Arxiu d'etiquetes: RAMON

– 038 – Teatre – RAMON (🐌🐌🐌🐌🐌) – Sala Atrium (temp. 19/20 – espectacle 022) – 2019.11.13

RAMON (temp. 19/20 – espectacle nº 022)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón – 

Ahir 13 de novembre, vam fer cap a la Sala Atrium amb el convenciment de què  RAMON, (un projecte compartit de Mar Monegal i Francesc Ferrer), ens agradaria. Ja ho vam intuir a la roda de premsa, i ahir ho vam confirmar. Ens va agradar … i molt.

El Ramon està a la seva habitació de quan era adolescent, a casa dels seus pares. Fa uns dies ha trencat la seva relació de parella, perquè la Patri volia ser mare, i un nen no encaixa en el seu projecte de vida. S’hi ha instal·lat provisionalment mentre busca pis. És actor i assaja un text pel paper protagonista que ha de fer a la sala Gran. No acaba d’encaixar en el paper i finalment és acomiadat.

En tan sols quinze dies ha perdut la parella, la feina i la casa.

This slideshow requires JavaScript.

En aquesta habitació plena de records i d’andròmines dels seus germans, farà repàs de la seva vida al mateix temps que intenta encaixar la seva situació actual. La guitarra de la seva joventut l’acompanya en una reflexió sobre el pas del temps.

En Ramon va néixer un 29 de febrer i és el petit de tres germans, celebra els aniversaris cada 4 anys i està a punt de fer els 4×10.

Estructurat en dues parts molt diferenciades, com les dues cares d’un casete, la cara A ens fa riure quan en Ramon ens explica anècdotes de la seva infantesa, ens parla de les seves qualificacions escolars, del viatge familiar a Roma i de com li agradava actuar en els Pastorets.

La cara B ens fa aterrar a la realitat que viu ara, quan a punt de fer els 40 anys se n’adona que ja no pot continuar sent el petit de la família i que ha de prendre decisions. La malaltia de la mare, pal de paller de la família, farà trontollar l’estructura familiar.

Una delicada transició de la comèdia al drama, del riure al plor.

RAMON és una proposta que reflexiona sobre la por al compromís, els límits de la llibertat i la impossibilitat d’aturar el pas del temps.

This slideshow requires JavaScript.

Francesc Ferrer porta quinze anys als escenaris i aquest és el primer monòleg que ha decidit enfrontar, la dramaturga Mar Monegal ha escrit el text per ell, i porten treballant tots dos, des del mes de gener. No és autobiogràfica, però està pensada i escrita pensant en el Francesc i tal com comenta la Mar, “en RAMON són ells dos al mateix temps“.

Continua llegint