Arxiu d'etiquetes: Pepo Blasco

– Teatre – BROKEN HEART STORY (🐌🐌🐌) – Sala Atrium – 14/05/2016

Per Imma Barba & Miquel Gascón

No havíem pensat pas de comprar entrades per aquesta proposta teatral, però els unànimes comentaris elogiosos que havíem sentit, per part de tots els nostres coneguts “teatraires” que ja l’havien vista, ens va fer decidir a comprar entrades per aquesta proposta de la Sala Atrium.

També sabíem a priori que era una mica surrealista i que calia deixar-se portar per on l’autora i directora Saara Turunen ens volgués portar, i això és el que vam fer en entrar a la sala i ocupar els nostres seients.

BROKEN HEART STORY - Sala Atrium 1

BROKEN HEART STORY és un conte que ens parla de l’art i de l’amor. Una escriptora (Carla Torres) que se’ns presenta amb bigoti, “perquè així tot és més fàcil”, vol ser una dona independent, no vol assolir el paper que socialment li està assignat a una dona, que contempla enamorar-se i formar una família. Però una part de si mateixa vol ser aquesta dona, somia a ser una “Pretty woman” que acaba trobant l’home de la seva vida. I és aquest altre jo, la seva anima (Patricia Mendoza) la que un dia decideix abandonar la dona independent per viure el seu somni. Però l’escriptora perd amb ella la seva inspiració. Sense ànima no pot escriure. Mentre l’escriptora es preocupa per temes transcendents com el capitalisme o la mort, la seva anima només pensa en l’amor.

Continua llegint

– Teatre – UN TRAMVIA ANOMENAT DESIG (🐌🐌🐌 + 🐚) – Sala Muntaner – 27/01/2016

Ens feia especial il·lusió poder veure aquesta nova proposta de la companyia Les Antonietes, perquè ens han agradat molt les ultimes produccions que ens han presentat; aquesta també ha estat força satisfactòria especialment per les seves magnífiques interpretacions i per una senzilla però acurada posada en escena; malgrat això també hem de dir que NO ens ha agradat gens aquesta Un tramvia anomenat desig - Sala Muntaner - cartellversió tant i tan resumida d’Oriol Tarrasón, ja que considerem que l’ha deixat simplement en l’esquelet del seu argument, malmetent molts dels excel·lents diàlegs que conté l’obra original, i per tant no acabant d’aprofundir en l’interior dels personatges, com caldria fer, per entendre el perquè del seu comportament… i és precisament això, el que no ens acaba de convèncer.

Així com nosaltres no som massa amants d’anar a menjar als locals on se serveix “fast food”, encara ens agrada menys que se serveixi aquesta mena de “fast teatre” en un intent de fer-ho segurament més comercial i d’aquesta manera arribar més fàcilment a un públic que no està massa disposat a aguantar assegut al teatre les més de 3 hores que pot durar la seva versió original. Potser està massa propera per nosaltres l’extraordinària versió que ens va oferir l’any passat el National Theater de Londres i que vàrem poder veure subtitulada al cinema a la nostra ciutat, de la que també en el seu dia, vàrem escriure una crònica que us deixem enllaçada aquí.

Continua llegint

– Teatre – MATA EL TEU ALUMNE ( 🐌🐌 🐌 + 🐚) – Sala FlyHard – 13/06/2015

Gairebé un any sense trepitjar la Sala FlyHard és molt….. massa per uns teatraires com nosaltres, que trepitjàvem sovint aquesta sala i que l’havíem considerat fa pocs anys, com una de les que oferien millors propostes teatrals contemporànies a la ciutat de Barcelona; l’ultima vegada que vàrem anar a la FlyHard va ser per veure  New Order, al juny del 2014 i després d’això han estat representant sovint obres que ja havíem vist d’altres temporades i que han estat repescades en la programació actual. Hem tornat a la FlyHard i la veritat és que estem satisfets amb aquesta nova proposta de MATA AL TEU ALUMNE.

Mata al teu alumne

En Roger, un professor, agafa una raqueta de tennis i li rebenta el cap a un dels seus alumnes. Un acte tan violent esquitxarà a tothom: a la seva dona, que necessita trobar el culpable que el seu home fes una bogeria com aquesta; al seu fill, que no podrà tornar a ser el mateix; i, fins i tot, a l’Enric Massagué, el novel·lista que, com si res, fa uns mesos, va escriure la novel·la que li va donar la idea a en Roger. Ell es pensa que escriure és un acte innocent, però el món s’està tornant violent per culpa seva. O això li volen fer creure.

Ens ha agradat, malgrat que l’argument sembla d’entrada força absurd, però la realitat és que estem parlant d’un text molt ben escrit i sobretot traslladat al Teatre amb una posada en escena excel·lent des de tots els punts de vista, utilitzant únicament tres actors per interpretar cinc (o sis) personatges; el seu autor i també director, Carles Mallol, sense gairebé que els espectadors ens adonem, ens farà viatjar d’una casa familiar a un altre en tempos diferents ….. i d’un personatge a un altre, sense canviar d’actor i ni tan sols variar per res l’escenografia, que sempre és la mateixa. Això que podria causar una certa confusió, almenys visualment pels espectadors, Carles ho ha treballat moltíssim i aconsegueix que quedi clar en tot moment, quin personatge està representat, utilitzant petits i subtils canvis en el ritme i en la il·luminació.

Continua llegint

– Teatre – PRENDRE PARTIT (🐌🐌🐌) – Teatre Goya – 02/01/2015

La nostra primera representació teatral del 2015, ha estat aquest PRENDRE PARTIT al Teatre Goya; una obra que en principi no estava dins de la nostra agenda, però que ens havien recomanat força des de diferents entorns. La veritat és que ens ha agradat més del que esperàvem, especialment pel text en el qual es basa, escrit per Ronald Harwood.

 Berlín, 1946, una ciutat destruïda com a conseqüència de la guerra. Destrucció, desorientació, mort; la fi d’una etapa. Assistim als prolegòmens i investigacions preparatòries per al judici que durà a terme la Comissió Anti-nazi per als Artistes. El comandant Steve Arnold rep l’encàrrec d’investigar les implicacions del director d’orquestra Wilheim Furtwängler acusat de col·laboracionisme amb el règim nazi durant la II Guerra Mundial.

/home/wpcom/public_html/wp-content/blogs.dir/458/17062399/files/2015/01/img_0500.jpg

L’obra vol abastar no tan sols el judici esmentat al director d’orquestra, sinó que posa davant dels espectadors la disjuntiva de fer de jurat sobre una acusació genèrica contra totes les persones que voluntàriament o no, van donar suport al règim d’Adolf Hitler. Potser encara va més enllà i aquesta situació molt concreta, vol ser una reflexió sobre les relacions entre l’art i la política, que sempre han existit, d’ençà que tenim coneixement de l’existència de la “cultura”, molt sovint sotmesa al poder polític.

Encara que sembli que el protagonista de la història, és el director d’orquestra Wilhelm Furtwängler, la realitat, és que el paper principal està en mans del Comandant Steve Arnold, que té el paper del desagradable acusador, però que a mesura que l’obra es desenvolupa, fa que els espectadors obtinguin una visió més objectiva per tal de valorar i “jutjar” les actituds davant del règim més terrible de la història.

Es pot conviure i fer els ulls closos, participant dins d’un estat que s’assassina a milions de persones ? La defensa de l’art, és suficient excusa, per a participar com a director en el concert d’aniversari de Hitler ? No hauria estat més coherent fer la mateixa tasca de defensa de l’art, des de l’exterior i no ser utilitzat pel règim com a símbol de la “cultura” del Tercer Reich ?

Continua llegint

– Teatre – LA ROSA TATUADA (*****) – Teatre Nacional de Catalunya – 11 i 28/12/2013

Tornem a la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya per tal de gaudir d’una obra de Tennessee Williams, LA ROSA TATUADA.  Teatre de nou, amb recursos, ja que actuen ni mes ni menys que 12 actors.

La rosa tatuada - TNC b

Existeixen crítics teatrals “professionals” que es creuen amb dret a pontificar, i la veritat que a mi em fereix que es pugui dir que la Sala Gran del TNC li “va gran” a la directora d’aquesta proposta, Carlota Subirós…. i això ho diu tan sols amb l’argument de que la escenografia no ocupa tot l’escenari…. i es queda tan fresc.  Vergonya aliena !!! Quant una persona que en teoria enten de teatre, confon la posada en escena amb la escenografia… ja diu molt d’ella…. i es que quant no es pot trobar cap critica negativa, amb cap i peus, aquest tipus de personatges s’agafen al mes inesperat.

Carlota Subirós el que fa realment es una posada en escena impactant d’un dels clàssics mes coneguts del gran Tennessee Williams, amb un gran repartiment encapçalat per la gran, gran i gran Clara Segura.

La rosa tatuada - TNC

Una escenografia  de Max Glaenzel al mig del escenari, efectivament petita, que representa una casa de fusta sobre una plataforma giratòria que permet introduir-nos al seu interior per veure l’acció. La resta del escenari buit, si, però ple de vida durant tota la representació…. la casa i el seu exterior…. les veïnes i els seus xixiueixos, els cantants i la musica del piano en directe al fons del escenaris, el anar i venir de la resta dels intèrprets.

Continua llegint