Arxiu d'etiquetes: Sebastià Alzamora

– Article d’opinió – MASSA CALAMAR PER UNA GAVINA – Sebastià Alzamora – ARA 04/02/2013

La ministra Mato: “Sempre he pagat les despeses familiars de què m’he fet càrrec”. És clar, ha pagat les despeses de les que s’ha fet càrrec: de les que no, se’n devia fer càrrec la caixa B del partit, no és així? Duran i Lleida: “Estic convençut que Rajoy és una persona honesta. Reconec bona fe en les explicacions, però són del tot insuficients”. Mira qui parla: si és el líder d’UDC qui avala l’honestedat de Rajoy (que almenys no se n’ha anat a Xile, això sí) ens quedem tots molt més tranquils. Alícia Sánchez-Camacho: “És important traslladar a la ciutadania la transparència, integritat i fermesa del president del govern i de tot el partit”. Serà un trasllat difícil, senyora Camacho: les mudances Bárcenas, que són les que el seu partit té contractades de fa anys i panys, tenen la mà trencada a traslladar sobres i comptes corrents suïssos, però no conceptes tan abstractes i delicats com la transparència o la integritat. Rajoy: “Lamento el mal que estan fent al PP, el que volen per a mi, el que intenten contra el govern, i el que de fet estan causant a Espanya”. Com sap tothom, el PP no és el partit polític més poderós de la gran nació espanyola, sinó una associació de beates amb fins benèfics que periòdicament sofreix campanyes d’intoxicació de les forces tenebroses del Mal. Mai sabrem els greuges que els dirigents del PP han hagut de patir a causa de la seva vocació de servei públic. Això sí: qüestionar-los equival a fer mal a Espanya, que per altra banda és un país de desagraïts.

Continua llegint

– Article d’opinió – EL PEDRO I EL PACO EREN A LA MANI (Sebastià Alzamora) – diari ARA 28/09/2012

Avui, com acostumo a fer cada dia, he llegit l’article que escriu Sebastià Alzamora, en el diari ARA i m’ha sorprès perquè jo el dia de la manifestació vaig pensar el mateix i crec que els mitjans de comunicació no han parlat gaire d’aquest tema, que crec és importantíssim per entendre el que està passant a casa nostra. Us proposo la seva lectura…

________________________________________________________________

El Pedro i el Paco eren a la Mani

per Sebastià Alzamora – (diari ARA – 28/09/2012)

Una de les obvietats que, segons sembla, no han detectat els finíssims audiòmetres del patriotisme constitucional espanyol és la següent. Si el sobiranisme català ha crescut fins a les cotes en què es troba actualment és perquè ha esdevingut prou transversal per involucrar aquells que se suposava que hi havien de ser més refractaris: verbigràcia, els ciutadans de Catalunya que hi viuen i hi treballen en castellà. Si a la Mani de la Diada hi havia la gentada que hi havia és perquè entre els manifestants s’hi comptaven moltes (moltíssimes) persones que tenen el castellà com a llengua materna i/o habitual. Gent que també cridava independència , però amb la tancada. Si no hagués estat així, l’èxit de la mobilització senzillament no hauria estat possible.

No voldríem que al senyor José Bono li agafés un baticor, però és molt possible que els seus estimats amics Pedro i Paco, pels quals ell pateix tant que no esdevinguin “estrangers” en una Catalunya independent, també assistissin a la Mani. I de cap manera desitjaríem que el senyor Fernández Vara sucumbís fulminat per un atac de perplexitat, però també pot molt ben ser que els 150.000 extremenys que ell reclama al president Mas (en el que segurament ha estat l’estirabot de demagògia més marciana que hem hagut de deglutir fins ara), també fossin al passeig de Gràcia el dia 11 de setembre. I si no ells, els seus fills, o els seus néts.

Una de les claus de la pervivència de la consciència nacional catalana ha estat la capacitat de la societat del país d’assumir i de donar cabuda a les successives onades migratòries arribades de la resta de l’estat espanyol (i, ara, de les que arriben d’arreu del món): allò que es va conèixer com a integració . Aquesta ha estat una història d’èxit, sobretot perquè no ha consistit en la dissolució o la persecució de la identitat i la cultura dels immigrants, sinó, justament al contrari, en el seu acomodament. En el seu encaix, per fer servir una expressió famosa que mai ha pogut utilitzar-se amb propietat quan del que es parlava era de la relació de Catalunya amb Espanya.

Tant ha estat així, que ara gairebé el seixanta per cent de la població catalana té el castellà com a primera llengua. I el cent per cent, no cal dir-ho, compleix el deure constitucional de conèixer-la i d’usar-la diàriament. Però això no ha trencat, com l’espanyolisme més ranci desitjava, la noció de comunitat que comparteixen la gran majoria dels catalans. Una noció de comunitat que, avui, reclama materialitzar-se en una sobirania plena.

Contra el que s’imagina el nacionalisme espanyol de les cavernes, parlar castellà no implica anar contra el català ni contra Catalunya. Hi ha independentisme català en castellà, i el Pedro i el Paco, en una Catalunya independent, no seran estrangers, sinó ciutadans com tots els altres. I seguiran parlant en castellà, lliures i contents com dues flors de pèsol.