Després de la roda de premsa i del que ens havien explicat (mireu aquella crònica), estàvem expectants per veure aquesta proposta que ja havien anunciat difícil per a l’espectador. Dimarts vam poder assistir a la preestrena i hem de dir que ens va agradar molt. Una obra plena de silencis, de paraules no pronunciades que ens ha arribat.

Estem davant d’un espai escènic buit, només 4 persones immòbils escolten amb nosaltres les paraules d’una noia que s’intueixen són un comiat. Aquesta jove està a punt de tirar-se al riu, deixa enrere uns pares, unes germanes i un nadó, la seva filla petita. No sabem per què, però no vol viure més.

És de nit. Un vell jardí plantat de salzes. Al fons una casa, amb les finestres de la planta baixa il·luminades. A l’interior, prop de la llar, una família gaudeix de la vetllada. Una de les filles de la família ha anat a visitar a la seva àvia. Els pares estan tranquils a casa, ja que no esperen a la noia fins l’endemà al matí.

Des de l’exterior, quatre persones observen la placidesa d’aquesta família que ignora la tragèdia: porten el cadàver de la jove que acaba de suïcidar-se, tirant-se al riu. S’atreviran a entrar? Com anunciaran la terrible noticia?

El vell i l’estrany apareixen fora de la casa. Segons diuen estan a la part de darrere de la casa, en el jardí, protegits pels arbres per no ser visibles des de l’interior, observen i ens expliquen el que veuen. Som espectadors del que ells ens expliquen que veuen.

Continua llegint →