Crec que mai hem patit tant per tal d’arribar a temps a una representació teatral, ja que no se’ns va ocórrer més que anar al Born amb vehicle propi, sense pensar que ja havien començat les festes de la Mercè, i de sobte el cotxe es va tornar de sobte una mena de presó de la qual no podíem sortir, ja que aparcar era en tot cas un autèntic miracle. Per sort el miracle es va realitzar i 1 minut abans de la representació aparcàvem i literalment corrent vam entrar a la Sala segons abans de començar.
No se pas si va influir l’angoixa de veure que no podíem arribar, …. o bé el maleit focus que ens enlluernava, ja que venia directe al lateral on ens havíem assegut erròniament…. el cas és que em va costar força estona asserenar-me i poder entrar en la història que ens explicava en Pep Jové.
LA LLEGENDA DEL PIANISTA A L’OCEÀ – Novecento és el pianista més gran que mai hagi tocat sobre l’oceà. Diuen que quan toca el piano fa sortir una música meravellosa, que mai ningú no ha pogut escoltar abans. Quan era un nadó, Novecento va ser trobat a bord d’un vaixell i, de fet, mai no ha posat els peus a terra. Mai. I ningú no en sap la raó. Aquesta és la història de Novecento, una història inusual explicada pel seu amic, el trompetista de l’orquestra del transatlàntic.
La història escrita pel dramaturg italià Alessandro Baricco, em va acabar atrapant i mes que per la pròpia història, (des del meu punt de vista, força inversemblant), ens va atrapar, per la manera en què està escrita i per l’enorme sensibilitat que desprèn la narració dels dos personatges principals, el mateix pianista Novecento i sobretot el relator dels fets… l’amic trompetista, que viu també uns anys tancat amb ell, dins el creuer.
