vells Temps - Sala Beckett - imatge de Ros Ribas  5

imatges de ROS RIBAS

VELLS TEMPS va ser escrita l’any 1970 per Harold Pinter (Hackney, Londres, 10 d’octubre de 1930 – Londres, 2008), un dels grans dramaturgs de la història, però també un insigne poeta, guionista i actor anglès, que va ser guardonat amb el Premi Nobel de Literatura l’any 2005.

Continua llegint

– Teatre – ELS DIES FELIÇOS (*****) – Teatre Lliure Gràcia – 16/05/2014

 

llagrimes per l'Anna Lizaran

llagrimes per l’Anna Lizaran

De nou tornem al Teatre Lliure de Gràcia …. i per tant, i de manera reiterada, no ens cansarem de demanar-ho una i mil vegades, el que ja tots sabeu … reclamem el nom d’ANNA LIZARAN per una de les sales del Teatre Lliure, a poder ser el de la Sala on ella va fundar i treballar durant una bona part de la seva vida…. el Lliure de Gràcia.

Precisament anem a veure un treball d’una de les grans de casa nostre … la gran actriu Emma Vilarasau, que com  ja sabeu a nosaltres ens agrada moltíssim … i que de fet han treballat juntes en forces produccions amb l’Anna Lizaran, com per exemple “Les Noces de Figaro“, “Dansa d’agost”,”Un matrimoni de Boston”, “Agost”, ; segurament Emma és l’actriu que es mereix ser reconeguda com la seva hereva.

Els dies feliços - fotografia de ros ribas 1

Els dies feliços – fotografies de ros ribas

Emma Vilarasau es posa sota les ordres de Sergi Belbel per ser Winnie, el personatge de Beckett que potser expressa millor la tenacitat vital davant la fragilitat i el pas del temps. ELS DIES FELIÇOS ….

Continua llegint

– Teatre – LA NIT JUST ABANS DELS BOSCOS (** 1/2) – Teatre Romea – 31/10/2013

Entrem al Teatre Romea, quant el públic de la funció de tarda/nit, esta sortint de la Sala… una mica d’embolic tot plegat, ja que ni tan sols ens demanen les entrades; esperem al Hall  del Teatre fins que ens posen una chapeta distintiva i ens diuen que tenim que seguir una persona amb direcció al carrer….. som unes 30 persones i al sortir del Teatre girem la cantonada.

La nit just bans dels boscos - cartell

No arriba als 100 metres quant un immigrant “indigent”, potser tan sols un solitari o be un marginat (qui sap)… des de l’altre banda del carrer de la Junta de Comerç, ens crida i comença a parlar en veu alta, en principi de lluny i poc a poc apropant-se ens comença a tractar de “companys” i ens ofereix la seva ma…. ens toca d’una manera que vol inspirar la nostra confiança…. evidentment és l’actor Òscar Muñoz  que esta interpretant un paper.  La gent que passa pel carrer es queda sorpresa i suposo que ni s’imagina que es una representació teatral.

Valoro molt aquesta nova forma de fer Teatre, fora dels espais establerts, en “petit comitè” on et veus de sobte quasi be actuant, ja que tens que intentar respondre d’alguna manera les accions o preguntes que l’actor et fa personalment.  De totes maneres casi tothom es queda en silenci… i es que no estem acostumats a trencar la quarta paret del Teatre convencional. La representació depèn en aquest cas de la reacció dels espectadors… i en el nostre cas no varem saber trencar la nostra posició d’espectadors passius…. una llàstima.

Continua llegint