orquestra del Gran Teatre del Liceu |

Aquest passat diumenge ens va sorprendre molt favorablement el concert al que vàrem assistir dins del nostre abonament de l’OBC; aquesta vegada però no era pas un concert de l’OBC, cosa que a priori ens tirava força enrere i sincerament no ens venia massa de gust; l’orquestra convidada era la titular del Gran Teatre del Liceu i malgrat que l’escoltem sovint quan assistim a veure les òperes en aquest teatre, no haguéssim pas pagat una entrada de exprofés per escoltar-la fora del fossar del Liceu.

Creiem que l’Orquestra del Gran Teatre del Liceu ha millorat molt d’ençà que el seu director titular és en Josep Pons, i en aquest concert ens ho ha demostrat amb escreix. Una altra raó important del nostre entusiasme en l’audició d’aquest concert és per poder tornar a escoltar una altra vegada a l’extraordinari solista de violí Kai Gleusteen, que forma part de la formació i que ens agrada especialment.

L’any 2000, Kai Gleusteen va guanyar la plaça de concertino de l’Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu. Paral·lelament continua actuant com a solista en nombrosos recitals per Europa, la Xina i Nord-Amèrica i és professor de violí del Conservatori del Liceu i de l’ESMUC. El 2011 va crear el projecte Kaimerata, un cicle de concerts didàctics de música de cambra al voltant d’un compositor. Toca un violí G.B Guadagnini del 1781

Continua llegint →

Per MIQUEL GASCÓN …

En teníem moltes ganes des de fa mesos que arribes la data per veure aquesta òpera del segle XX, ja que sabíem que en el seu dia quant es va estrenar l’any 1946 al Schubert Theatre de Filadèlfia, se la va anomenar com una “American opera” o també com a “Broadway opera”… i qua ha estat tractada mes aviat com un “Musical” que no pas com una òpera que és del que es tracta.

Com sabeu tinc una especial dèria per el “Musicals” perquè m’agraden en general molt i també perquè penso que dins d’una anys se li reconeixerà per fi, la gran vàlua d’aquest genere i crec seran catalogades com a veritables òperes per les generacions que vindran.

STREET SCENE (Escena de carrer) és la primera òpera de Kurt Weill de la seva etapa americana, (s’havia instal·lat als Estats Units fugint de la persecució nazi), influïda per la comèdia musical de Broadway, el jazz, el blues i les cançons populars. L’òpera en angles, integra recitatius, diàlegs, àries, cançons populars i fins i tot conjunts de l’òpera tradicional europea.

El començament de Street scene, que arriba per primera vegada al Liceu i al estat espanyol, em va recordar molt al estil de Porgy & Bess, una de les meves òperes de capçalera.

El llibret és del dramaturg Elmer Rice, home políticament compromès, sobre una obra pròpia guanyadora del Premi Pulitzer (1929). La lletra de les cançons són del poeta negre Langston Hughes. L’acció transcorre en un barri molt pobre de Nova York, davant una casa de veïns que protagonitzen les diverses històries de la trama, totes d’un realisme cru, entre elles la història del matrimoni Maurrant, marcada pel maltractament i la violència de gènere, amb una càrrega important de denúncia social i com gairebé sempre, un final tràgic.