El dilluns 24 de març tornem al Palau, per tal de escoltar una de les tres obres sacres mes importants de Johann Sebastian Bach:
– Missa en Si menor
– La Passió segons Sant Mateu
– La Passió segons Sant Joan
Som uns apassionats de la Passió segons Sant Mateu, des de que la varem veure i escoltar protagonitzada per la Berliner Philarmoniker Orchestra…. i força sovint la tornem a veure a partir del DVD que varem comprar, ja fa uns anys.
Aquesta “Passió segons Sant Joan“, que anem a escoltar avui, no la havíem escoltat mai tota sencera i molt menys en directe; per això mateix ens feia especial il·lusió assistir a aquest concert tan especial. Feia ja temps que no assistíem a la conferencia prèvia que normalment sempre es celebra 1 hora abans de cada concert del cicle Palau100, i aquesta vegada ens varem animar a fer-ho.
El conferenciant va ser aquesta vegada en Rafael Argullol, escriptor, filòsof i professor d’Estètica a la UPF; va apropar-se a l’obra que desprès anàvem a escoltar, però no des de el punt de vista musicològic, sinó que mes aviat va desenvolupar el tema des de el punt de vista històric i estètic d’aquesta obra mestre de la musica universal.
Però el mes interessant potser de tota la nit, incloent el concert, va ser retrobar-me amb un antic veí/amic d’escala de quant els dos eren infants, en Lluís; mentre parlava el conferenciant el vaig reconèixer a la filera de darrera nostre i tot just va finalitzar em vaig apropar a ell i el vaig saludar….. en principi en Lluís, desprès de quasi 50 anys no em va reconèixer, però al donar-li una sola pista (el nom de la meva mare), enseguida va reaccionar. Havíem jugat força sovint, quant érem petits, al Cavaller de Vidrà, finca de la seva família… i varem recordar ràpidament aquella època meravellosa que mai tornarà… i també als seus germans, Mia, a la meva estimada Xoia i a les malauradament ja desaparegudes Xuxò i Serrat. Una trobada que em va alegrar moltíssim i que de ben segur a partir d’ara, com a mínim farà que ens uniran altres llaços culturals, ja que pel que sembla ella ara porta la direcció del equipament cultural La Atlantida de la ciutat de Vic.
Aquesta vegada havíem bescanviat les nostres entrades del segon pis per unes de graderies de platea on la visió era quasi perfecta; no estem segurs per això que la sonoritat fora millor, ja que creiem que el sostre de damunt nostre esmorteïa una mica la potencia sonora.