ROBERT WILSON |

GREC2019 – MARY SAID WHAT SHE SAID (temp. 18/19 – espectacle nº 289)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –

Per Imma Barba & Miquel Gascón –

Ahir diumenge ens esperava en teoria un dels “plats forts” del Festival Grec amb Isabelle Huppert com a Reina d’Escòcia al Teatre Lliure de Montjuïc. I, tot i saber que anem a contracorrent amb les opinions generalitzades que hem escoltat, hem de dir que per nosaltres ha estat la gran decepció d’aquest Festival.

És per sort, el primer espectacle que ens ha decebut totalment dels 27 espectacles que ja hem vist fins ara d’aquesta edició del Festival Grec 2019. Intentarem per tant, posar per escrit els nostres arguments per explicar-nos.

MARY SAID WHAT SHE SAID és un monòleg, una producció del Théâtre de la Ville de París, dirigida per Bob Wilson amb text de Darryl Pinckney i música original de Ludovico Einaudi. El vestuari és de Jacques Reynaud. Aquesta producció va ser estrenada a París al mes de maig. Aquí la podem escoltar en francès sobretitolada al català per Elisabeth Ibars.

Isabelle Huppert (París, 1953), actriu de teatre i cinema enfronta amb aquest el seu segon monòleg amb Wilson com a director, l’anterior va ser el 1993, “Orlando” de Virgina Woolf. Bob Wilson (Texas, 1941) signa també l’escenografia, la il·luminació i en general tota la concepció del muntatge.

MARY SAID WHAT SHE SAID és una història d’amor, poder i traïció d’una dona que va perdre la corona seguint les seves passions. El testimoni de la mateixa reina, extret en bona part de les cartes que ella va escriure, sobre les conspiracions i tensions polítiques i religioses del seu temps. La seva rivalitat amb Isabel I d’Anglaterra, “la verge maquillada”, com ella l’anomena, la va portar finalment a l’empresonament i la mort.

Continua llegint →

Ahir varem assistir a l’última representació operística que teníem prevista a la temporada 2011-2012, desprès d’una vergonyant actuació de la direcció del Gran Teatre del Liceu, en l’intent de suprimir-la de la temporada desprès d’haver venut les entrades fa mes d’un any.

Al final es va aconseguir que almenys aquest títol (Pelléas et Mélisande), que no es representava al Liceu des de feia 50 anys, es pugues representar…. però el mal ja estava fet i molts dels abonats no varen re-comprar les entrades. Resultat: un nyap de l’actual direcció que amb tota seguretat ha enfonsat encara mes les arques del nostre estimat Liceu. Ahir l’aspecte de l’ocupació de la Sala era francament decebedor. Esperem que l’actual direcció sigui definitivament “renovada”, ben aviat.

Òpera en cinc actes. Poema de Maurice Maeterlink. Música de Claude Debussy. Estrenada el 30 d’abril de 1902 a l’Opéra Comique de París. Estrenada a Barcelona, al Teatre Tívoli, l’11 d’octubre de 1919. Estrenada al Gran Teatre del Liceu el 16 de desembre de 1930.

Pelléas et Mélisande de Claude Debussy, una òpera decisiva en la història del gènere, sobre un drama simbolista de Maurice Maeterlinck (1892), s’estrenà a París enmig d’una gran incomprensió de la major part de la critíca i del món musical de l’època. Transposició del mite de Tristany i Isolda –un amor que s’imposa a despit de la mateixa voluntat i de les normes morals i que troba només en la mort el seu acompliment–, però amb un llenguatge musical nou, allunyat completament del llenguatge wagnerià, en què el cant és substituït per una melopea o declamació contínua i l’acció, de caràcter estàtic, no incorpora estridències ni virtuosismes. En una inquietant atmosfera d’un castell medieval on els personatges vagaregen silenciosos, absents, passius, l’enigmàtic personatge de Mélisande, d’estranya bellesa –que el nét del rei, Golaud, ha trobat al bosc i s’hi ha casat–, té una apassionada història d’amor amb el jove germà de Golaud, Pelléas, que porta a la mort els dos amants.

El muntatge signat per ROBERT WILSON estrenat a Salzburg l’any 1997, ha comptat amb l’aprovació quasi unànime de la critica en qualsevol lloc on s’he representat. El més positiu del seu treball es troba en l’exquisida utilització de la il·luminació per amb un atrevit joc de llums i ombres marcar el continu pas dels moments reals als irreals. El domini de l’espai escènic, el subtil joc que proposa a través de línies geomètriques ben definides utilitzant els colors esclatants i les columnes verticals movedisses i sobretot un us excepcional de les perspectives…. En aquest aspecte la valoraria molt mes positivament, potser amb 5 estrelles.