Arxiu d'etiquetes: Ricardo Moya

– Teatre – EL SUEÑO DE UN HOMBRE RIDÍCULO (🐌🐌🐌🐌) – Teatre La Gleva – 2018.01.17 (temp. 17/18 – espectacle nº 165)

EL SUEÑO DE UN HOMBRE RIDÍCULO (temp. 17/18 – espectacle nº 165)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón

Dimecres dia 17 vam fer cap al Teatre La Gleva per tal de veure aquesta proposta que justament ens havien presentat dimarts en roda de premsa.

EL SUEÑO DE UN HOMBRE RIDÍCULO és un relat curt escrit en 1877 per Fiódor Dostoyevski. Explicat en primera persona per un narrador protagonista que relata la història de la revelació que va tenir gràcies un somni utòpic.

La proposta que ens presenten està versionada per J.S. Aostfjord i Ricardo Moya, que és també codirector i monologuista.

El narrador comença la història presentant-se com un home ridícul de qui tothom en fa mofa, però no l’importa perquè està convençut que l’existència està mancada de sentit i que a ell personalment, tot li és indiferent. Per això, ha decidit posar fi a la seva vida i ha comprat un revòlver. Només espera el moment oportú per fer-ho servir.

Una nit, en tornar a casa veu una estrella, un senyal que avui és el dia. Però la trobada casual amb una nena petita que li demana ajut ho canviarà tot. Ell la rebutja, se’n va a la casa on viu rellogat, a la seva habitació, treu el revòlver del calaix i …. Es queda adormit.

Continua llegint

– Teatre (70) – EL FILÓSOFO DECLARA (🐌🐌🐌) – Teatre Romea – 28.10.2016

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón  

EL FILÓSOFO DECLARA – 

Un matrimoni espera un convidat i preparen la conversa que han de mantenir. Ell és un vell professor, un filòsof, al que han demanat entrar a l’Acadèmia i no vol fer-ho. Ella és la seva dona aparentment dedicada al seu marit. Ell és Mario Gas, ella es Rosa Renom.

Aquest vell professor, que va en cadira de rodes, s’omple de raonaments i justificacions per tal de mostrar-se superior, intel·lectualment, al seu convidat quan arribi. Les comparteix amb la seva dona amb qui s’intueix manté una relació molt particular, d’amor i submissió per part d’ella. Una relació que en un primer moment no acabem d’identificar amb claredat, en una primera part que potser es fa una mica llarga. L’aparició inesperada de la neboda del professor dóna un nou sentit a tot plegat i les converses agafen un altre caire menys filosòfic i més comprensible.

el-filosofo-declara-teatre-romea-1

Puntades de sentit de l’humor que ens fan riure i que ens permeten connectar amb els personatges. L’aparició del xofer “presocràtic” del professor ens ha proporcionat una estona molt divertida en observar el contrast tan enorme entre la forma de parlar i de comportar-se de tots dos. Continuen esperant al convidat.

Finalment els dos filòsofs es troben, han estat companys d’estudis i han sigut molt amics, però ara l’enemistat i la competència entre tots dos és evident. El convidat és president de l’Acadèmia de Filosofia i vol convèncer al professor perquè accepti ser membre. S’estableix un duel entre tots dos, dues formes d’entendre la filosofia i la vida, ja que “Un d’ells s’ha apartat de la realitat per filosofar, l’altre ha sacrificat la vida de la ment per lliurar-se a les banalitats del món. Malgrat això, estan més units del que sembla. És possible trencar el vincle que els determina? Fins a quin punt la intel·ligència pot dependre de l’afecte?

Però tots dos es necessiten perquè l’un s’ha de recolzar en l’altre per tirar endavant professionalment; les rancúnies han de deixar pas a la col·laboració entre tots dos. Fins i tot el xantatge emocional és vàlid.

Continua llegint

– Teatre – INVERNADERO (🐌🐌🐌+ 🐚) – Teatre Lliure – Sala Fabià Puigserver – 14/02/2016

Un text “fred” que ens presenta un món hostil, un terror insinuat en una clínica de repòs, que és tot el contrari del que sembla. Un centre on viu el terror, confinat en uns despatxos o en unes habitacions hospitalàries; i diem que és una clínica de repòs però el món que ens presenta Pinter és extrapolable a qualsevol lloc o espai o país on les persones han deixat de ser-ho, han perdut la seva identitat i s’han convertit en números manegats per aquells que ostenten el poder.

fotografia de Ros Ribas

fotografia de Ros Ribas

Un dia de Nadal marcat per un naixement i una mort. Roote, el director de la institució és un ex coronel, alcohòlic i una mica alienat, allunyat de les persones de les quals hauria de tenir cura i assistit, vigilat, controlat per la seva mà dreta, en Gibbs, que manté en tot moment un fals somriure tot esperant el seu moment. Dominen un espai on s’ha instal·lat l’horror i l’aniquilació psíquica i total, la negligència i el desemparament i, naturalment, l’assassinat, la desaparició impune i el mutisme institucional. I aquest mecanisme del poder establert és tan ferotge i voraç que s’acabarà autodevorant en aquest indret asèptic, tranquil, fraternal.

Memorable l’escena on els tres personatges més inquietants de la institució, Roote, Gibbs i Lush, comparteixen uns whiskys en aparent harmonia i que culmina amb l’arribada de Tubb i el regal de Nadal que fan “els subalterns” al director. Potser el personatge menys aconseguit és el de l’única dona, la Srta. Cutts que interpreta una femme fatale però a la que no acompanya ni la dicció ni la seva impostada gestualitat.

Continua llegint