Aquest passat divendres vuit de novembre, vam fer cap al Teatre de l’Aurora d’Igualada amb un petit grup d’espectadors de la Nau Ivanow per assistir a l’estrena de L’AMIC RETROBAT, la tercera producció pròpia d’aquesta sala. És un enorme orgull per aquest petit Teatre d’Igualada, que aquest espectacle molt aviat es programarà en temporada al Teatre Nacional de Catalunya del 4 al 22 de desembre. Un reconeixement a l’esforç que des de fa molts anys és dur a terme en aquest petit teatre, per programar arts escèniques fora de la influència de la metròpoli de Barcelona.
Havíem quedat a les set de la tarda amb l’Òscar Balcells director de l’equip gestor de la sala i en Lluís Segura, president de la Junta d’Unicoop Cultural. Ens expliquen que el Teatre de l’Aurora és gestionat per la cooperativa Unicoop Cultural, un projecte col·lectiu sense ànim de lucre que s’articula a través de la figura dels Amics del Teatre de l’Aurora que destinen temps o diners a participar. Hi ha en funcionament diverses comissions de treball, entre elles, la comissió responsable de la programació, que en bona part està formada per espectadors, que durant tot l’any veuen un enorme nombre d’espectacles arreu de Catalunya.
This slideshow requires JavaScript.
Accedim a la sala de Teatre on s’estan ultimant els preparatius per a l’estrena i després al pis de dalt a l’espai de Les Golfes, una petita sala on es fan assajos i activitats de petit format com són els Contes per adults.
Després de pagar a taquilla les localitats que teníem reservades i fer una hamburguesa ràpida prop del teatre, ocupem les nostres localitats, (per cert, un goig veure la sala plena), per gaudir de l’estrena de L’AMIC RETROBAT, de Fred Uhlman amb dramatúrgia de Josep Maria Miró i direcció de Joan Arqué.
L’AMIC RETROBAT (títol original en angles: Reunion) va ser escrita l’any 1971 per l’autor alemany resident a Anglaterra, Fred Uhlman (Stuttgart 1901- Londres 1985).
Últim dia de representació d’INSTRUMENTAL a l’Espai Lliure de Montjuïc, i moltes ganes de veure aquesta proposta que ens van presentar en roda de premsa (vegeu ressenya) el passat dia 18 de juny.
INSTRUMENTAL és l’adaptació teatral del llibre autobiogràfic de James Rhodes, “Instrumental: Memorias de Música, Medicina y Locura“, amb dramatúrgia i direcció d’Iván Morales i amb Quim Àvila com a únic intèrpret. Un monòleg que és alhora una denúncia de la pederàstia i un clam d’esperança davant del poder sanador de la música.
Un text que barreja consciència, dolor, humor, irreverència, sinceritat i valor i que Rhodes ha escrit sense haver cicatritzat encara la seva ferida. El poder màgic de la música l’ajuda a apaivagar el dolor i la Chacona de Bach és la peça que li va salvar la vida. Segons van comentar, tot l’equip que ha fet possible aquesta proposta ha cregut des del primer moment en la necessitat de visibilitzar l’existència de l’abús sexual a menors.
Tal com ens van explicar, han volgut mostrar la veritat despullada, han volgut mostrar la capacitat de la música, de l’acte de posar un vinil, d’encendre una llum o de llegir un llibre per fer-nos sentir menys sols i connectar-nos entre nosaltres i amb nosaltres mateixos.
En aquest punt hem de dir que, encara que ens ha agradat molt la manera innovadora i trencadora d’aquesta posada en escena, també pensem que potser no hauria calgut tantes accions “tècniques” fetes pel mateix Quim Avila i ens hauria permès gaudir molt més de la seva faceta actoral, que hem de dir, que és bestial, màgica, excel·lent. Un actor que amb els seus 25 anys és un dels millors actors de casa nostra.
L’escenografia de Judit Colomer integra els cables, micros, plats de vinils, llums, llibres, una cadira i un munt de matalassets blaus…… integrant la llum de Raimon Rius, i el so de Jordi Busquets com a elements materials de l’escenografia.
En Quim assoleix amb una gran versatilitat, tres veus, d’una banda és el mateix James Rhodes que ens explica episodis de la seva vida en primera persona, d’altra banda és en Quim Avila, la persona, qui ens parla de detalls de la seva interpretació i per últim el narrador que ens parla del personatge integrant al públic en el seu discurs.
Dimarts dia 18 al Teatre Lliure va tenir lloc la roda de premsa de presentació de l’espectacle INSTRUMENTAL basat en el llibre homònim de James Rhodes, amb dramatúrgia i direcció d‘Iván Morales i amb Quim Àvila com a únic intèrpret. Aquesta vegada ha estat a l’Espai Lliure, sala on es representarà del 19 al 30 de juny.
Neix del projecte que tenia la Kompanyia Lliure, que cada actor tingues el seu monòleg i aquest és l’únic monòleg que ha quedat en peu. En principi estava previst fer-ho en una sala d’assaig i per tant s’ha hagut d’adaptar a la nova sala.
Estan presents a la roda de premsa l‘Iván Morales, en Quim Àvila, en Jordi Busquets creador de l’espai sonor, la Carla Tovias creadora del moviment i ajudant de direcció, la Judit Colomer escenògrafa i al Raimon Rius creador de la il·luminació.
This slideshow requires JavaScript.
Aquesta és la primera versió teatral del llibre autobiogràfic de James Rhodes, publicat en 2015 “Instrumental: A Memoir of Madness, Medication and Music”, que tracta sobre l’abús sexual a menors. Un tribut apassionat al poder terapèutic de la música que aborda qüestions fascinants sobre com funciona la música clàssica i per què pot canviar les nostres vides.
Al maig es va anunciar l’adaptació cinematogràfica que començarà a produir-se al Regne Unit a finals del 2019.
INSTRUMENTAL és una proposta que és alhora una denúncia de la pederàstia i un clam d’esperança davant del poder sanador de la música.
Un text que barreja consciència, dolor, humor, irreverència, sinceritat i valor i que Rhodes ha escrit sense haver cicatritzat encara la seva ferida. La Chacona de Bach és la peça que li va salvar la vida. La música l’ajuda a apaivagar el dolor encara que no es tanqui la ferida.
Hem sortit molt satisfets del Teatre Lliure després de veure i viure la segona part de la peça ÀNGELS A AMÈRICA, una part on les al·lucinacions conviuen amb la realitat dels protagonistes. Una posada en escena sorprenent i encertadíssima amb unes interpretacions magnífiques. Amb un caire molt més simbolista que la primera part, està farcida de moments realment onírics.
Ens trobem davant una escenografia que sembla exactament igual que la que vam deixar ahir, únicament ha canviat el gruix de les volves de neu, i la bandera de la Unió Soviètica, que projectada a la pantalla, presideix l’escenari.
This slideshow requires JavaScript.
Àngels a Amèrica és la segona peça teatral escrita per Tony Kushner (Nova York, 1956) amb la que va guanyar el premi Pulitzer en 1992. La primera part “Millennium Approaches” es va estrenar el maig de 1991 al Eureka Theatre Company de San Francisco, i la segona “Perestroika” el novembre del 1992 al Mark Taper Forum de Los Angeles.
En aquesta segona part, PERESTROIKA, l’epidèmia de sida ha progressat, però sembla intuir-se una petita llum “al final del túnel”. La malaltia fa modificar l’entorn dels que la pateixen, i veiem dibuixats encara més clarament que ahir, els personatges que conformen la diversitat de la societat nord-americana, jueus, mormons, negres, poderosos … un retrat magnífic. Una recerca d’esperança a través dels somnis i les visions que conviuen amb els arguments polítics.
La malaltia continua marcant les vides de Roy Cohn (brillant Pere Arquillué) i Prior Walter (un convincent Joan Amargós), però evolucionen en sentit contrari. El primer disposa dels diners i les influencies per aconseguir la medicació que, encara en fase experimental, pot frenar la malaltia. Un advocat hipòcrita que manega els fils del poder fins i tot des del llit d’un hospital.
This slideshow requires JavaScript.
El segon està a casa seva sense cap bri d’esperança i lluitant per aconseguir una mica més de vida. Lluita contra les seves al·lucinacions i no vol assumir el rol de profeta que li hi ha atorgat l’àngel volador, una magnífica Raquel Ferry, que ens ha deixat bocabadats amb la seva interpretació molt propera al circ. Un àngel que qüestiona al mateix Déu i la seva obra.
Destaca amb llum pròpia, i de fet esdevé protagonista quasi absolut d’aquesta segona part, el personatge de Belize, interpretat magistralment per Quim Avila. Una interpretació que ha estat capaç de transmetre la tendresa i la rebel·lia, l’amor i l’odi i el petit punt d’humor que endolceix la cruesa del que estem veient.
Vicky Peña ens ha enamorat amb la seva interpretació de Hannah Pitt, que com diu Prior és “la mare de l’amant del meu examant“, sense deixar d’esmentar la seva aparició en el moment inicial d’aquesta segona part, assumint el paper del bolxevic més vell de tota la Unió Soviètica, que viu astorat la seva desintegració.
This slideshow requires JavaScript.
En aquesta segona part pràcticament desapareix d’escena Oscar Rabadan (una llàstima) i l’actriu Claudia Benito es transforma en el personatge d’Ethel Rosenberg esperant la caiguda i mort del seu botxí, en Roy, que fins i tot, en el moment previ a la seva mort, juga amb ella i els seus sentiments.
Harper Pitt (Júlia Truyol) continua buscant el seu lloc en el món després de la ruptura del seu matrimoni. La seva intervenció final quan ha decidit marxar i abandonar un marit que li suplica tornar, es magnifica.
Louis Ironson (Joan Solé) i Joe Pitt (Eduardo Lloveras) han iniciat una relació que no els durà enlloc. Tots dos se senten culpables d’haver abandonat les seves parelles i Louis no pot acceptar que Joe hagi estat el protegit d’un personatge tan menyspreable com Roy. Tots dos intentaran tornar amb les seves parelles, però tots dos han fet tard.
This slideshow requires JavaScript.
A l’última escena, han passat cinc anys, Roy és mort i Prior sobreviu. Ha caigut el mur de Berlín i queden en l’aire algunes incògnites sobre l’esdevenir polític del món.
Una magnífica proposta que adaptada per Albert Arribas i sota la direcció arriscada de David Selvas ens ha agradat molt poder veure. Complementant la informació de l’entrada de la primera part, ens agradaria comentar la participació de Pere Faura en la coreografia i de Pere Jou en la direcció de cant.
La versió del National Theatre, d’aquesta segona part que vàrem poder veure el novembre del 2017 als cinemes Yelmo, ens va agradar moltíssim, però creiem sincerament que aquesta versió de David Selvas, no es queda pas enrere i en molts aspectes la supera.
Felicitats a tots per la feina feta i llarga vida teatral a tots i cadascun dels integrants de La Kompanyia.
This slideshow requires JavaScript.
Autor: Tony Kushner
Traducció de l’anglès i adaptació: Albert Arribas
Direcció: David Selvas
Intèrprets: Joan Amargós, Pere Arquillué, Quim Àvila, Clàudia Benito, Raquel Ferri, Eduardo Lloveras, Vicky Peña, Òscar Rabadan, Joan Solé i Júlia Truyol
Intèrprets vídeo: Clàudia Benito, Joel Bramona, Lua Gatell, Eduardo Lloveras, Alfons Nieto, Jaume Solà i Joan Solé
Escenografia: Max Glaenzel / Vestuari: Maria Armengol i Clara Peluffo / Caracterització: Ignasi Ruiz / Il·luminació: Mingo Albir / So: Damien Bazin / Vídeo: Joan Rodon (dLux.pro) / Coreografia: Pere Faura / Direcció de cant: Pere Jou / Assessor de judaisme: David Stolen / Ajudantia de direcció: Anna Serrano i Norbert Martínez / Ajudant d’escenografia: Josep Iglesias / Ajudanta de vestuari: Marta Pell / Ajudanta de vídeo: Esterina Zarrillo / Ajudanta de coreografia: Clàudia SolWat / Ajudanta de cant: Aurora Bauzá / Construcció d’escenografia: Pascualín i Taller d’escenografia Castells / Confecció de vestuari: Goretti Puente i Joan Baseiria / Efectes de vol creats per Accialt Flying Effects
ÀNGELS A AMÈRICA: 1. S’ACOSTA EL MIL.LENNI (temp. 18/19 – espec. nº 061)
VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –
PerImma Barba & Miquel Gascón –
Encara tenim fresc en el record, aquesta primera part de la peça del dramaturg nord-americà Tony Kushner, que va ser l’espectacle que va inaugurar el Teatre Nacional de Catalunya el 12 de novembre de l’any 1996, i que a nosaltres ens va impactar moltíssim.
En aquella ocasió va estar dirigida per Josep Maria Flotats i Josep Maria Pou interpretava el paper de Roy, Ramon Madaula el de Joe i Silvia Munt feia el paper de Harper. Una proposta on també treballaven Anna Maria Barbany, Pere Arquillué, Francesc Orella, Vicenta Dnogo, Montserrat Carulla, Lloll Bertran, Joan Borràs, Pere Eugeni Font, Núria Mampel, Pep Martínez, Pep Miràs, Cloti Miró, Pep Planas, Xavier Ribera i Alexis Valdés.
La segona part no va poder ser realitzada per motius merament polítics que van portar a la destitució de Josep Maria Flotats al capdavant del TNC.
Enguany, amb motiu dels 25 anys de la publicació del text, el Teatre Lliure ha programat aquesta peça magistral sota la direcció de David Selvas amb Pere Arquillué, Vicky Peña, Oscar Rabadan i la Kompanyia Lliure.
This slideshow requires JavaScript.
També en aquest moment la programació de l’obra ha estat marcada per la dimissió de Lluís Pasqual i la dissolució de la Kompanyia Lliure que presenta amb aquesta proposta, el seu últim treball conjunt.
La temporada passada i gràcies als cinemes Yelmo van poder veure la versió completa d’ANGELS IN AMERICA del National Theatre…. MILLENNIUM APPROACHES i PERESTROIKA.
Ahir vam fer cap al Teatre Lliure a les 19 hores per tal d’assistir a la sessió d’Àgora Lliure amb el Dr. Bonaventura Clotet, president de la Fundació Lluita contra la Sida, cap del Servei de Malalties Infeccioses de l’Hospital Universitari Germans Trias i Pujol i codirector del projecte HIVACAT de recerca de la vacuna de la Sida. Una xerrada recomanada als Instituts i on pràcticament tot l’aforament eren joves interessats pel risc de transmissió de la malaltia.
EL TEMPS QUE ESTIGUEM JUNTS (temp. 17/18 – espectacle nº 192)
VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –
PerImma Barba & Miquel Gascón –
Aquest dijous vam anar a un passi estrena (del nostre abonament) a l’Espai Lliure per veure aquesta proposta conjunta del dramaturg argentí Pablo Messiez i els actors de La Kompanyia.
La temporada passada el director argentí va impartir un taller, a l’entorn de les emocions, als membres de La Kompanyia Lliure i d’aquella experiència, reelaborada i escrita, i traduïda al català per Marc Artigau ha sorgit EL TEMPS QUE ESTIGUEM JUNTS. Un treball construït conjuntament a partir de sessions on tractaven d’esbrinar les motivacions i les personalitats de cadascú dels actors, indagant en els temors i incerteses comuns sense por.
Aquest espectacle forma part del mapa “En convivència” com també les propostes “Si mireu el vent d’on ve”, “Watching Peeping Tom” i “El sistema solar”.
This slideshow requires JavaScript.
Fotografies de Ros Ribas
Un espectacle que ens presenta dalt l’escenari dos universos paral·les, d’una banda, una parella (Clàudia Benito i Eduardo Lloveras), molt enamorats i optimistes, que lloguen un pis a la Júlia (Júlia Truyol) i s’hi traslladen a viure plens d’il·lusions. De mica en mica veurem com la seva relació es va esquerdant i empitjora cada cop més.
Aquest ha estat l’espectacle inaugural de la XXV edició de Temporada Alta i ha aixecat tot tipus d’opinions, a favor i en contra. Nosaltres vam poder veure-la aquest diumenge dia 23 al Teatre Lliure, i ens ha emocionat i trasbalsat, un cop de puny directe al cor. Una proposta que no podem deixar de recomanar ja des de les primeres línies d’aquest escrit.
“He matat un home! Potser per tranquil·litzar la meva consciència hauria de dir que he liquidat un adversari, que he suprimit un enemic, però jo sé que això no val i menys encara en les circumstàncies en què s’ha produït. He matat un home i jo no puc enganyar-me a mi mateix ….” (del llibre “Dues línies terriblement paral·leles” d’en Francesc Grau i Viader)
Segons ens comenta Lluïs Pasqual en el col·loqui que te lloc un cop acabada la representació, ell tenia un oncle que va formar part de la Quinta del Biberó, el van cridar a la guerra quan tenia 17 anys i va morir a la Batalla de l’Ebre uns mesos més tard. Ell ho va descobrir per casualitat, quan amb nou anys va pujar a unes golfes on no podia pujar i va obrir un armari que no s’havia d’obrir. A casa seva com a moltes altres s’havia imposat el silenci i l’oblit, el que no es recorda i del que no es parla, no existeix. Per la por i el dolor.
Per tant aquesta obra és un homenatge a la memòria d’una generació perduda. Està basat en el testimoni directe de varius supervivents d’aquesta Batalla als que Pasqual ha anat entrevistant al llarg d’un any.
Aquest matí, he pogut assistir a la roda de premsa que s’ha celebrat en un lloc molt adient per presentar FUSELLS, una obre de Teatre, escrita l’any 1937 per Bertolt Brecht i que parla de la vida d’un dia d’una família en plena guerra civil espanyola; la trobada s’ha fet dins del refugi antiaeri de la plaça del Diamant.
El seu director Daniel J. Meyer, que alhora és el responsable d’aquesta adaptació, ens ha presentat gairebé a tota la companyia i ens ha explicat les modificacions que ell ha introduït al text original en un intent d’apropar més a la gent jove, una història que potser els hi semblarà molt llunyana, malgrat que creu que cal reexplicar-la les vegades que faci falta per evitar que es repeteixi aquest terrible i sagnant error. Ha volgut que sigui en aquest 2016, any en el qual es complirà el 80 aniversari de l’inici de la guerra civil espanyola.
Situa l’obra en una platja, i tots els esdeveniments passen en el transcurs d’un sol dia; en aquesta platja intenten viure els fills d’una família trencada per la mort del pare en combat a la guerra civil; la protagonista, Teresa Carràs, és la germana gran (en el text original, la mare)… i se sent culpable per la mort del seu pare, ja que ella va ser qui el va empènyer a defensar la república amb les armes; ara amb aquesta tràgica realitat, ha fet un “viatge” a l’inrevés, deixant de banda el seu discurs ideològic i revolucionari, cap a un discurs molt més emocional i protector, que la converteix en la defensora dels seus dos germans més petits, en un intent d’evitar amb tots els mitjans al seu abast, que vagin al front, simulant alhora una falsa “neutralitat” que ni ella mateixa es creu.
No havíem pogut anar a veure aquesta producció ni a la Sala Beckett ni a la Sala Villarroel i ara quasi se’ns escapa a la Sala Flyhard !!!
Ricard és un adolescent de 17 anys, és tímid i acomplexat i passa les hores al garatge de casa seva. No es relaciona amb ningú i està enamorat d’una noia de l’institut. Rodejat d’andròmines, les xarxes socials són els seus companys habituals i juga partits d’escacs amb rivals virtuals.
Un dia, casualment cau d’un armari un llibre, el de Ricard III de Shakespeare i el comença a llegir. El “nostre” Ricard s’emmiralla en el personatge i veu similituds amb la seva pròpia vida. S’identifica de tal manera que acaba convertint-lo en l’exemple a seguir utilitzant, com ell, la violència com l’única sortida a una vida que no vol com és.
Nosaltres, des de les nostres butaques observem la transformació d’en Ricard, un magnífic, extraordinari Quim Àvila, un adolescent ple de ràbia, desànim, apatia, avorriment i que troba la seva sortida assumint el paper d’un altre. La seva mirada ens arriba directa com si volgués que nosaltres l’ajudéssim a sortir del pou de desesperació on està ficat i que el porta a un destí que tampoc és el que vol.
Gairebé un any sense trepitjar la Sala FlyHard és molt….. massa per uns teatraires com nosaltres, que trepitjàvem sovint aquesta sala i que l’havíem considerat fa pocs anys, com una de les que oferien millors propostes teatrals contemporànies a la ciutat de Barcelona; l’ultima vegada que vàrem anar a la FlyHard va ser per veure New Order, al juny del 2014 i després d’això han estat representant sovint obres que ja havíem vist d’altres temporades i que han estat repescades en la programació actual. Hem tornat a la FlyHard i la veritat és que estem satisfets amb aquesta nova proposta de MATA AL TEU ALUMNE.
En Roger, un professor, agafa una raqueta de tennis i li rebenta el cap a un dels seus alumnes. Un acte tan violent esquitxarà a tothom: a la seva dona, que necessita trobar el culpable que el seu home fes una bogeria com aquesta; al seu fill, que no podrà tornar a ser el mateix; i, fins i tot, a l’Enric Massagué, el novel·lista que, com si res, fa uns mesos, va escriure la novel·la que li va donar la idea a en Roger. Ell es pensa que escriure és un acte innocent, però el món s’està tornant violent per culpa seva. O això li volen fer creure.
Ens ha agradat, malgrat que l’argument sembla d’entrada força absurd, però la realitat és que estem parlant d’un text molt ben escrit i sobretot traslladat al Teatre amb una posada en escena excel·lent des de tots els punts de vista, utilitzant únicament tres actors per interpretar cinc (o sis) personatges; el seu autor i també director, Carles Mallol, sense gairebé que els espectadors ens adonem, ens farà viatjar d’una casa familiar a un altre en tempos diferents ….. i d’un personatge a un altre, sense canviar d’actor i ni tan sols variar per res l’escenografia, que sempre és la mateixa. Això que podria causar una certa confusió, almenys visualment pels espectadors, Carles ho ha treballat moltíssim i aconsegueix que quedi clar en tot moment, quin personatge està representat, utilitzant petits i subtils canvis en el ritme i en la il·luminació.
En aquest punt hem de dir que, encara que ens ha agradat molt la manera innovadora i trencadora d’aquesta posada en escena, també pensem que potser no hauria calgut tantes accions “tècniques” fetes pel mateix Quim Avila i ens hauria permès gaudir molt més de la seva faceta actoral, que hem de dir, que és bestial, màgica, excel·lent. Un actor que amb els seus 25 anys és un dels millors actors de casa nostra.
Ricard és un adolescent de 17 anys, és tímid i acomplexat i passa les hores al garatge de casa seva. No es relaciona amb ningú i està enamorat d’una noia de l’institut. Rodejat d’andròmines, les xarxes socials són els seus companys habituals i juga partits d’escacs amb rivals virtuals. 