FEDRA (temp. 18/19 – espectacle nº 244)
VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –
Per Imma Barba & Miquel Gascón –
Al mes de gener estàvem de viatge i ens vam quedar amb ganes de veure, al Teatre Romea, aquesta versió de FEDRA escrita per Paco Becerra i dirigida per Luis Luque, i ara no hem perdut l’ocasió de veure-la al Teatre Goya on farà estada fins al dia 22 de juny.
Aquest espectacle va ser estrenat en la 64a edició del Festival de Teatre Clàssic de Mèrida i va estar programat també en el Festival de la Porta Ferrada de Sant Feliu de Guíxols.
Paco Bezerra (Almería, 1978) ha adaptat el text “Hipòlit” d’Eurípides proposant una mirada més contemporània de la figura de Fedra. Lolita Flores, a qui nosaltres hem vist treballar en “La plaza del diamante” (2015) (veure enllaç) i “Prefiero que seamos amigos” (2017) (veure enllaç), interpreta aquesta Fedra lluitadora i passional, una reina turmentada per una passió que no pot reprimir.
L’ha dirigit Luis Luque (Madrid, 1973), de qui nosaltres hem vist fa pocs dies un altre proposta “Todas las noches de un dia” (veure enllaç), en aquest mateix teatre.
Fedra, la reina de l’Illa del Volcà, està malalta: ni menja ni parla ni dorm. Els metges són incapaços d’esbrinar l’origen del seu patiment i el país sencer camina preocupat pel seu estat de salut. Alguns diuen que s’ha tornat boja. Uns altres, que les llargues absències del seu espòs, el rei de l’illa, han acabat per devastar i assolar el seu cor, però ningú coneix la veritat i tots s’equivoquen. I és que la gran responsable de la dolència de Fedra no és una altra que una passió que la turmenta des de fa temps i que ja no pot reprimir; un erotisme immoral i impúdic, un desig violent i indòmit, un amor presoner i indecent.
En aquesta versió els Déus es deixen de banda, enfocant el text a donar protagonisme a una dona empoderada que és capaç de lluitar pels seus desitjos. Una dona que, quan aconsegueix sortir de la depressió en la que està instal·lada, decideix lluitar pel seu dret a estimar qui vulgui i com vulgui. Un viatge de la depressió a l’acceptació “d’un amor meravellós“, per acabar en la frustració, en ser rebutjada per la persona que estima, constatant que “l’amor és un parany que cal aniquilar“.