AMY (& THE ORPHANS) (temp. 19/20 – espectacle 100 )
VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –
PerImma Barba & Miquel Gascón –
Ahir dijous, vam fer cap a la Sala Versus Glòries per poder veure AMY (&THE ORPHANS), un text basat en fets reals, de la nord-americana Lindsey Ferrentino, que ens ha presentat la companyia La Niña Bonita. Aquesta peça està adaptada i dirigida per Xavi Álvarez i Neus Suñé, que també formen part del repartiment encapçalat per Odile Fernández, una actriu amb síndrome de Down.
Aquesta peça va ser estrenada a l’Off Broadway el 2018 i ens parla del cas real de la tieta de la dramaturga. Un text escrit amb la intenció de denunciar la situació que patien als anys 70, als EEUU, les persones amb discapacitat psíquica en algunes institucions on eren internades.
Tal com ens van explicar a la roda de premsa, la companyia La Niña Bonita, creada en 2015 i actualment resident a la Sala Versus, va obtenir els drets de l’autora per poder estrenar per primera vegada aquesta peça fora dels Estats Units.
Després de la mort del seu pare, dos germans amb dubtosa estabilitat emocional es reuneixen amb l’Amy, la seva cinèfila germana, que porta internada tota la vida en una residència per a persones amb síndrome de Down. Els tres, amb la inesperada presència de la Kathy, la cuidadora d’Amy, inicien un viatge per l’autopista.
Curiosament, encara que sembli inversemblant, la proposta té elformat de comèdia / road-trip, on els germans de la protagonista, després de la mort dels pares, viatjaran a la recerca de la veritat per retrobar-se amb la seva germana, que ja té 47 anys i de la que coneixen ben poca cosa. L’acció amb un ritme accelerat, utilitza el flashback constant. No pretén en cap cas jutjar el que va passar, ni destacar culpable ni víctimes, fugint de qualsevol paternalisme.
Ahir divendres, darrer dia de gener, culturalment parlant, per nosaltres va ser una jornada molt intensa, ja que al matí vaig assistir a dues rodes de premsa i al vespre vam veure una representació al Teatre Gaudí, que ja us avanço, abans de començar a redactar la ressenya que aconsegueix els 5 “cargols voltaires”.
A primera hora del matí es va presentar a la Sala Versus Glòries, una proposta escènica amb el títol AMY (and the orphans), basada en fets reals, amb un text escrit per la dramaturga nord-americana Lindsey Ferrentino.
Un text que va escriure per explicar la història de la seva tieta, Amy Jacobs, que va néixer amb síndrome de Down i que als anys setanta del segle passat, va ser abandonada pels seus pares a una Institució creada per “apartar” de la societat éssers humans considerats “no productius”, en una època on la síndrome de Down, gairebé era considerada una maledicció. Precisament aquella institució amb posterioritat va ser denunciada per maltractament i abusos.
La companyia “La niña Bonita” actualment resident d’aquesta Sala, ha obtingut els drets de l’autora, per estrenar la proposta per primera vegada fora dels EUA. i poder-la representar a Barcelona, amb la particularitat de què la protagonista de la història serà interpretada per l’actriu Odile Fernández, amb síndrome de Down.
HAMLET amb titelles (temp. 19/20 – espectacle nº 042)
VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –
PerImma Barba & Miquel Gascón –
Ahir era nit d’estrena a la Sala Versus Glòries, i malgrat el “diluvi” que va caure a casa nostra, vam fer cap, juntament amb una trentena mes de persones, per gaudir d’aquest HAMLET de la companyia Bambalina Teatre Practicable.
Bambalina Teatre s’autodefineix com una companyia en una contínua recerca de la identitat del titella. Fundada el 1981 a la Vall d’Albaida (València) amb el nom original de Bambalina Titelles. En el seu repertori figuren propostes com Quixot, Cyrano de Bergerac, El geperut de Notre Dame o La Celestina; aquest últim es va representar en aquesta mateixa sala la temporada passada i malauradament no la vam poder encabir a la nostra agenda.
Ara, sortosament han decidit presentar una versió del clàssic HAMLET de William Shakespeare (el primer Shakespeare que representen), adaptada i dirigida per Jaume Policarpo, un dels fundadors de la companyia, i interpretada per Jorge Valle.
Tot un repte per manipular fins a catorze titelles, que representen els personatges, per un sol intèrpret.
Un desig d’endinsar-se en el cor d’un príncep eternament tenallat per la traïció.
El tema de la tragèdia de Shakespeare és prou conegut: el príncep Hamlet està commogut per la sobtada mort del seu pare i presencia l’aparició del seu espectre que li demana venjança pel seu assassinat. L’oncle de Hamlet és el culpable. I s’ha casat amb la seva mare ….
Resum / valoració de la temporada 2018 – 2019 a VOLTAR i VOLTAR
VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –
Per Imma Barba & Miquel Gascón –
Abans d’encetar la nova temporada 2019 – 2020, que iniciarem aquest mes de setembre, volem com de costum, fer un resum del que hem vist i publicat durant els 12 mesos de la temporada 2018 – 2019, que ara finalitza.
En aquest últim període (2018-2019) hem publicat 400 ressenyes, en les que com sempre bàsicament hem parlat d’Arts Escèniques, …. Teatre, Dansa, Circ, Òpera, Concerts de Música, etc, Tot i l’important nombre, hem fet una forta davallada, si ho comparem amb la temporada anterior (2017-2018) … aproximadament d’un 20% menys, ja que llavors vam arribar a fer les ressenyes de 383 espectacles.
Paradoxalment ara que estem jubilats els dos, hem acudit menys al Teatre. La causa principal és que ara disposem més temps per viatjar, que és de lluny el que més ens ha agradat sempre. Durant aquests 12 mesos hem pogut viatjar al Japó, a l’illa de Fuerteventura, a la nostra molt estimadíssima Nàpols, hem fet una gira per Andalusia pels racons que encara no coneixíem, hem visitat la Vall de Baztan a Navarra i el país basc francès i finalment com cada any al mes d’agost, hem fet una estada de relaxament al Delta de L’Ebre. Durant aquestes escapades (que sumades fan un total de 95 dies), gairebé no hem trepitjat els teatres.
Els números d’aquesta temporada que ara finalitza són:
Ressenyes amb la valoració dels espectacles quehem pogut veure: han estat305
Ressenyes de Rodes de Premsa d’aquesta temporada han estat 84
Ressenyes d’alguns dels més de 100 llibres que ha llegit l’Imma aquesta temporada, 31
Tal i com vam fer la temporada passada, per tal de fer un resum, optem per fer una estadística dels espectacles que hem vist a cada un dels diferents espais, fent esment també dels diferents Festivals als que hem pogut assistir …
…. si cliqueu a sobre del nom de cada producció, podreu veure la ressenya corresponent.
Festival GREC 2019 (33 espectacles)
Com és un festival que se celebra a diferents espais de la ciutat de Barcelona, la relació d’espectacles l’hem integrat a cada un dels teatres als que acostumem a assistir durant tota la temporada. Podeu veure en aquest enllaç quins espectacles són.
Si mirem cada un dels Teatres per separat (alguns d’ells amb diverses sales), podem fer el nostre podi particular, basant-nos en els espectacles que hem vist a cada un d’ells:
Aquesta temporada hem trobat molt a faltar la Sala Muntaner i molt especialment a la nostra amiga Bea (Beatriz Fenollar), taquillera d’aquesta Sala, que malauradament va tancar ara fa un any sense gairebé avisar.
La temporada vinent 2019-20120, que començarà aquest proper cap de setmana, serà la desena en què publiquem les nostres ressenyes teatrals en aquest Blog …. i ja anunciem que segurament serà la darrera, perquè la seva publicació ens dóna massa feina, més de la que estem disposats a assumir a hores d’ara, ja que volem gaudir lliurament del temps que ens queda, sense el lligam d’una feina no remunerada i potser no massa valorada i reconeguda.
Volem gaudir encara més del nostre temps lliure, ara que estem els dos jubilats i viatjar més si la salut ens acompanya; de fet la pròxima setmana comencem un viatge pendent que ens fa especial il·lusió a Sud-amèrica visitant Perú i Bolívia.
Aquest any per tant no assistirem a Fira Tàrrega, ni tampoc al Festival TNT de Terrassa.
EL FUNERAL DE MARY-LIN (temp. 18/19 – espectacle nº 303)
VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –
PerImma Barba & Miquel Gascón –
Ahir dissabte dia 3 d’agost vam donar per acabada la nostra temporada teatral 2018-2019, amb la proposta de la Sala Versus Glòries (Apunta Teatre SCCL), EL FUNERAL DE MARY-LIN, escrita per Pere Anglas i adaptada i dirigida per Óscar Molina.
I ha estat casualitat o no, la coincidència en el temps i en la semblança dels arguments, perquè la proposta d’ahir, igual que la de “Tancats“, que vam veure dijous al Teatre Gaudí (vegeu la nostra ressenya), també tractava del tema de la relació pares i fills i dels conflictes entre germans, i curiosament, coincidia que eren 3 germans i que un d’ells era homosexual i pintor de quadres … i també apareix la figura del cuidador, encara que en aquest cas, amb un caire molt diferent. A més a més, encara que les dramatúrgies són de diferent autoria, la direcció dels dos espectacles és d’Óscar Molina.
El dramaturg, actor, guionista i director teatral Pere Anglas, del que hem vist recentment l’adaptació de “Separacions” en aquesta mateixa sala (vegeu la nostra ressenya), ha escrit aquest text, que és una comèdia d’humor negre que planteja qüestions com …
¿Coneixem realment els nostres pares, fills o germans? ¿Ens coneixen ells a nosaltres tal com som? ¿Fins a quin punt la imatge que ens hem format els uns dels altres al llarg dels anys s’ajusta a la realitat? ¿És que potser ens mostrem tal com som amb la família?… i si ho fem, ¿ens veuen ells tal com som en el present o ens continuen mirant amb les ulleres d’un passat que ja no existeix? ¿I l’amor quin paper hi juga en el gran embolic de les relacions familiars? ¿El sol fet –com se sol dir– de portar la mateixa sang ens atorga privilegis emocionals sobre els nostres consanguinis?
L’acció es desenvolupa a la sala de vetlles d’un tanatori, un fèretre i tres cadires són els elements escenogràfics que ens trobem en entrar a la sala. Tres germans arriben al funeral de la mare que ha mort en una residència. Tres germans diferents, tres germans distanciats física i psicològicament.
Aquest passat dimecres vam fer cap a la sala Versus Glòries perquè no és volíem perdre l’últim espectacle de la companyia Dara Teatre que ja se’ns havia escapat al febrer. Es tracta de LIKES escrita i dirigida per Roc Esquius i interpretada per Núria Deulofeu, Bernat Mestre, Isidre Montserrat i Míriam Tortosa.
Aquesta és la sisena producció de la companyia després de “IMe” (Tantarantana, 2015), “El Catalon d’una nit d’estiu” guanyador del Festival Píndoles 2015, “Mars Joan” (Tantarantana, 2017 i 2016), “Els pastorets de la Martina” (Tantarantana, 2017) i “Claqué o no” (Tantarantana, 2018). (si cliqueu en els títols en vermell, accedireu a les ressenyes que van fer en el seu dia).
La companyia Dara va néixer el març del 2014 amb la idea de fer teatre de contingut contemporani i proper al públic, i si pot ser, barrejant comèdia i ciència-ficció.
La Berta (Núria Deulofeu), la Lídia (Míriam Tortosa), el Toni (Isidre Montserrat) i el Pol (Bernat Mestre) són quatre companys accidentals que comparteixen un espai de coworking, mentre miren de tirar endavant cada una de les seves professions. Cap dels quatre ha aconseguit treballar de la manera que esperava fer-ho. Bé, treballar sí, el que no han aconseguit és vendre’s i guanyar-se un bon sou; ningú els coneix.
A partir d’una foto fortuïta i una reacció inesperada a les xarxes, els quatre veuran com les seves vides canvien dràsticament. I és que comencen a ser algú, i saben com anar a més. El que no saben és on porta el camí. El què no saben és qui és aquell algú en qui es van convertint.
Els quatre personatges treballen en àmbits diferents compartint l’espai de feina. Una escriptora, una dissenyadora, un programador web i un músic. Una proposta amb un argument que ens semblava a priori prou interessant, perquè tracta del món de les xarxes socials que coneixem prou bé, on els instagramers, youtubers o inclús els Blogs com el nostre, lluiten molt aferrissadament per aconseguir seguidors i “likes” (m’agrada), en les seves fotos, vídeos, frases o ressenyes; malauradament alguns d’aquests els importa ben poc, si el que es diu és veritat o no, fins i tot arriben a ser muntatges “fake news“, …. el que de veritat els importa és aconseguir la fama virtual.
ISHTAR (o la senyora de la neteja) (temp. 18/19 – espectacle nº 246)
VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –
PerImma Barba & Miquel Gascón –
Dilluns dia 17 vam fer cap a la sala Versus Glòries per assistir a la lectura d’ISTHAR, primera de les lectures, dins del “VII Cicle de lectures dramatitzades” que organitza l’AADPC (Associació d’Actors i Directors Professionals de Catalunya), la Fundació AISGE (Artistes Intèrprets, Societat de Gestió) i la Fundació Romea.
El dia 15 de juliol es farà la segona lectura al Romea, serà el torn de l’obra Elysium, d’Ivan Andradre, que dirigirà ell mateix. L’equip artístic el formaran Anna Mestre, Albert Triola, Bàrbara Nicolau, David Planas, Francesc Cuéllar i Sílvia Siles. Les altres lectures del cicle es faran a la tardor, i seran Qüestió d’honor de Lutz Hübner, dirigida per Carla Torres Danés a la sala Dau al Sec el 14 d’octubre i L’Amor (no és per a mi, va dir Medea), escrita i dirigida per Queralt Riera restant encara per determinar lloc i dia.
ISTHAR (o la senyora de la neteja) és un text de Raquel Loscos que va competir al VII Torneig de Dramatúrgia del Festival Temporada Alta. Dirigida per Rocío Manzano, ha estat la proposta escollida per començar aquesta edició del cicle. El text ha estat interpretat per les actrius Angelina Llongueras i Laura Vila Kremer.
Ananda Milton (Laura Vila Kremer) ha tingut un mal dia. Un molt mal dia. És de matinada quan surt de la feina i per poder arribar a casa ha de creuar un descampat inquietant i mal il·luminat. La trobada casual que tindrà amb Ishtar (Angelina Llongueras) canviarà el curs de la seva història. I de tota l’espècie humana.
Raquel Loscos és guionista, dramaturga i directora, i és una de les integrants de la Companyia Casa Real, creada l’any 2011, companyia de la que també en formen part Rocío Manzano i Laura Vila Kremer. Una companyia que hem anat seguint durant tota la seva participació en el Cicló (Cicle de Companyies Independents de Barcelona) organitzat pel Teatre Tantarantana, i que és promotora dels “pollastres” que cada primer dilluns de mes organitza amb “Assajar és de Covards”.
Rocío Manzano és actriu i segons va comentar aquesta en la xerrada posterior, és la primera vegada que ocupa el rol de direcció. L’ha atret del text el fet de parlar de dones “marginades” per la precarietat de les feines que desenvolupen. Tenien clar que no volien fer una lectura de faristol i no han volgut perdre l’oportunitat d’aixecar-la. Han estat només dues tardes d’assaig ….
Aquest passat dilluns dia 22 vam fer cap a la Sala Versus Glòries per veure una proposta estrenada l’any 2002 i recuperada 17 anys més tard per Pere Anglas, un dels protagonistes d’aquella primera versió. Es tracta de SEPARACIONS d’Ever Blanchet.
Pere Anglas ha fet una actualització del text, incorporant implícitament les xarxes socials i els telèfons intel·ligents, l’ha dotat de mes ritme i ha reduït sensiblement la durada, però el fons de la comèdia continua sent el mateix, i ens presenta setze personatges i vuit formes de vida diferents amb un mateix desenllaç, el final sentimental i patrimonial d’una relació.
Vuit parelles són a punt de separar-se. Molts i variats poden ser els motius que portin a prendre aquesta decisió, però n’hi ha un de molt comú: la rutina de la vida de parella.
Vuit històries que caricaturitzen vuit relacions de parella que acaben en trencament. Com a fil conductor i lligam de totes les històries està la història d’amor de la parella formada per la Naima (Eva de Luis) i l’Oriol (Raul Tortosa) que després de deu anys de convivència decideixen separar-se buscant la independència, però que semblen incapaços de trencar definitivament.
Rafaela Rivas, Miriam Tortosa, Antonio del Valle i Christian Cánovas interpreten 3 o 4 personatges bastant estereotipats, alguns amb més encert que d’altres, en un seguit d’esquetxos on van apareixent moltes de les possibilitats de relació i dels motius de ruptura. Un catàleg de separacions de tota mena, presentades amb un caire molt televisiu.
Les separacions sentimentals són una font de problemes, de dolor i de petites tragèdies, però també es poden mirar des d’una òptica molt més còmica, que dissimuli l’amargor de la qüestió, com es fa en aquesta proposta.
EL MERCADER DE VENÈCIA (temp. 18/19 – espectacle nº 154)
VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –
PerImma Barba & Miquel Gascón –
Dissabte dia 9 vam fer cap a la Sala Versus Glòries per tal de veure la primera proposta de la companyia Dau al Sec, EL MERCADER DE VENÈCIA, una adaptació de l’obra de William Shakespeare feta per Konrad Zschiedrich amb la traducció de Miquel Desclot, una traducció feta en estreta col·laboració amb els actors i el director de l’obra.
La companyia Dau al Sec, ha nascut amb aquest projecte alhora que l’espai d’arts escèniques, que porta el mateix nom, al Poble Sec. La companyia aposta per un procés de creació profund i rigorós partint del treball de l’actor, triant textos que tractin de conflictes actuals i centrant en la paraula la comunicació escènica.
This slideshow requires JavaScript.
Fotografies cedides per la Sala Versus Glòries
EL MERCADER DE VENÈCIA ha estat dirigida per Konrad Zschiedrich, el prestigiós director i dramaturg alemany, que per malaltia no ha pogut finalitzar tot el procés de creació i Mingo Ràfols, gran coneixedor del seu treball, que l’ha rellevat en les seves tasques. El director proposa una “versió essencial” de l’obra, estrenada per primer cop l’any 1600.
Han construït una versió d’aquest clàssic on concentren la mirada en els moviments del capital, l’expansió del poder econòmic i el seu impacte en les relacions humanes. Una proposta construïda en catorze escenes i interpretada per només quatre actors, Sílvia Forns, Lolo Herrero, Mercè Managuerra i Damià Plensa i amb una escenografia pràcticament inexistent. Tots ells interpreten més d’un personatge, tot i que han fet desaparèixer alguns dels personatges i les trames secundàries per donar més força a la línia central d’acció.
Segons ha explicat Mercè Managuerra, amb en Konrad, han treballat de forma que l’actor ha de trobar el sentit essencial de cada paraula, tot trencant l’aproximació emocional vers el personatge. Es treballa sota el concepte d’estranyesa, perquè l’actor es distanciï del text, sense deixar aflorar les seves referències quotidianes.
Seguint aquesta línia, fa que el personatge del jueu Shylock sigui interpretat per una dona, en aquest cas la mateixa actriu Mercè Managuerra, que hem de dir que ens ha regalat una interpretació magníficai un esplèndid monòleg final.
Aquest dimarts passa, dia 11, va tenir lloc l’estrena a la Sala Versus Glòries de la producció de la Companyia La Maula, CAMINS TANCATS.
Aquesta producció es va estrenar, farà gairebé un any a Barcelona, a l’Auditori de Sant Martí i s’ha representat en diversos espais i teatres arreu de Catalunya i al Teatre Santiago Rusiñol de Madrid.
CAMINS TANCATS, compta amb la direcció de Jesús U.Labay, amb la dramatúrgia compartida de Martí Figueras i Jesús U.Labay i les interpretacions d’Enric Barba, Ivette Callis i Ivan Caelles.
Es tracta d’una obra que entrellaça dues històries que parlen de pobles que fugen, gent que pateix els efectes de la guerra i de la maldat humana més extrema. Dues històries paral·leles, llunyanes en el temps però amb la guerra com a nexe d’unió.
Enric Barba es presenta davant nostre com a mestre de cerimònies, ens demana que trenquem el gel que acostuma a haver-hi entre les persones que no es coneixen i que ens mirem directament als ulls. Ens diu que ell ha vingut a explicar dues històries. Un actor al qual nosaltres no recordem haver vist treballar al teatre i recordem en canvi, per la seva participació en algunes sèries televisives i algun espot publicitari, un actor que ens ha agradat molt i que presenta uns canvis de registre notables en els diferents papers que interpreta en ambdues històries.
Han construït una versió d’aquest clàssic on concentren la mirada en els moviments del capital, l’expansió del poder econòmic i el seu impacte en les relacions humanes. Una proposta construïda en catorze escenes i interpretada per només quatre actors, Sílvia Forns, Lolo Herrero, Mercè Managuerra i Damià Plensa i amb una escenografia pràcticament inexistent. Tots ells interpreten més d’un personatge, tot i que han fet desaparèixer alguns dels personatges i les trames secundàries per donar més força a la línia central d’acció.