El Teatre Nacional de Catalunya (TNC) ens ofereix SOL SOLET, una obra poc coneguda de l’escriptor Àngel Guimerà. La seva directora, Carlota Subirós, ha decidit donar “una nova llum” al text, que no es representa en públic des de 1904.
Tal com ens van explicar a la roda de premsa, aquesta és una obra molt fosca, contràriament al que dóna a entendre el seu lluminós títol. Una obra que es belluga entre la llum i l’ombra, que ofereix una mirada sobre la foscor de l’ànima, sobre el desig que destrueix, que engendra violència. Sobre el desig de trencar la solitud i apropar-se a l’escalfor del sol solet de la cançó.
This slideshow requires JavaScript.
Fotografies de David Ruano
Uns personatges que es troben en solitud acompanyada, una família formada per Gaetana (esplèndida com sempre, Mercè Arànega) i els seus fills Hipòlit (Roger Casamajor) i Bernabé (Ramon Pujol). Munda (magnífica Laura Aubert) és la neboda de la matriarca i està promesa al fill gran. L’arribada a la casa de Jon (extraordinària interpretació de Javier Beltrán) trencarà l’aparent equilibri.
Un personatge aliè a la família, el Sr. Querol (Oriol Genís) i els personatges de la llum (Laia Duran) i l’ombra (Antònia Jaume) completen el repartiment.
ELS NENS DESAGRAÏTS (temp. 17/18 – espectacle nº 125)
VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –
PerImma Barba & Miquel Gascón –
La companyia Arcàdia és una de les companyies residents de la Sala Beckett aquesta temporada 2017/2018. Amb ELS NENS DESAGRAÏTS la companyia tanca la seva trilogia sobre la família iniciada amb La terra oblidada i La pols dues propostes que vam poder veure a la Sala Flyhard. En elles parlen de les nostres arrels o de la impossibilitat de tallar amb elles per molt que ens hi esforcem.
La companyia Arcàdia va ser creada a l’estiu de 2009 i actualment està formada pels actors Guillem Motos i Muguet Franc i pel director i dramaturg Llàtzer García. Tal com ens van comentar a la roda de premsa Els nens desagraïts està basada en fets reals:
A Sant Gregori, un poble de Girona, es reunia als anys vuitanta una comunitat de famílies –liderada per la “Mare”, autoproclamada “Missatgera de Déu”– que van decidir abandonar els cercles d’amistats per agermanar-se en una rígida comunitat catòlica. Renunciaven al món i als seus plaers per viure en la més estricta pobresa i trobar-se a la natura amb Déu. En aquesta comunitat van néixer nens que, arribat el moment, van sortir per trobar-se amb el món més enllà del seu bosc, aïllat de tot.
El text de Llàtzer Garcia parla bàsicament d’uns personatges atrapats per les creences dels seus progenitors, uns nens que sense criteri propi van viure dins d’aquesta comunitat tancada. Uns nens, que ja d’adults ens expliquen el que van sentir i viure i el que senten i viuen ara, un cop han passat els anys i es retroben amb motiu de la mort de la mare fundadora de la comunitat.
Ara viuen una crisi de creences i tenen por de tornar al lloc on van viure d’infants. Però al mateix temps tenen la necessitat de tornar i enfrontar-se al passat que els ha marcat la seva vida.
Teresa Vallicrosa interpreta a la mare fundadora d’aquesta comunitat, amb una fe ferma que aconsegueix dels seus seguidors una renúncia a la seva família, a tot allò que els lliga a la societat que ella rebutja. Aïlla als nens de la comunitat i els educa en la seva fe, tallant de soca-rel tot allò que ella considera que els aparta “d’ELL”.
El bé i el mal, Déu i el dimoni i l’esperada fi del món, presideixen amb una força abassegadora la vida i les accions de tots els membres de la comunitat.
Josep Maria Pou és Sòcrates, un pensador atenès del segle V abans de Crist, considerat el pare del pensament occidental, va ser mestre de Plató que a la vegada ho va ser d’Aristòtil.
No hi ha res escrit per aquest filòsof i només la historia, a través dels seus deixebles, ens ha transmès els seus pensaments. Potser cal recordar la frase que se li atribueix i que més ha ressonat al llarg del temps: “Només sé que no sé res” i que defineix el seu tarannà, ell no es creia en possessió de la veritat i el seu únic objectiu era fer raonar, no acceptar el que ens ve imposat, qüestionar-ho tot. No planteja acumular coneixements sinó revisar constantment els coneixements adquirits i fer-los més sòlids.
Un text escrit a quatre mans per Mario Gas i Alberto Iglesias que intenta potenciar paral·lelismes amb la societat actual i qüestiona un sistema democràtic que des de la pròpia democràcia fa caure les persones incòmodes que no accepten sense raonar. Les persones íntegres i insubornables que no callen el que pensen i no tenen por al sistema, es converteixen en persones incòmodes que cal neutralitzar i/o eliminar. No sé perquè, em va recordar molt al president Mas, que després de ser l’únic que realment s’ha arriscat davant pel poder corrupte, resulta que bona part del poble, li està girant l’esquena.
L’escenografia austera i el vestuari uniformat dels actors incideix en la personalitat del personatge, i ens remarca el seu menyspreu pels béns materials.
L’obra ens presenta un Sòcrates irònic i discursiu fins al final que afronta amb incredulitat una denúncia i un judici que el portaran irremeiablement a la mort. El seu caràcter íntegre farà que no vulgui fer res per evitar-la tal com li proposen els seus amics i seguidors.
Va ser acusat de menysprear als déus i corrompre la moral de la joventut, allunyant-la dels principis de la democràcia. El seu mètode era dialèctic: després de plantejar una proposició analitzava les preguntes i respostes que es donaven.
Globalment ens ha agradat la proposta encara que en alguns moments i personatges hem copsat una forma de declamar més pròpia d’un teatre grec (o mesetari), allunyat de la nostra manera d’entendre el teatre. En general tots els actors han estat a l’altura del personatge interpretat destacant especialment a Carles Canut i la Amparo Pamplona, a la que crec, no havíem vist mai treballar en directe i que ens ha agradat més a mesura que avançava l’obra i sobretot a l’escena que es desenvolupa a platea on ens explica la seva relació personal i difícil amb Sòcrates, el seu marit i pare dels seus fills, i que fa pales la vida austera que porta la família amb un marit únicament dedicat a filosofar.
Extraordinari com sempre Josep Maria Pou que ens ha presentat un Sòcrates convincent, insubornable i convençut de què cal acceptar el que el destí et proporciona quan la teva honestedat i integritat està per sobre dels teus interessos o dels interessos de la comunitat a la qual pertanys.
Presentada a Mèrida, he llegit en alguna banda que tornarà al Romea a la tardor.
Autors : Mario Gas i Alberto Iglesias
Direcció : Mario Gas
Repartiment : Josep María Pou, Borja Espinosa, Carles Canut, Guillem Motos, Amparo Pamplona, Ramón Pujol, Pep Molina
Escenografía : Paco Azorín // Il.luminació: Txema Orriols // Figurinista: Antonio Belart // Espai Sonor: Àlex Polls // Ajudant de dirección: Montse Tixè // Ajudant d’escenografia: Alessandro Arcangeli // Vestuari: Antonio Belart // Ajudant de vestuari: Carlota Ricart // Estudiant en practiques de dirección: Selene Perdomo // Direcció de producción: Amparo Martínez // Cap de producción : Maite Pijuan // Producció executiva: Marina Vilardell// Regidoria: Montse Tixé // Sastreria: Rosario Macías // Fotografia: David Ruano
Coproducció: Teatre Romea, Festival Internacional de Teatre Clàssic de Mérida i Grec 2015 Festival de Barcelona
El passat dijous 12 de febrer vàrem tornar a trepitjar la Sala petita del Teatre Nacional de Catalunya, precisament la nit d’estrena a la Sala Gran d’una obra que nosaltres veuríem l’endemà; l’espectacle que s’acostuma a veure en les estrenes d’aquest teatre públic, amb el tema de les “invitacions” és realment patètic i molt feridor pels espectadors que acostumem a pagar les nostres entrades; és un tema prou conegut per tots els que estimem el Teatre, però que pel que sembla no se li vol posar aturador, ni tan sols es comenta en els fòrums de”cultura”….. potser per por a perdre certs privilegis?
Escoltar frases en el vestíbul com aquesta … “Escolta maca, si vols venir al TNC ara mateix, vina corrents que t’espero al vestíbul, … tinc 8 invitacions i me’n sobren tres…. i és que em sap greu que es perdin“, això dit per una dona d’uns 30 anys, parlant a crits per telèfon a la porta dels lavabos compartits per les dues sales. Cada vegada més, evitem el dia de les estrenes als Teatres públics de casa nostre, ja que les platees estan gairebé exhaurides abans de posar-se a la venda i la cohort d’aprofitats que les omplen són gairebé sempre els mateixos… i no parlo pas de la premsa ni d’altres mitjans paral·lels que promocionen el Teatre.
Però anem al que toca, que no és més que parlar de l’obra que venim a veure… NO FEU BROMES AMB L’AMOR, escrita el 1834 per Alfred de Musset (Paris 1810 – 1857). Musset va escriure aquesta obra a l’edat de 24 anys, immediatament després del trencament del seu apassionat romanç amb l’escriptora George Sand; es tracta d’un drama romàntic amb la presència de l’amor, del seu fracàs a causa de l’orgull humà, … i l’aparició sobtada de la mort.
El Baró vol casar el seu fill Perdican amb la seva neboda Camille, que acaba de passar uns anys de formació en un convent. Els dos cosins, que havien tingut una relació molt íntima quan eren infants, es retrobaran amb una aparent fredor que respondrà més aviat a les prevencions davant d’aquest casament de conveniències que no pas als veritables sentiments que encara mantenen l’un per l’altre, i que tanmateix s’esforçaran a ignorar per orgull, a pesar dels danys col·laterals que això pugui ocasionar.
Suposo que en aquella època podria arribar a ser un text molt atractiu, precisament per tractar de l’amor adolescent que té molt de romàntic i que, qui mes qui menys hem “patit” tots, amb les falses actituds vers la parella estimada, com de no voler aparentar-ho massa, per tal de ser encara més valorat i desitjat; malauradament és un text que no ha resistit el pas del temps i que vist des del present, almenys a mi no m’interessa gaire. Un text que camina des de la comèdia esbojarrada de l’inici, fins a la previsible tragèdia final, amb algun moment intermedi remarcable.
Estem asseguts de nou a la Sala Petita del Teatre Nacional de Catalunya, per tal de veure ni mes ni menys que un “Pinter”, el gran dramaturg britànic, especialment considerat en el mon del Teatre. El públic esta assegut a dos bandes amb l’escenari al mig; en ell presideix un moble bar immens ple de copes, gots i sobretot ampolles de wisky. Estem a punt de veure la representació de TERRA DE NINGÚ, la obra mes estimada pel seu autor.
Harold Pinter (1930 – 2008 ) , va ser un gran dramaturg , guionista , poeta , actor , director i a mes a mes… activista polític, guanyador del Premi Nobel de Literatura en 2005 . La seva carrera com a escriptor es va estendre al llarg de més de 50 anys i va ser un dels més influents dramaturgs moderns britànics.
Un parell d’anècdotes : el jove Pinter va ser un gran atleta i un molt bon jugador de criquet (a “Terra de ningú” els 4 personatges tenen nom de jugadors de criquet )…. i la segona es que per petició expressa del mateix Harold Pinter, a la seva mort havia deixat escrit que en el seu funeral es llegís un fragment de la seva obra mes estimada… “Terra de ningú”.
Tot aquest preàmbul, és per indicar-vos, que a mi, el text no em va dir res…. o sigui parlant en plata ….NO EM VA AGRADAR o potser, deuria de dir que no el vaig acabar de entendre, que és potser el mes segur, perquè sinó es així, no entenc com pot ser considerat com l’obra mestre de Pinter. Segurament està molt ben escrita, no ho dubto pas…. però un cop traduït …. te el mateix valor ??? El “Quijote” diuen que és un obra mestre de la literatura i jo la trobo un pal.
Màxima puntuació de nou a “Voltar i Voltar”, i per una obra amb 2 actors i sense gaires recursos….. “SMILEY 🙂 una història d’amor“, teatre del bo, autentic, del que fa pensar i a la vegada riure del principi a la fi…. teatre amb sentiments… del que quant acaba voldries que comences de nou. Una petita joia de Teatre que perdre-sela no té gaire sentit.
Com el seu nom indica, és una història d’amor… i el que te diferent en aquesta ocasió és que es tracta d’una història d’amor entre dos homes; dos homes diametralment diferents que es coneixen per una trucada equivocada que canviarà per sempre el destí de la seva vida.
Un d’ells és un “guaperes” i “catxes”, (RAMON PUJOL), que treballa a la barra d’un bar d’ambient gai… i te accés a tots el homes que vol… per tal de fer sexe; el seu temps lliure l’empra en modelar el seu cos per ser encara mes atractiu…. per això acudeix a dos gimnasos; és un home amb sentiments i sensibilitat que recerca una estabilitat emocional que la vida no li ha donat, però el seu nivell cultural és zero.
Ramon Pujol
Una història ben explicada i magistralment exposada en escena, en un espai molt reduït (encara mes del normal a la Sala Flyhard…. que ja és dir). El text és col·loquial i no té cap recança en utilitzar el llenguatge real d’aquest tipus de relacions homosexuals; parla d’espais que coneixem, de gimnasos de Barcelona on acudeixen diferents classes socials, de supermercats on acostumem a anar…. i ens fa proper un tema que pels heterosexuals és pràcticament desconegut, però que utilitza, amb un increïble humor, unes pauses on el personatge “culte” ens explica amb tota mena de detalls diferents aspectes com poden ser webs dedicades a contactes o aplicacions dels iphones per trobar ràpidament la persona mes propera per fer un “polvo” rapit, en cas de “necessitat imperiosa”.
El text de Llàtzer Garcia parla bàsicament d’uns personatges atrapats per les creences dels seus progenitors, uns nens que sense criteri propi van viure dins d’aquesta comunitat tancada. Uns nens, que ja d’adults ens expliquen el que van sentir i viure i el que senten i viuen ara, un cop han passat els anys i es retroben amb motiu de la mort de la mare fundadora de la comunitat.
