Tornem al Teatre Lliure de Gràcia, la sala on els “voltaires” vàrem començar a estimar el Teatre, ja fa una bona pila d’anys. Malauradament la direcció del Teatre ha fet oides sords a la nostra petició de què aquesta Sala s’anomeni ANNA LIZARAN; veiem també que l’exposició que la temporada passada presidia les dues seus del teatre i que volia retre un homenatge a aquesta actriu tan estimada a Catalunya, ja està desmuntada.
Aquest estiu va circular per les xarxes socials la notícia falsa de què per fi la sala de Gràcia tindria el nom de l’ANNA, però malauradament veiem que algú s’ho va treure de la màniga, segurament amb la pretensió de forçar a la direcció a prendre una decisió. Nosaltres no defallirem i ho continuarem demanant.
La proposta que inaugura aquesta temporada, VICTÒRIA D’ENRIC V, ja es va poder veure al Grec2014, però nosaltres no la vàrem poder veure per motius d’agenda, ja que durant els 3 dies que es va representar, vàrem escollir altres propostes.
El director, dramaturg i músic Pau Carrió ha reclutat La Kompanyia Lliure per representar Enric V seguint el personatge des dels seus primers passos a Enric IV. Ens explica la història d’Enric, un príncep jove, allunyat de la cort i amb companys de reputació dubtosa, de qui ningú no espera gran cosa com a futur rei. Un cop coronat, estimulat per l’Església, decideix emprendre una guerra contra França. Tot i els pronòstics, guanya la guerra i és considerat un heroi.
Un regust agredolç és el que ens ha quedat en acabar de veure aquesta representació, ja que ha estat una proposta que ens ha arribat a meravellar i deixar sense alè durant els últims 20 minuts, però que durant la primera mitja hora ens va costar molt d’entrar en matèria i en alguns moments ens va arribar a avorrir.
Segurament la meva minsa valoració global de 3 estrelles, no és deguda a la qualitat de la producció, i si al meu desinterès per la història tal com ens l’han volgut explicar, quasi sempre vista des del punt de vista dels reis, i no pas des del punt de vista del poble i dels moviments socials de cada època, com jo crec hauria de ser. Si la història fos el que fan o deixen de fer els reis, la història, quan reflecteixi l’època que ara estem vivint, deixaria de banda els moviments socials en favor d’un estat propi a Catalunya i en canvi parlaria tam sols del rei Juan Carlos o del rei Felipe VI. Aquesta visió de la història no m’ha interessat mai.
Sóc conscient que molts pensareu, que no toco gaire en afirmar que un Shakespeare no m’ha acabat d’interessar, però aquesta és la sensació que vaig viure durant una bona part de la representació.