Parc Nacional de PARACAS

Avui hem dormit a PARACAS, però poques hores, perquè malauradament ens hem de llevar molt d’hora, abans de les sis, per anar a esmorzar i tancar maletes, ja que farem l’excursió a les ILLES BALLESTAS.

Deixem maletes i motxilles al cotxe i fem una mica de cua a l’embarcador per pujar al vaixell per fer l’excursió que ens portarà a conèixer algunes de les illes BALLESTAS, pertanyents a la reserva natural de Paracas, a l’Oceà Pacífic.

Una embarcació molt confortable des d’on veiem en primer lloc el petròglif segurament més conegut del Perú, anomenat “el Candelabro” gravat sobre el vessant d’un pujol, realment impressionant.

“El Candelabro” mesura 180 metres de llarg i es calcula que té uns 2500 anys. Dibuixat sobre la canviant superfície de sorra, sense que mai s’hagi esborrat, el seu significat continua sent un misteri.

Vint minuts més de navegació fins a les illes, unes formacions rocoses amb una gran diversitat de fauna marina: aus com els albatros, els pelicans, els guanacs, les gavines o els piquers; també lleons marins o els pingüins de Humboldt.

Unes illes on no està permesa la baixada de turistes. Un veritable i espectacular paradís ornitològic.

Durant el segle XIX es va començar a comerciar el “guano” que jeu en la superfície d’aquestes illes. El “guano” és l’excrement dels ocells que habiten allí i en aquells temps era la principal riquesa del Perú.

En acabar l’excursió ens espera el que serà el nostre guia d’avui, en Juan, que custodia les nostres motxilles i maletes. Un cop al cotxe ens dirigim a ICA per la Panamericana Sud.

Fem una primera parada al Museu Regional “Adolfo Bermúdez Jenkins” per tal de conèixer la riquesa arqueològica de la zona i en particular la seva sala especialitzada en mòmies. Com acostuma a passar en aquest país, no deixen fer fotografies en el seu interior, per la qual cosa un any després recordem molt vagament el que llavors vam veure…. una llàstima!!!

Faci fred o calor, el “normal” és que els gossos al Perú vagin “vestits”

Anem després fins a la llacuna de HUACACHINA (la dona que plora), un preciós oasi enmig del desert, circumdada per palmeres i amb aigües de color verd, que afirmen que posseeixen propietats terapèutiques.

Un lloc que trobem massa turístic … i és que comencem a veure l’enorme diferència entre el nord i el sud del país quan parlem de turisme. La ribera de la llacuna està repleta de bars i discoteques.

Dinem a la terrassa del millor hotel, amb unes increïbles vistes de la llacuna. Després de dinar la voltem caminant íntegrament. El lloc està ple de gent fent pícnic i sembla que únicament es permet el bany als nens.

Continuem ruta cap a NASCA que ens portarà dues hores de trajecte. Fem una parada a la torre-mirador que permet observar tres de les figures de les famoses “Línies de Nasca” : “les mans”, “l’arbre” i “el llangardaix”.

La torre metàl·lica i oscil·lant fa que el Miquel decideixi no pujar pel vertigen que pateix. l’Imma ho fa dues vegades, la segona per intentar fer alguna fotografia. Ens fa la impressió que el vol de demà ens decebrà una mica.

Arribem al Hotel Casa Andina Standard al voltant de les cinc de la tarda.

Anem a fer un tomb i ens apropem a la plaça d’Armes on seiem en un banc i ens deixem seduir per la vida i l’ambient que es respira.

Entrem a l’església i després anem a sopar al “Rico Pollo“, un lloc local molt agradable on mengem molt a gust un quart de pollastre i unes patates fregides.

Tornada a l’hotel on novament anem a dormir d’horeta.

——————————————–

Nota: si voleu accedir a la primera crònica d’aquest viatge, cliqueu en aquest enllaç

Per poder veure la crònica 14, cliqueu en aquest ENLLAÇ

Per poder veure la crònica 16, cliqueu en aquest ENLLAÇ

—————————————–

Avui ens toca matinar de nou, ja que ens vénen a recollir a quarts de set del matí, per anar fins a la terminal d’autobusos “Cruz del Sur”, que per la carretera Panamericana sud ens conduirà fins a la Bahia de PARACAS.

Iniciem avui la segona part del viatge, en un circuit totalment terrestre d’una mica més de dues setmanes, pel sud del Perú, per tal de conèixer segurament la part més turística del país.

Facturem maletes i ocupen els nostres llocs a la primera fila del segon pis, sortim a dos quarts de vuit i arribarem a les 11 a PARACAS. Ara plou i sembla que aquesta nit també ha plogut força a Lima … el dia és fred.

Un viatge molt tranquil per un paisatge bastant lletjot i amb rètols de terrenys en venda per tot arreu. De fet després ens adonarem que tota la costa del Pacífic és totalment àrida i lletja de “collons”, a causa del corrent de Humboldt, que aparta els núvols de la costa peruana i xilena, transformant-la en un immens desert.

… En arribar ens indiquen que hem de córrer perquè tenim assignat el tour de les 11 … de quin tour parlen ???, nosaltres havíem contractat des de Barcelona una visita privada i així ho fem saber en el moment de pujar al bus “súper atrotinat” que ens han assignat. Ple de gom a gom, únicament trobem lloc al final del bus.

Força molestos pel tracte i sobretot per les formes en què ho fan … o això o res, ens diuen. Truquem per telèfon al nostre contacte, Rosita de “Mundo Amèrica”, i quasi immediatament fan parar el bus i ens fan baixar. Hem d’esperar al guia privat i ho fem al monument al general San Martin, llibertador l’any 1820 d’Argentina, Xile i el Perú.

Curiosament, al carrer on vivim, hi ha un monument amb el bust del General José de San Martín (Yapeyú, Virreinat del Rio de la Plata 1778-Boulogne Sur Mer 1850). Va viure i estudiar a Espanya, Màlaga i Madrid, i va fer la carrera militar a Múrcia. Va tornar a Buenos Aires el 1812, per lluitar per la independència de les Províncies Unides del Rio de la Plata.

Monument al General San Martin a la Av. República Argentina de Barcelona (fotos del 2019 i 2020)

Tornen el xòfer i el guia i iniciem el recorregut pel Parc Nacional de Paracas declarada zona protegida l’any 1975 amb la finalitat de conservar i protegir la biodiversitat d’aquest ecosistema. Ubicat en un dels punts més desèrtics de la costa peruana, PARACAS té una extensió de 335.000 hectàrees, dels quals 200.000 en l’oceà pacífic.

Fem una primera parada al lloc on s’acumulen els fòssils, un espai que a nosaltres ens sembla poc menys que patètic.

D’aquí ens dirigim a “la Catedral“, una formació rocosa causada per l’erosió del mar i que és considerat patrimoni de la Humanitat.

Al mig del mar, la seva estructura va caure en el terratrèmol que l’any 2007 va tenir com epicentre el mar. Va caure el pont que comunicava La Catedral amb la costa.

Continuem la ruta caminant per la platja Yumaque on veiem pelicans i una foca nedant. Agafem una mica de sorra per a la nostra col·lecció.

Anem a dinar a Lagunilla un petit poble de pescadors amb quatre cases que han reconvertit en restaurants turístics.

Nosaltres escollim, aconsellats, “El Che”. Dinem molt bé unes conquilles amb parmesà i corball a la planxa. Demanem “cafè colado” que el fan deixant caure l’aigua calenta sobre el cafè en gra i deixant destil·lar gota a gota. Sincerament un bon cafè.

Al port, molts, molts pelicans que esperen el que deixen els pescadors que han tornat de la pesca. Sense que ni ens adonem ens fan agafar amb les mans una petita cria de tauró.

Continuem la visita de la platja vermella i fem una parada al desert, que segons ens comenta el guia, “és mort”.

Acabada la visita ens acompanyen a l’hotel Emancipador on, situats a la quarta planta, gaudim d’unes magnífiques vistes.

Descansem una mica i sortim a fer un tomb pel passeig al costat de la platja, una passejada realment maca. Fem un munt de fotos veient la posta de sol.