Arxiu d'etiquetes: Sara Espígul

– 383 – Teatre – RITA (🐌🐌🐌🐌) – Terrats en cultura – 2019.07.25 (temp. 18/19 – espectacle nº 294)

RITA (temp. 18/19 –  espectacle  nº 294)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón – 

Ahir dijous vam tenir la sort d’estar convidats a una preestrena d’una nova proposta de la Marta Buchaca, RITA, que es podrà veure avui i demà dins de Terrats en Cultura 2019  i a la sala Beckett del 29 d’octubre al 17 de novembre del 2019 (A la sala Beckett el paper de Júlia el farà l’Anna Moliner).

Recordem que Terrats en Cultura és una iniciativa de l’associació cultural Coincidències, nascuda a Barcelona en 2013, amb la vocació de fer sortir el teatre de les sales convencionals, en considerar que la cultura pot esdevenir-se en qualsevol espai urbà. Enguany ha obtingut el Premi Butxaca a la Millor iniciativa per a públics.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Fins uns dies abans no hem sabut el terrat on tindria lloc la representació, al barri de les Tres Torres. Un magnífic espai on l’any passat ja vam poder veure “Si tinguéssim més coca et demostraria com t’estimo”. (en aquest enllaç podeu veure aquella ressenya)

L’obra de Marta Buchaca tanca el seu díptic sobre la mort que va iniciar amb LITUS, la proposta que vam poder veure a la Sala Flyhard en 2012. (vegeu aquella ressenya)

RITA és una obra sobre la família, sobre els germans, sobre l’amor mare-fills, i, també, és una obra sobre la incapacitat d’acceptar la mort.

RITA es tracta d’una tragicomèdia que protagonitzen dos germans, la Júlia (Sara Espígul) i el Toni (David Bagés). Ella és oncòloga i està embarassada, ell viu sol, amb una gossa que es diu Rita i està separat. Té una filla de catorze anys que es diu Martina.

Són dos caràcters totalment diferents, ell és de tirar pel dret i ella sembla que és incapaç de prendre decisions. Ell és un hipocondríac malaltís i ella una persona tranquil·la i conformista.

Tenen la mare, la RITA, afectada per una malaltia degenerativa, tal vegada Alzheimer, … i està ingressada en una residència. Ja no els reconeix, no parla i gairebé no menja. El seu deteriorament és evident i ells la visiten amb assiduïtat…. bé, més ella que ell.

Continua llegint

– Teatre – TEMPS SALVATGE (🐌🐌🐌🐌🐌) – TNC Sala Gran – 2018.05.16 (temp. 17/18 – espectacle nº 268)

TEMPS SALVATGE (temp. 17/18 – espec. nº 268)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón

Dimecres, 8 dies després de l’operació, per fi l’Imma es va atrevir a sortir de casa i amb el cotxe i l’ajut de les crosses ens vàrem apropar al Teatre Nacional de Catalunya per gaudir d’aquesta magnífica producció de Josep Maria Miró dirigida per Xavier Albertí i amb un extraordinari elenc actoral. Tal com ens van explicar a la roda de premsa, TEMPS SALVATGE ha estat escrita expressament per a ser representada a la Sala Gran del TNC.

Un gran muntatge que parteix d’un text excel·lent.

Josep María Miró ens té acostumats a textos pensats per a espais petits i en formats més íntims, que el que ens ofereix en aquesta ocasió. Nosaltres hem pogut veure i comentar en aquest espai “Olvidémonos de ser turistas”, “Nerium Park”, “El principi d’Arquimedes”, “Fum” i “Gang Bang”.

Fotografia de May Zircus

Josep Maria Miró és molt hàbil en la creació de situacions carregades de misteri i excel·lent en posar de manifest sentiments com la por i la desconfiança dels uns vers els altres.

TEMPS SALVATGE ens situa en una comunitat de veïns que viu atemorida per unes pintades amenaçadores. La Ivana, extraordinària Laia Manzanares, una jove de 17 anys que acaba d’arribar a la comunitat, enrareix la convivència d’unes persones que necessiten fabricar un enemic exterior per enfrontar-se a les seves pors més intimes.

Una noia que els hi pregunta una vegada i una altra Aquest és un lloc bonic per viure ?

Com indica el mateix autor en el programa de mà, els protagonistes creuen haver conquerit un espai bonic per viure, i només l’arribada d’algú nou o els immigrants que travessen el bosc amb la voluntat de quedar-s’hi, pot qüestionar si aquesta és una bellesa real, un miratge, una impostura o, directament, una mentida.

Continua llegint

– Teatre (276) – IVÀNOV (🐌🐌🐌+🐚) – Teatre Lliure Monjuïc – 07.05.2017

IVÀNOV

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón  

Moltes expectatives per poder veure aquesta versió que l’Àlex Rigola ha fet sobre el text d’Anton Txékhov. Havíem sentit opinions de tota mena i la veritat és que teníem forces ganes de tenir la nostra. Vam anar diumenge dia 7 per poder assistir al col·loqui post funció que tindria lloc en acabar la representació.

I quan sortim ens adonem que tenim disparitat d’opinions, a l’Imma li ha agradat força, al Miquel no tant, malgrat lo “rigolaire” que se sent.

Ivànov és la història d’un home atrapat entre la fi d’un món i la por de viure. Sol, desagradat de tot i de tothom, antipàtic i lúcid. La primera peça ‘major’ de Txékhov, el primer Txékhov d’Àlex Rigola.

Una peça que l’autor va escriure en deu dies, l’any 1887, i que va tenir una estrena molt accidentada a Moscou. Txékhov la va reescriure i es va estrenar a Sant Petersburg l’any 1889. Amarat de l’esperit de Txékhov que amb 27 anys, malalt de tuberculosi i sent metge, ja sabia que la seva, seria una curta vida. Ivànov és un personatge controvertit i la seva actitud davant la malaltia de la seva dona provocaran tot tipus de respostes al seu entorn pròxim. Finalment prendrà una decisió dràstica.

Aquest espectacle tanca el recorregut Individu i societat d’aquesta temporada del Teatre Lliure, del que han format part “Revolta de bruixes”, “Relato de un náufrago”,”Jane Eyre”, “L’ànec salvatge” i “Filla del seu pare”.

En entrar a la sala Fabià Puigserver ens trobem als actors jugant amb una pilota, vestits amb la seva pròpia roba i cridant-se pels seus noms reals. A les pantalles laterals es projecten fotos personals dels mateixos actors. Els espectadors a banda i banda de l’escenari.

Continua llegint

– Teatre – PRETTY (🐌🐌🐌) – La Villarroel – 13/05/2016

Per Imma Barba & Miquel Gascón

La nova proposta de Sixto Paz Produccions té una vocació més comercial que les que podien tenir “Pulmons“, “L’efecte” o “història“, fet que ja vam intuir a la roda de premsa. El text de Neil Labute (escrit l’any 2008), dirigit per Marilia Samper utilitza un diàleg molt proper, natural, i que aprofita una paraula, una entonació com punt de partida per desenvolupar una escena.

PRETTY - La Villarroel

Sens dubte un text ben escrit però que no aprofundeix en el tema que pretén plantejar, el de l’obsessió per la bellesa, pel cos amb les mides i el pes just. Si no estàs dins dels canons establerts per la societat, no tens dret a res, ni a vestir, ni a opinar, i de vegades no tens dret a mostrar-te, ja que no tens l’estètica que cal. El text passa per sobre de tot això i el fet de l’encotillament que pot suposar els canons estètics, ho tracta com una anècdota.

Malgrat això podem dir que ha estat una proposta divertida, simpàtica i fresca, amb unes interpretacions bones que han acomplert les expectatives de bona part del públic.

Continua llegint