Arxiu d'etiquetes: Sabina Puértolas

– Òpera (284) – LA FILLE DU RÉGIMENT (🐌🐌🐌🐌🐌) de Gaetano Donizetti – Gran Teatre del Liceu – 19.05.2017

LA FILLE DU RÉGIMENT

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón  

Divendres dia 19, i dintre del nostre abonament, vam veure La Fille du Régiment de Gaetano Donizetti, òpera còmica en dos actes.

Encapçalant el repartiment, el tenor Javier Camarena i la soprano Sabina Puértolas en els papers de Tonio i Marie. El repartiment compta també amb la contralt Ewa Podles i el baríton Simone Alberghini en els papers de Marquesa de Berkenfield i Sulpice.

La producció presentada és la de Laurent Pelly, estrenada al Liceu al març del 2010 i que nosaltres llavors també vàrem tenir la sort de poder veure, malgrat que encara no havíem començat a fer les nostres cròniques en aquest Blog; va ser guardonada per la crítica operística com a millor representació de la temporada i Pelly com a millor director d’escena. La direcció musical és de l’italià Giuseppe Finzi.

Estrenada el 1840 a l’Opéra Comique de París, La Fille du Régiment és una òpera coneguda sobretot pels nou Do de pit que canta Tonio al final de la seva ària del primer acte, “Ah, mes amis, quel jour de fête“. Com ja va passar a la primera de les representacions, els aplaudiments del públic van “obligar” al tenor a fer un bis d’aquesta ària.

Continua llegint

– Òpera – COSI FAN TUTTE de Wolfgang Amadeus Mozart – Gran Teatre del Liceu – 22/05/2015

Una mica (molt) obsessionat amb la rehabilitació del peu, ha fet que no hagi tingut gaires ganes d’escriure les meves cròniques voltaires pendents … i en tinc un munt, malgrat tenir ara tot el temps del món per fer-ho.

En menys d’una setmana hem assistit a dues òperes de Mozart, primer aquesta COSI FAN TUTTE representada amb tots els seus ets i uts com a mi m’agrada, al Gran Teatre del Liceu, i als pocs dies DON GIOVANNI, en versió concert al Palau, de la que ja parlaré.

Haig de començar dient que l’òpera buffa COSI FAN TUTTE, és potser l’òpera de Mozart que menys m’agrada, tant pel que fa al seu argument, que em sembla ridícul i més encara vist des de la perspectiva del temps d’ençà que va ser escrita. Una mena d’escola dels amants, on es vol reflectir que la fidelitat entres les parelles és inexistent, deixant el paper més galdós per la figura de la dona (vista pel llibretista Lorenzo Da Ponte, poc menys que una meuca).

Cosi Fan Tutte - Liceu - Foto de A. Bofill

La qualitat de Così fan tutte va sobreviure a totes les seves amenaces de l’època (1790): l’austeritat amb què la va compondre Mozart per les retallades de la cort vienesa; els problemes personals del genial compositor; la mort de Josep II, que va obligar a interrompre mig any les representacions pocs dies després d’haver-se estrenat; i les acusacions d’immoralitat contra una trama d’infidelitats de les dones, englobades amb el títol provocatiu Així ho fan totes. Ara, Damiano Micheletto trasllada l’obra a un hotel de disseny, amb l’amo cínic i solitari (Don Alfonso), la criada (Despina) i els hostes (Dorabella, Fiordiligi, Guglielmo i Ferrando): el que havien de ser unes vacances de plaer acaba sent una experiència que reparteix cicatrius per a cadascú. Entre ells es desenvolupa una aposta sobre la infidelitat que esdevé una sàtira social més enllà de la comicitat que hi ha en els embolics.

Tampoc la música és la que m’agrada més de Mozart; trobo en molts moments que s’assembla massa una escena musical a l’anterior i a la següent i aquesta sensació de reiteració m’arriba a cansar; per sort té moments màgics que et fan oblidar aquest aspecte i els excessius recitatius que es van incorporar en aquesta òpera.

Continua llegint