Anàvem aquest passat dissabte als cinemes Icària Yelmo amb molta il·lusió, perquè per primer cop veuríem l’opereta LA VÍDUA ALEGRE, “Die lustige Witwe” de Franz Lehár, encara que en la versió anglesa “The merry Widow”, retransmesa en directe des del Metropolitan de New York. Ja us avanço que ens va decebre força i encara que veieu en capçalera la valoració de tres 🐌 , la qual cosa significaria que ens hauria agradat, no va ser així i únicament mantenim aquesta valoració per què la música d’aquesta òpera, te fragments molt coneguts, que ens agraden molt.
La vídua alegre, és en realitat una opereta, però això tant me fa, ja que a vegades moltes operetes poden superar en qualitat a òperes reconegudes. El seu llibret està escrit per Viktor Léon i Leo Stein, que es van basar en la comèdia “L’attaché d’ambassade” d’Henri Meilhac. La seva estrena va ser l’any 1905 a Viena.
El compositor austre-hongarès, Franz Lehár (1870 – 1948) va ser conegut principalment per les seves operetes i “La vídua alegre” sense cap mena de dubte, és la més cèlebre; però també va compondre sonates, poemes simfònics, marxes, i un gran nombre de valsos, alguns dels quals formen part de les partitures de les operetes, com en el cas que ens ocupa.
Entre els passatges musicals més coneguts de “La vídua alegre”, es troben la cançó Vilia i també el Vals de la vídua alegre.
La historia, està ambientada en un país imaginari on una “bellíssima jove” ha quedat vídua del seu marit milionari i ha de casar-se novament per raons d’Estat. Una comèdia amb un argument força senzill que des del seu inici ja es veu avenir com acabarà.
El MET ha escollit per protagonitzar aquesta “femme fatale” a la coneguda soprano RENÉE FLEMING, segurament no tant jove com s’escau al paper que ha d’interpretar; així i tot és la que va aportar més de tota la producció, independentment és clar, de la meravellosa música de la mateixa opereta.
