Arxiu d'etiquetes: Rosa Boladeras

– 021 – Teatre – LA RAMBLA DE LES FLORISTES (🐌🐌🐌🐌) – Teatre Nacional de Catalunya (temp. 19/20 – espectacle 011) – 2019.11.03

LA RAMBLA DE LES FLORISTES (temp. 19/20 – espectacle nº 011)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón – 

Aquest diumenge passat vam tornar al TNC, a la Sala Gran, per veure LA RAMBLA DE LES FLORISTES, de Josep Maria de Sagarra, dirigida per Jordi Prat i Coll amb una extraordinària Rosa Boladeras en el paper de l’Antònia, el seu primer paper com a protagonista.

Encara que és un text que comença a deixar notar el pas dels anys, no treu que sigui un retrat de la societat catalana a partir d’un dels seus símbols, la Rambla de les Floristes de Barcelona. Com comenta el seu director en el programa de mà, dins del seu gènere, és una obra perfecta. Amb una estructura narrativa rodona on tots els personatges estan ben dibuixats …. Ens hem centrat en trobar una poètica escènica que suggereixi allò que no es veu però que hi és. Que si la Rambla té vida és perquè la Rambla té mort. És als seus esperits a qui volem dedicar aquest espectacle.

Ens trobem doncs davant d’un clàssic del teatre català, d’un text en vers que algú podria arribar a titllar de “caspós” i “empolsegat”, però que ha estat capaç de captar el nostre interès i fer-nos oblidar aquestes connotacions a priori negatives. Creiem que una de les funcions principals del teatre públic català, ha de ser, repescar els nostres clàssics i posar-los al dia, especialment perquè les noves generacions les coneguin. Nosaltres doncs, ens hem deixat portar des del primer moment per l’Ànima de les Rambles (Davo Marín) i els seus moviments, i per la paraula viva, punyent i sentida de l’altra ànima de les Rambles, l’Antònia (Rosa Boladeras), la florista que sempre hi és i que tot ho veu.

Jordi Prat i Coll ens presenta un text d’abans, amb els ulls d’ara, tal com ja va fer amb “Liceistes i cruzados” (2014) o els “Jocs Florals de Canprosa” (2018).

Un homenatge a les Rambles de Barcelona i a la seva ànima representada per al·legories com els ocellaires i les gàbies dels ocells, els enllustradors de sabates, les pancartes reivindicatives , els cantants del Liceu, les referències religioses, els venedors d’avui llençant les llums al cel, … i finalment la delicada referència en record a les víctimes de l’atemptat del 2017. Jordi Part i Coll també entra en el joc del transvestisme en algunes de les escenes.

Continua llegint

– 071 – Teatre – ELS JOCS FLORALS DE CANPROSA (🐌🐌🐌) – TNC – Sala Gran – 2018.10.05 (temp. 18/19 – espectacle. nº 052)

ELS JOCS FLORALS DE CANPROSA (temp. 18/19 – espectacle nº 052)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón

El Teatre Nacional de Catalunya estrena la temporada amb ELS JOCS FLORALS DE CANPROSA de Santiago Rusiñol. I ho fa en format musical amb adaptació i direcció de Jordi Prat i Coll.

Es tracta d’un musical en forma de “paròdia esbojarrada” sobre la cultura catalana, amb cançons populars i tradicionals de diferents èpoques.

Segons comenta Jordi Prat, en el programa de mà, quan estava preparant l’adaptació del text de Rusiñol, va llegir un altre text anomenat “Cançons del Poble”, destinat a l’Orfeó Català, on s’hi llegia entre línies que “si nosaltres no cantem les nostres cançons, potser arribarà un dia en què no les tindrem“. I d’aquesta lectura va néixer aquesta proposta, concebuda com un espectacle de varietats que fa servir l’humor i la ironia per riure’ns de nosaltres mateixos, del nostre imaginari i de la nostra simbologia.

Primer de tot hem de dir que valorem positivament la intenció de repescar un text de Santiago Rusiñol, que possiblement no s’hagués pogut representar mai més, a causa dels grans mitjans que es necessiten per fer-ho com cal … i en aquests moments de crisi econòmica solament ho podia fer un Teatre públic.

Una altra cosa és l’oportunitat de ser representada en aquests moments de gravíssima crisi institucional i de persecució política, a tot allò que soni una mica a català i encara més quan tenim als nostres representants polítics legals, empresonats per un estat espanyol que ha embogit, en un intent de “salvar la unidad indisoluble de España“.

La nit del dimarts 29 d’abril de 1902 es va estrenar al Teatre Romea de Barcelona una comèdia en un acte de Santiago Rusiñol. Una paròdia dels Jocs Florals que va provocar l’escàndol. Va ser estrenada en un context de forta crispació social, marcada per l’empresonament de líders sindicals i de polítics com Prat de la Riba. L’obra denunciava l’idealisme exaltat d’un certamen que s’havia convertit en vehicle propagandístic del nou catalanisme, i posava de manifest la gravetat de les nombroses tensions que recorrien la societat catalana.

Continua llegint

– Teatre (275) – ELS TRES ANIVERSARIS (🐌🐌🐌🐌+🐚) – La Villarroel – 06.05.2017

ELS TRES ANIVERSARIS

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón  

Aquest passat divendres vam assistir a una de les preestrenes d’aquesta comèdia de Rebekka Kricheldorf traduïda per en Joan Negrié que és també productor i intèrpret, tal com ens van explicar a la roda de premsa.

Estem a La Villarroel, distribuïts a dues bandes, la funció encara no comença i els actors es dirigeixen a persones del públic, entre ells nosaltres, i ens pregunten si hem vingut a la festa d’aniversari de la Irina i quina relació és la que tenim amb ella, si som amics o companys de facultat.

La Irina (excel·lent Rosa Boladeras) fa 38 anys i està desencisada perquè la seva festa d’aniversari és avorrida. Els pocs convidats que han vingut estan asseguts i no ballen. La música no li agrada, els convidats són avorrits i els regals tampoc són del seu gust. Masha (Anna Alarcón) és una de les seves germanes, està casada i no treballa, Olga (Victòria Pagès) és l’altra germana, l’única dels quatre germans que treballa de mestra en una escola i Andrei (Joan Negrié) és el germà que vol escriure un llibre…. tampoc treballa.

Una mirada de l’autora sobre un món estancat, sobre situacions que no ens agraden però que no som capaços de canviar perquè no en sabem o perquè és més còmode no fer-ho i deixar les coses com estan.

El muntatge porta a escena la realitat dels Freudenbach, una família alemanya rica vinguda a menys, i els seus protagonistes són els quatre germans criats en un entorn lliure i intel·lectual, que els ha convertit en uns pensadors brillants i uns cínics empedreïts. Tots ells són potencialment capaços de desenvolupar coses però la seva inacció, la seva dedicació a la beguda i a l’autoreflexió els fa incapaços d’assumir la vida quotidiana, d’acceptar que han de treballar per conservar el que encara els hi queda i per intentar sortir d’una rutina que els ofega.

Continua llegint

– Grec2014 – Teatre – KRUM (crosta) (****) – Mercat de les Flors, sala MAC – 03/07/2014

Quan en la foscor de la sala vaig veure a l’esquerra de l’escenari a l’actor Pere Arquillué començar el seu primer monòleg, vaig arrufar el nas, però va ser una sensació negativa momentània, perquè al moment es van encendre els llums de tot l’escenari i el que vaig veure, amb tots els actors a escena palplantats, en un esclat de color i vestimenta estrafolària… em va fer canviar el meu estat d’ànim ràpidament.

KRUM - Foto de David Ruano - Grec2014

KRUM – Foto de David Ruano – Grec2014

KRUM (Crosta), és tracta d’un text del dramaturg israelià Hanoch Levin; un text molt dur que ens mostra la rutina del nostre dia a dia i de la majoria de gent d’aquest planeta, però ho fa des de l’humor intel·ligent i res barruer. Ens explica entre gag i gag la història dun home que ha intentat ser escriptor però que en realitat no ha fet res a la vida, quan torna a la terra dels seus orígens i es troba que està igual que quan el va deixar…. un lloc on sembla que no hi ha passat res.

Krum (un nom que en llengua hebrea significa ‘crosta’) torna a casa després d’un llarg viatge. A la maleta no hi porta cap regal, només roba bruta, però la seva vida no sembla gaire més plena: no s’ha fet ric, no ha trobat l’amor i, per descomptat, tampoc no ha triomfat. En arribar a casa, però, descobrirà que no hi ha canviat res: el seu és un món paralitzat i apàtic que no ha avançat, on ningú no ha desenvolupat cap projecte.

Naixements, casaments i funerals són els únics esdeveniments destacables, uns fets que Krum es mira com a espectador passiu, com si fos en un teatre on s’escenifiquen les seves pors i fantasies. Amb un humor esmolat i una ironia de vegades sagnant, Levin retrata un món que potser és el mateix que tots habitem, un microcosmos que ens parla de diferents aspectes de la condició humana.

KRUM - Foto de David Ruano - Grec2014

KRUM – Foto de David Ruano – Grec2014

La direcció de Carme Portaceli, aquesta vegada m’ha agradat i molt. Amb una posada en escena que sembla esbojarrada, ens presenta els personatges d’una manera fresca i divertida; evidentment ha tingut la gran sort de comptar per tal d’establir el moviment escènic amb el nostre admirat, Ferran Carvajal, que també interpreta un personatge que gairebé utilitza tan sols la mímica; l’espectacle sovint sembla un espectacle de dansa, dins i fora de l’escenari i en els que els ulls dels espectadors se’n van d’una banda a l’altre de l’escenari, intentant abastar tanta bellesa.

Continua llegint