EL GRAN MERCADO DEL MUNDO (temp. 18/19 – espectacle nº 199)
VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –
PerImma Barba & Miquel Gascón –
Ahir dijous dia 16 vam poder veure a la Sala Gran del TNC un clàssic de Calderón de la Barca amb la mirada contemporània de Xavier Albertí.
A nosaltres el teatre clàssic, no és precisament el que més ens agrada i encara menys un auto sacramental escrit fa 400 anys … i a sobre en vers. Malgrat que a priori no era una proposta que ens atreies especialment, aquesta va ser una de les primeres entrades que vàrem comprar d’aquesta temporada en el nostre abonament del TNC, perquè estàvem gairebé segurs que Xavier Albertí, no ens defraudaria. Així ha estat …
EL GRAN MERCADO DEL MUNDO, és un auto sacramental del segle XVII, escrit amb una funció explícitament litúrgica i que ha estat portat als nostres dies “des del respecte escrupolós al text i una síntesi escènica allunyada de l’obscurantisme on ha estat encasellada”.
This slideshow requires JavaScript.
Fotografies de May Zircus
Al Segle d’Or, els actes sacramentals es representaven el dia del Corpus i eren peces de teatre religiós, com una mena de drama litúrgic, d’estructura al·legòrica. Aquest gènere va ser prohibit en 1765 per l’església catòlica i ha restat inexplorat pels nostres escenaris. Segons comenta Xavier Albertí, els actes sacramentals són una gran festa teatral bastida sobre un univers filosòfic adreçada a un espectre amplíssim de la societat. Igual que les tragèdies gregues, l’auto sacramental és teatre polític per a la multitud urbana.
Els personatges al·legòrics que protagonitzen EL GRAN MERCADO DEL MUNDO continuen poblant les nostres realitats, en un món, que cada cop, és un mercat més gran.
Abans de continuar amb la nostra ressenya, hem de reconèixer que se’ns ha fet una mica complicat entendre que o qui representava cada un dels personatges, afegint a més la complexitat del text en vers i en llenguatge del segle XVII.
Però aquesta dificultat, ha estat eclipsada totalment per una fascinant, meravellosa, esbojarrada i espectacular posada en escena, que de ben segur únicament poden assumir els teatres públics, ja que intuïm té un elevadíssim pressupost, amb 14 actorassos a escena i una escenografia brillant.
Ahir divendres dia 12 va ser dia d’estrena a l’Escenari Joan Brossa, LABERINT STRIPTEASE, un espectacle creat, coreografiat i dirigit per Roberto G. Alonso inspirat en l’univers brossià.
L’espectacle pretén redescobrir Brossa agafant com a punt de partida el seu llibre “Striptease i teatre irregular” i els seus poemes visuals mantenint l’humor i la crítica però fent una reinterpretació que ho transporta a l’actualitat.
Protagonitzat per un músic, Jordi Cornudella que és també el director musical de l’espectacle, una cantatriu, Elena Martinelli, una ballarina stripteasista, Laura Marsal, el saltimbanqui Davo Marin i el Mc Clowm que és el mateix Roberto G. Alonso (en algunes funcions aquest paper serà interpretat per l’actor Jordi Andújar).
Una proposta multidisciplinar que combina teatre, dansa, acrobàcia, música en directe, cant, play-back, transformisme i striptease.
Com a creador i com a intèrpret no podia perdre l’ocasió d’enfrontar-me a un repte majúscul com aquest. Com enfrontar-me a ella? Com reinterpretar les seves paraules? Com descontextualitzar-lo del seu temps per apropar-lo al nostre? Com no perdre el seu compromís polític? Com no trair el seu esperit crític? Com conservar el seu humor corrosiu? Per fortuna la resposta a totes aquestes preguntes eren al propi Brossa.
Un espectacle construït buscant un Brossa lúdic, crític i visual i qüestionant que passaria si Brossa fos viu en l’actualitat, i que compta amb la col·laboració de la companyia Roberto G. Alonso i amb la de Cabaret 13.
L’escenari de la Sala Joan Brossa està situat al mig amb el públic a dues bandes, un gran teló ho divideix en dues meitats. Mc Clown, el mestre de cerimònies, ens va rebent mentre ens acomodem a les nostres localitats tot esperant que l’Albert doni el senyal de sortida. Cau el teló central i a la nostra banda queden el músic i la ballarina. A l’altra banda del teló la cantant i el saltimbanqui…. Escoltem riures i ens “neguiteja” saber, que és el que ens estem perdent??
A MI NO ME ESCRIBIÓ TENNESSEE WILLIAMS (temp. 17/18 – espec. nº 219)
VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –
PerImma Barba & Miquel Gascón –
Quan la vam veure a Fira Tàrrega 2016, el tercer dia de la fira (10-9-2016), ja vam escriure en la RESSENYA que llavors vam publicar: Sens dubte aquesta proposta és un dels millors espectacles d’aquesta Fira Tàrrega.
I ara no hem dubtat a repetir espectacle per tal de copsar les diferències entre representar-la a l’aire lliure, literalment a sota d’un pont, com va ser el cas, … a representar-la en un recinte tancat.
Diferències hi són evidentment, perquè la màgia del lloc on es va estrenar no la pot aconseguir un lloc tancat, malgrat l’esplèndida escenografia emprada a La Seca, però tot i això, podem tornar a repetir que és un dels millors espectacles que hem vist mai.
This slideshow requires JavaScript.
Roberto G. Alonso interpreta el personatge amb una gran autenticitat i, també aquesta vegada ens espera a l’escenari menjant a cullerades una llauna de foie gras. Passeja amunt i avall per la sala Joan Brossa de la Seca, que ha canviat totalment la seva fesomia. Extraordinària escenografia.
Un text escrit a quatre mans per Marc Rosich i el mateix Roberto G. Alonso, un text amb una sensibilitat extraordinària i amb moltes notes d’ironia i humor. Marc Rosich és el director de la proposta.
Una dona d’edat indefinida explica les seves recances. Amb un gust especial per la hipèrbole sentimental, exposa les desil·lusions que l’han convertida en la persona que és ara i s’emmiralla en la desmesura de les heroïnes de Tennessee Williams o en les dives de la cançó.
Intenta mantenir la seva dignitat malgrat haver perdut l’amor i l’habitatge, viu sota un pont i lluita per la supervivència compartint amb qui la vol escoltar, les desil·lusions que l’han portat on és i al mateix temps recordant a través dels vestits que va poder portar amb ella, el que havia estat i el que hauria volgut ser.
Un petit i acollidor local al carrer Poeta Cabanyes número 13, és la seu de la companyia de Roberto G. Alonso, i el lloc on dilluns vam poder gaudir d’un espectacle únic, CABARET 13. Ens ho vam passar tan i tan bé, que com veieu, el valorem amb la màxima qualificació “voltaire”.
Som uns grans admiradors d’aquest coreògraf i artista polifacètic i creiem que tot allò en el que participa, en Roberto li sap donar un toc de qualitat difícilment superable.
La Cia. Roberto G. Alonso, amb més de 20 anys de trajectòria, és un referent de la dansa a Catalunya i Espanya pel seu particular llenguatge coreogràfic, caracteritzat per la fusió de la dansa amb la narrativa teatral i una concepció escènica peculiar, imaginativa i detallista.
Roberto G. Alonso va néixer a Ponferrada en 1970. Notable i polifacètic artista, compagina l’activitat creativa de la seva companyia amb la participació com a director coreogràfic i de moviment d’espectacles teatrals, òperes i obres de teatre musicals.
CABARET 13 es va estrenar en 2015, i es va representar durant més de sis mesos consecutius amb molt d’èxit. Una proposta que intenta recuperar els espectacles de cabaret de la Barcelona de principis del segle XX.
Segons podem llegir en el diccionari, la paraula zaquizamí, provinent de l’àrab, fa referencia a una golfa o última cambra d’una casa, habitualment sota teulada. Un espai on es guardaven els objectes en desús. I aquesta és l’escenografia que ens trobem en la Sala Tallers del TNC, unes golfes que momentàniament s’han quedat a les fosques, els nens que hi jugaven han marxat i és aleshores que els ninos tornen a la vida. Un armari amb tres prestatges, un gran bagul i moltes capses plenes d’andròmines.
Segons podem llegir a la web de la companyia Roberto G. Alonso, l’espectacle infantil i familiar ZAQUIZAMÍ ha arribat al TNC després d’una gira per Catalunya i Espanya amb més de 50 representacions i de participar en nombroses fires i festivals com Fira Mediterrània de Manresa 2015, FETEN 2016, La Mostra d’Igualada 2016 i FIT 2016 de Cerdanyola del Vallès.
Estem a la Sala Tallers, on la meitat de l’aforament són nens que abans de començar l’espectacle fan gresca i xerren i després han restat absolutament captivats pel que succeïa a l’escenari, bocabadats….
Un espectacle de dansa infantil i familiar on les joguines i andròmines abandonades a les golfes cobren vida, busquen noves oportunitats i fan dels seus defectes virtuts. Un cant a la diversitat, a la solidaritat i a l’esperit de superació.
This slideshow requires JavaScript.
Una coreografia magníficament ajustada, amb uns moviments d’una sensibilitat extraordinària on la música i la il·luminació encaixen perfectament, un vestuari molt acolorit i vistós que fan les delícies de tots. Els ballarins entren i surten de l’espai escènic per dues vies, l’armari que en obrir-lo s’omple de llum i color i el bagul. El canvi de vestuari a cada escena és senzillament vertiginós i pensem que els ballarins deuen anar de corcoll entre escena i escena perquè canvien fins i tot calces i mitjons….
Ja fa quatre anys (aquesta és la cinquena temporada) que un dimecres de cada mes l’Antic Teatre es vesteix de lluentons. Un cop al mes proposa un recorregut per l’autèntic cabaret dels anys 70, pels seus locals, els seus artistes i el seu ambient canalla.
Un espectacle intimista i proper dirigit per Eduardo Gión, on Victor Guerrero actua d’excel·lent mestre de cerimònies acompanyat per un mite del cabaret, Gilda Love. La resta d’artistes és diferent a cada espectacle.
Nosaltres ahir dimarts (aquesta vegada de forma excepcional en dimarts), van poder gaudir de l’actuació de Brigitta Lamoure, una vedette que ens va agradar molt i la del nostre admirat Roberto G. Alonso que ens va tornar a “enamorar” en aquesta faceta canalla que no li coneixíem. També va comptar amb la presència de César Vinuesa un mag que intervenia constantment (pel nostre gust massa) des del pati de butaques i que ens va oferir una petita intervenció basada en el “poder mental”.
EL DESPLUME és un crit reivindicatiu, un homenatge a tots aquells que van fer possible donar color a una Barcelona gris i asfixiada. Una reivindicació d’un gènere que va ocupar, i omplir, locals mítics de Barcelona com la Bodega Bohemia, Barcelona de Noche, el Molino, l’Arnau o Gambrinus. I ho vol fer amb alguns dels artistes que van protagonitzar aquells espectacles.
L’APLEC DEL REMEI és la primera sarsuela en llengua catalana que es coneix. Va ser escrita per Josep Anselm Clavé, l’any 1858 i es va estrenar en el Liceu aquell mateix any. Es va tornar a programar l’any 1864 al desaparegut Teatre Odeon de Barcelona, i ha restat oblidada i “perduda” fins avui.
Josep Anselm Clavé (1824-1874) va centrar la seva producció musical en el cant coral i va ser el fundador dels cors Clavé, el principal referent del moviment associacionista tal com el conceptuem avui dia.
Xavier Albertí es va proposar tornar-la de nou als escenaris d’ençà que va ser nomenat director artístic del TNC i és amb aquesta sarsuela que s’inaugura la temporada 2016-2017 del Teatre Nacional de Catalunya, dirigida en aquesta ocasió per l’alter ego de Xavier Albertí, la directora polonesa Wanda Pitrowska.
La celebració dels vint anys del TNC i els quinze anys de l’Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC) han estat un bon motiu.
Un escenari buit, amb tres o quatre grades, Oriol Genís vestit totalment de negre, amb un llarg abric, arrossega un micròfon mentre va parlant, sembla que no troba el lloc però finalment s’atura, ens està parlant de la figura de Clavé, iniciador de la cultura catalana moderna. I parla, parla, parla …. van entrant a l’escenari els integrants del Cor que resten palplantats esperant la fi del discurs. Un transvestit atretzzista fa un intent de treure-li el micròfon, però ell continua parlant….. Hem de dir que és aquesta l’única part de l’espectacle que hem trobat una mica llarga fins al punt de què hem desconnectat.
I mentre els membres del cor interpreten la peça de “Els Xiquets de Valls” van baixant del sostre unes cadires com si es tractés d’un ballet. Els integrants de l’Orquestra amb barretines i faixes blanques les deslliguen i col·loquen en el seu lloc. Durant tota la representació apareix al fons de l’escenari, sobre impressionades, les lletres de les cançons.
Ahir dijous 27 de març tornem al Teatre Akadèmia… i es que ens hem convertit en assidus d’aquest petit teatre, que esta situat al costat del “tall britànic” de la plaça Francesc Macià. La novetat es que aquest cop no anem a veure teatre de text…. anem a la inauguració de la primera edició d’òpera de petit format, el Festival DA CAMERA.
La companyia OPERA MOBILE impulsa DA CAMERA, un festival d’òpera de petit format amb muntatges interpretats per joves ( i no tan joves) cantants del país. Aquesta companyia va actuar fa temps en el desaparegut festival d’òpera de butxaca que organitzava el també desaparegut teatre Malic.
En aquesta primera edició del nou festival DA CAMERA, han volgut recuperar dos títols que van ser escenificats en anteriors edicions de l ‘antic Festival d’òpera de Butxaca:
–IL GRETTO DI SUSANNA d’Ernanno Wolf-Ferrari (estrenada l’any 1909) …. i
– TROUBLE IN TAHITI de L. Bernstein, al que també assistirem el proper dia 3 d’abril.
El programa d’avui per tant és l’òpera IL SEGRETO DI SUSANNA, però, com la seva durada es força curta, s’ha complementat amb la audició de dues obres corresponents a la mateixa època de “Il Segreto…”
This slideshow requires JavaScript.
1 – SUITE “AL ESTIL ANTIC”d’Alfred Schnittke (clavicèmbal i guitarra) ****
2 – FANTASIA, op. 145 de M. Castelnuovo-Tedesco (piano i guitarra) ***1/2
Ambdues peces van ser interpretades per Olga Kobekina (clavicembal – piano) i Sergi Vicente (guitarra). La experiència d’escoltar de tan a prop el concert, ens va fer vibrar com poques vegades ho hem fet.
Avui fa dues setmanes que hem tornat d’Africa, i ens ha costat força assimilar-ho de nou; sobretot tornar a la feina i a la rutina del dia a dia. Però els que ja ens coneixeu una mica, això de no “voltar” encara que sigui per la nostra estimada Barcelona, no podia durar gaire. Ahir a la nit, per tant varem acudir a la “nostra” particular inauguració de temporada cultural i per sort va començar molt bé.
Aquestes fotos han estat cedides “voluntariament” per els nostre amics Antonio i Lorenzo. Diuen que les fotos son seves…. nosaltres aquets “bitxos” no els varem veure pas.
A partir d’ara intentarem compaginar en el nostre Bloc, la continuació de les cròniques viatgeres pel Sud d’Africa, amb les nostres cròniques culturals a las que tenim la sort d’assistir-hi.
La nostra AGENDA com veureu ja no apareixerà a la dreta del Bloc com era costum i a partir d’aquesta temporada les nostres properes activitats (de les que ja tenim assegurada la nostra presencia, per tenir ja comprades les entrades), les podreu veure a la capçalera si cliqueu “AGENDA”. Una altra novetat és que hem decidit no posar la data exacta de cada espectacle a l’agenda, encara que si que estaran dins del mes que correspon i sempre per ordre d’assistència (això és degut a causa de què el nostre Bloc ja comença a tenir una certa ressonància amb 84.000 visites, i no volem donar facilitats als “lladres”, encara que tenim a casa la perfecta vigilant… la nostra estimada NEU).
– Dansa – LULÚ, primera nit (****) – Teatre Gaudí Barcelona (08/09/2012)
La companyia de dansa i teatre Roberto G. Alonso ha recuperat a partir de mitjans d’agost passat i fins al 30 de setembre l’espectacle “Lulú, Primera nit” al Teatre Gaudí Barcelona, una obra amb la pretensió d’indagar en els secrets inconfessables d’una societat hipòcrita a través del personatge creat al segle XIX per Frank Wedekind.
L’obra, que va néixer com una representació de 30 minuts l’any 2000, ara ja dura una mica mes d’una hora, és un espectacle “a quatre bandes”, ja que el públic se situa a manera de quadrilàter.
L’important de l’espectacle és la dansa contemporània, que assoleix sota el meu punt de vista graus de perfecció entre els quatre ballarins, però val a dir que la sensualitat no manca en aquest espectacle i posa a l’espectador en posició d’un autentic voyer.
El director, Roberto G. Alonso abans de l’estrena actual en el Teatre Gaudí, va assenyalar que la distribució del públic ha precisat una revisió de la coreografia i requereix de l’espectador una immersió total en l’acció, que de vegades es passa de forma simultània; va assenyalar també que l’obra podria arribar a ferir alguna sensibilitat a causa de les escenes que es produeixen.
Els 10 primers minuts em van fer pensar el pitjor, però a partir que el personatge de Jack l’esbudellador, interpretat pel propi director de l’obra Roberto G. Alonso, va començar a dansar, vaig poder canviar el “xip” de sobte i entrar de ple en la interpretació de la dansa absolutament extraordinària, per part dels 4 ballarins.
Cal remarcar el caràcter “transgressor” del personatge protagonista (interpretat per Cristina Martí) i com aquest se serveix de la sensualitat i les emocions-sense remordiments-per obtenir beneficis. Se’ns apareix radical, sense ideals, abocada al desig, a la sensualitat, al plaer. Embolicada en un halo de misteri, amb gran poder aniquil·lador, Lulú ens acosta a la destrucció, a la vulnerable frontera que separa la vida i la mort.
La seva interpretació és molt creïble a nivell teatral, però la seva manera magnifica de ballar acompanyat també per la perfecció del seu cos, fa que realitzi escenes per recordar, com aquella on bellugant-se nua i sense deixar veure gairebé res, enmig d’un vestidor, es passeja d’una punta a l’altre de l’escenari.
La seva necessitat d’estimular i completar la seva sexualitat la durà a iniciar una relació a tres bandes on el sadisme, la brutalitat i el lesbianisme seran els camins que li permetran explorar els seus desitjos i pensaments més íntims, i serà, també l’esquer que la conduiran a un final tenebrós a les punyents mans de Jack l’esbudellador.
Beatriz Torralvo, Toni Luque, Cristina Martí i Roberto G. Alonso
Hi ha imatges boníssimes, com la del mariner amb el tors nu ( Toni Luque ) engolint nata per seduir una dona que encara ha d’aprendre moltes coses. També recordo l’escena de les dues dones com tot jugant un paper lèsbic s’apropen arrossegant-se cap el “mascle” i aquest espera sense bellugar ni una cella. Cal remarcar també quant el mariner és despullat íntegrament i travestit amb una mitja negre i un tutú del mateix color, i a continuació balla fent el paper de cigne negre…. magnific!!!
La dansa contemporània enèrgica, exigent amb l’expressivitat i físicament difícil d’executar que arriba a tenir fins punt acrobàtic (que molt particularment Beatriz Torralvo i Toni Luque executen, en els papers respectius de prostituta i el seu client mariner).
Us la recomanem de debò.
Coreografia i Direcciò: Roberto G. Alonso
Direcciòn escènica: Toni Vives
Intèrprets: Cristina Martí, Toni Luque, Beatriz Torralvo i Roberto G. Alonso
Escenografía: Paco Azorín
Diseny de so: Josep M. Portavella
Diseny d’il.luminació: Toni Murchland
Coproducció: Cia. Roberto G. Alonso i Teatre Bartrina
Horaris: divendres i dissabtes a las 22:30 i diumenges a les 20:00.
——————————————————————————————————
– Teatre Gaudí Barcelona – Preu 18 € – ( preu pagat 13,50 € – TresC )
—————————————————————————————————–
This is an example of a sitewide notice - you can change or remove this text in the Customizer under "Store Notice" Descarta
Som uns grans admiradors d’aquest coreògraf i artista polifacètic i creiem que tot allò en el que participa, en Roberto li sap donar un toc de qualitat difícilment superable.
