Per MIQUEL GASCÓN …
Ahir al vespre varem viure un altre moment màgic al Palau de la Música Catalana i jo diria que per la cara de felicitat que tenien tots a la sortida, anàvem gairebé flotant entre els núvols.
Nosaltres creiem que una òpera és te que fer representada i mes si es tracta de la conegudíssima i estimada òpera LA FLAUTA MÀGICA (Die Zauberflöte, KV 620) de Wolfgang Amadeus Mozart (1756 – 1791). No acostumem a comprar entrades si és una versió en concert però aquest cop la tenien en l’abonament, i per les referencies d’amics nostres… no ens la podíem perdre.
Ens hagués agradat ahir estar mes aprop de l’orquestra (estem mal acostumats ja que a l’Auditori tenim als musics a tocar), però els preus prohibitius del Palau no ens els podem permetre i ens “condemna” a la fila 14 del segon pis; dic això perquè amb una orquestra tan perfeccionista i que tant respecta l’esperit en què Mozart va composar la seva música, com és l’Akademie für Alte Musik de Berlín, segur que ens varem perdre matisos que des de la “gloria” no es poden apreciar. Així i tot varem comprendre des dels primers acords de l’obertura que estàvem davant d’un dels esdeveniments de la temporada.
El director René Jacobs, ens va encantar i això que visualment dirigeix l’orquestra sense gaire espectacularitat, poder massa estàtic, però sap treure dels musics moments musicals inoblidables.
En l’escenari petit que com sabeu té el Palau, van encabir l’orquestra i el cor RIAS Kammerchor, a banda i banda de l’escenari (les dones casi incrustades a la pared), i els cantants solistes, a dos nivells, anaven entrant i surtin quant els hi tocava cantar; sobre l’escenari uns sobretítols d’una grandària adequada, però molt apagats sense cap contrast i això no em va poder permetre llegir els textos amb comoditat… i és que desprès de fer l’esforç visual durant 5 minuts vaig creure que era molt mes important posar l’atenció amb la música i les veus.