Arxiu d'etiquetes: Oriol Pla

– Teatre – LA CALAVERA DE CONNEMARA (🐌🐌🐌🐌🐌) – La Villarroel – 2017.09.23 – (temp. 17/18 – espectacle nº 31)

LA CALAVERA DE CONNEMARA (temp. 17/18 – espectacle nº 31)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón

Sabíem que era una aposta segura, de fet ja ho vam saber el dia de la roda de premsa amb el petit “tastet” de la producció.

El tàndem que formen en l’escenari Oriol Pla i Pol López és extraordinari, i de fet a la funció d’ahir al vespre, tota la platea vam aplaudir entusiasmats en finalitzar dues de les escenes de l’obra en mig de la representació. Ens costa recordar aquest fet en cap altra obra de teatre no musical !!!

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Fotografies de David Ruano

Els dos actors estan molt ben acompanyats per la Marta Millà que ens ha agradat molt en el seu paper de dona solterona, catòlica, intransigent i aficionada al bingo de la parròquia i al “poiteen”, l’aiguardent del poble.

En un paper molt més petit però que és imprescindible en la trama, Xavi Sáez interpreta molt bé el policia que ha de donar importància als detalls per resoldre l’autoria dels delictes.

Impactant l’espectacular escenografia realitzada per Marc Salicrú que evoca un lloc rural de la plujosa Irlanda. Un poble petit amb les seves pròpies normes, les seves veritats i les seves mentides. Un poble on tots estan lligats per llaços familiars i on el capellà de la parròquia és una autoritat.

Som a Connemara a principis dels anys noranta. Mick Dowd (Pol López) té una vida monòtona i dedica el seu temps a rebre a la seva veïna Maryjohnny Rafferty (Marta Millà) amb la que fa safareig de les novetats del poble mentre prenen un got de poiteen, una beguda destil·lada, tradicional d’Irlanda, amb un alt contingut alcohòlic.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Fotografies de David Ruano

Cada tardor, i durant uns dies Mick té una altra ocupació, és l’encarregat de desenterrar els cadàvers que ja fa més de set anys que descansen al cementiri local. Han de fer lloc pels nouvinguts. Però aquest any no serà com sempre, aquest any ha de desenterrar les restes de l’Oona, la seva dona que oficialment va morir en un accident de cotxe, versió que la gent del poble no creu, i els rumors l’acusen d’haver-la matat voluntàriament.

Continua llegint

– Teatre (234) – BE GOD IS (🐌🐌🐌🐌🐌) – L’Off de La Villarroel – 07.04.2017

BE GOD IS

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón  

Aquesta creació d’Espai Dual es va presentar al Teatre Condal al mes de juny del 2016 i nosaltres no vam tenir l’oportunitat de veure-la; ara no hem volgut deixar passar l’ocasió d’anar a l’Off de la Villarroel on tenen programades 12 funcions fins al 23 de Maig.

Un divertidíssim espectacle on es combinen música, humor i teatre gestual. Un espectacle sense paraules on els tres intèrprets són capaços d’explicar un munt d’històries, només amb murmuris, sons o expressions en angles, francès o algun idioma inintel·ligible. Els tres són mims, són acròbates, són grans músics, són bons cantants, són actors, són clows, … ho són tot.

Blai Juanet Sanagustín, Marc Sastre i Oriol Pla estableixen des del minut u un joc de complicitat amb el públic que ens sentim arrossegats per la seva alegria i dinamisme. Per força hem de fer especial menció a la grandíssima fera escènica que es Oriol Pla, un actor que ens va enamorar amb la seva interpretació a RAGAZZO i que ens sorprèn cada vegada més per la seva expressivitat i capacitat de connexió amb cadascú de nosaltres. Amb un ritme vertiginós, el seu domini del cos és realment espectacular.

Blai Juanet ens mostra els seus dots d’equilibrista i Marc Sastre ens demostra com amb una guitarra es poden reproduir un munt de sons, a priori impensables.

Una proposta on s’encadenen gags intel·ligents amb un talent i una imaginació desbordant i que no deixen ni un minut de respir.

Un escriptor que escriu frenèticament a màquina, un viatge en cotxe o uns genets a cavall són alguns dels gags més hilarants de l’espectacle. Cinquanta minuts d’espectacle que es fan curts, molt curts.

En resum, un espectacle delirant, genial, divertit, superb. Un espectacle per gaudir, amb una qualitat fora mides.

Continua llegint

– Teatre (148) – ODISSEUS (🐌🐌🐌🐌🐌) – Sala Beckett – 04.01.2017

ODISSEUS

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón  

La companyia Teatre Tot Terreny va iniciar el procés de creació d’aquesta producció al gener del 2015, un procés que va durar quatre mesos. La investigació i l’experimentació col·lectiva són el motor del seu mètode de creació. Hi ha treballat un equip multidisciplinari de trenta artistes de diferents àmbits, actors, ballarins, cantants, músics i fotògrafs aportant cadascú la seva visió del clàssic.

odisseus

L’Odissea d’Homer ha esdevingut un referent de la literatura universal i un dels grans mites de la cultura mediterrània. El mar esdevé l’escenari perfecte per replantejar el sentit de la memòria i l’amor, i un lloc on l’equilibri entre el deure i el desig -el seny i la rauxa- es pertorba. Una guerra que acaba, el retorn d’uns aqueus fatigats que lluiten per veure de nou la seva terra; i un rei que, rodejat de mar, posa en dubte la seva noble identitat per abraçar les despulles de la supervivència.

Un espai escènic poc menys que fascinant acull aquesta proposta que ens ha deixat literalment meravellats. La sala Beckett inicia amb aquesta obra el cicle “Mar de miralls. Fluxos de Migració a la Mediterrània” que vol promoure una reflexió i debat sobre aquesta temàtica i que inclourà també les obres “De carenes al cel“, “El rey del gurugú” (que vam poder veure a Porta 4), “Nador” i “Sous la plage” (que vam veure al Festival TNT).

Entrem a la Sala de Dalt de la nova Beckett, amb les seves parets desconxades que envolten un ampli espai escènic que permet reproduir les baralles entre aqueus i perses, els dies de navegació d’Ulisses buscant la seva Ítaca, el mar, els monstres marins, la cova de Polifem ….

Continua llegint

– Teatre – RAGAZZO (🐌🐌🐌🐌🐌) – Nau Ivanow – Sala Andy Warhol – 28/06/2015

Amb l’agenda plena de GRECs, no ens havia passat pel cap, anar a cap espectacle mes, perquè estem arribant a la saturació cultural per l’acumulació d’espectacles i cròniques pendents per escriure al Blog, però vàrem rebre un missatge directe de Lali Álvarez, proposant-nos anar a veure la seva primera obra de Teatre, RAGAZZO, de la que és a la vegada autora del text i directora d’aquesta proposta teatral.

Vàrem buscar un forat a la nostra agenda i per sort el passat diumenge el teníem lliure i no ens ho vàrem pensar ni un minut, perquè a més a més teníem moltes ganes de trepitjar per primera vegada la Nau Ivanow que encara no coneixíem, encara que sembli mentida.

ragazzoragazzo2

 Europa, estiu de 2001. La ciutat del Ragazzo viu la restricció de drets socials més gran que ha viscut el continent des de la Segona Guerra Mundial: les fronteres estan tancades, se suspèn el tractat de Schengen, es prohibeixen les manifestacions i reunions en algunes zones de la ciutat, es prohibeix estendre la roba als balcons. Detencions. Identificacions. 30.000 policies patrullen els carrers i no permeten l’entrada a la Zona Rossa, el lloc on els líders mundials del G8 estan realitzant una cimera.
Ragazzo, malgrat tot, viu l’estiu de la ciutat: fa poc han okupat amb uns amics un espai acollidor que han condicionat com a vivenda, està de vacances, té temps per escoltar música, llegir, cuinar, enamorar-se… i per participar al Fòrum Social Mundial que també s’ha instal·lat a la ciutat i on més de mig milió de persones discuteixen com seria aquest “altre món possible” que des de fa uns anys s’imagina com alternativa a la globalització. El seu destí quedarà marcat quan prengui la decisió de quedar-se a la Columna dels Desobedients, que s’ha proposat una acció pacífica de desobediència civil: violar el confinament de la Zona Rossa.

Com ja va escriure fa uns dies l’Imma a l’espai de Facebook “Teatre, l’opinió dels espectadors”, veure RAGAZZO ha estat un cop de puny directe a l’ànima. Absolutament desfondats i emocionats per un text colpidor i una interpretació entregada i magnifica.

Evidentment cada un de nosaltres té una ideologia pròpia i per molt esquerrana que aquesta sigui, potser la nostra, dista força del món okupa, per la senzilla raó que vàrem créixer en un altra època, on tot era potser més fàcil alhora de trobar una feina estable i pensar en un futur més o menys prometedor; tot això ha canviat moltíssim, a hores d’ara. Però el que no ha canviat en absolut és la necessitat humana d’establir una relació amb altres persones per sentir-nos estimats com a persones… i la Lali Álvarez, ha sabut mostrar-nos amb una sensibilitat exquisida la vida d’aquest jove, que prefereix acudir a una proposta de manifestació que anar a prendre un bany tranquil a la platja.

La descripció dels fets, des de que apareix adormit al seu llit i nosaltres podem entrar en la seva intimitat, fins que acaba assassinat per les forces de seguretat italianes, està explicat amb una sensibilitat exquisida… fins que evidentment la violència apareix a escena i llavors el canvi d’acció és brutal i angoixant.

En tot això té molt a veure la gran interpretació d’Oriol Pla, que aconsegueix atrapar-nos des del primer minut…. en una actuació en solitari que primer estar plena de tendresa i que a poc a poc es transforma en una activitat física brutal que arriba a desgastar fins i tot al públic que presencia atonit la seva actuació.

Ragazzo és un crit a la vida, a la dignificació de les històries personals, a la reivindicació de la memòria col·lectiva i de la Història que els amos del món mai escriuran per nosaltres.

No ens imaginàvem pas al entrar a la Sala Andy Warhol de la Nau Ivanow, que sortiríem tan tocats i al mateix temps, tan eufòrics de viure una experiència teatral tan intensa com la de Ragazzo. Sembla mentida que una autora tan jove pugui aconseguir un nivell tan alt en la seva primera obra que escriu i que dirigeix al mateix temps.

Què fer davant l’amenaça? Té legitimitat un govern que s’ha de blindar per decidir? Qui (i per a què) fa servir la violència? Què és la impunitat? Un altre món és possible?

La nostra valoració cargolaire de 5 cargols, és com veieu la màxima, que equival a un 10 sobre 10; una llàstima que aquesta proposta teatral únicament s’hagi pogut veure durant quatre dies, però estem absolutament segurs que aquesta proposta ben aviat la veurem programada en un teatre convencional fent temporada… i és que veritablement es tracta d’una veritable joia que tothom hauria de veure.

Dedicat a la memòria de Carlo Giuliani, assassinat a Gènova el 20 de juliol de 2001.

Ragazzo - Nau Ivanow - Voltar i Voltar 10-imp

Autoria i direcció: Lali Álvarez
Intèrpret: Oriol Pla
Cia. Teatre Tot Terreny // Ajudant de direcció: Quimet Pla // Assistent: Irene Vicente // Disseny de llums: Núria Solina // Disseny de so: Pau Matas Nogué // Fotografia: Clàudia Serrahima // Col·laboracions: Aleix Aguilà, Isaac Domínguez

Cargol insurrecte

– Teatre – JO MAI (****) – Teatre Lliure de Gràcia – 18/01/2014

Aquesta obra de Teatre va ser estrenada aquest estiu dins de l’entorn del GREC2013, per pocs dies; va ser representada al teatre del CCCB.  Llavors pensàvem anar-hi, però al final ens va fer enrere per por, al llegir critiques no massa favorables.

IMG_1251

Ahir ens varem apropar al Teatre de Lliure de Gràcia (properament…. Sala Anna Lizaràn ???), amb la mateixa por que fa uns mesos, per tal de veure JO MAI.  La sorpresa ha estat majúscula perquè ens ha encantat, contra tot pronostic.  Ens ha agradat la història que ens expliquen aquets joves, la manera de plantejar-ho d’una manera totalment diferent del que hem vist fina ara… incluïnt musica en directe i especialment les seves interpretacions com actors i també com a musics.

No comprenem com es pot arribar a dir que és un text que no s’entèn gaire… ja que per nosaltres és absolutamnet clar en la seva narració. És veritat que a l’nici de l’obra, deixa a l’espectador descol·locat sense entendre res del que passa…. però a la poca estona t’adones de què han començat pel desenllaç… i amb un flaix back es retrocedeix en el temps un parell de mesos per explicar-nos la història de com ha succeït tot.  Ho fan, a mes a mes per separat cada personatge, tot dient: “aquí comença la meva història”, fins que al public lliga caps.

Un text dur, on es tracta els maltractaments de les dones per les persones que diuen que “les estimen” mes què a la seva pròpia vida…. però que alhora també tracta sobre el indestruible lligam d’amistat de tres nois joves, un d’ells deficient mental; aquest tema està tractat amb una tendresa que emociona… la necessitat que arriben a tenir un de l’altre i que supera amb escreix el sentiment d’amistat.

Continua llegint