Arxiu d'etiquetes: Oriol Genís

– Teatre – KABARETT PROTOKOLL (🐌🐌🐌🐌) – Teatre Romea – 2018.01.26 (temp. 17/18 – espectacle nº 176)

KABARETT PROTOKOLL (temp. 17/18 – espectacle nº 176)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón

Divendres al vespre, al Off Romea, vam poder veure aquesta proposta que es va estrenar fa dos anys al Maldà. És una producció de La Bacanal, que ha girat per diversos llocs de la geografia catalana i ara ha aterrat al vestíbul del Teatre Romea fins al 24 de febrer.

KABARETT-PROTOKOLL és una peça que recupera l’esperit i les cançons dels cabarets alemanys i ho porta al present.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Un actor amb idees,
una directora d’ideals,
una dramaturga estressada
i un pianista lacònic
assagen alguna cosa
que vol ser un espectacle de cabaret.
Bé, ho intenten.
Però passen coses.
Ja ho té això d’assajar amb públic.
Coses de l’assaig i coses del directe.
Ells s’ho han buscat.
Afortunadament, només és un assaig.
Ja estrenaran algun dia.

Als anys trenta del segle passat, des de l’escena dels cabarets berlinesos, persones que estaven en contra del feixisme es permetien opinar i criticar, sempre sota la pàtina de l’humor, amb la paraula i la música. Artistes com Bertolt Brecht, Ernst Toller, Kurt Tucholsky, Hans Eisler i Friedrich Hollaender, provocaven la riallada dels espectadors, al mateix temps que explicaven el que estava passant i alertaven de l’ascens imparable del nazisme. Una pràctica perillosa que molts van pagar amb l’exili, la presó, l’assassinat o el suïcidi.

Continua llegint

– Teatre – ISLÀNDIA (🐌🐌🐌🐌) – TNC Sala Petita – 2017.10.15 (temp. 17/18 – espectacle nº 69)

ISLÀNDIA (prèvia) – (temp. 17/18 – espectacle nº 69)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón

Diumenge vam fer cap a la sala Petita del Teatre Nacional per veure la representació d’ISLÀNDIA, un text de Llüisa Cunillé dirigit per Xavier Albertí.

Un adolescent, que en la primera escena de l’obra ja és un adult, marxa a Nova York a buscar la seva mare. Abel Rodríguez debuta com a protagonista en aquesta obra (ell és estudiant d’informàtica i actor amateur de Sabadell) i encarna a un jove islandès de 15 anys, a mig camí entre la infància i l’edat adulta, la innocència enfrontada a la crisi espiritual i existencial de la societat occidental. Una interpretació d’aquest jove actor que ens ha agradat molt, plena de silencis i amb una actitud d’escolta passiva, processant tot el que rep i que l’ha d’ajudar a prendre una decisió.

Un viatge que ens portarà de Reykjavík a Nova York, distanciats físicament, amb desconeixença mútua, però units per les conseqüències de l’última crisi financera internacional que va començar als Estats Units i que va suposar la fallida de l’estat a Islàndia.

El noi, que somia a ser cantant d’òpera, deixa la seva illa per cercar la seva mare de la qual fa temps no en sap res. I es desplaça a la ciutat on, sobre el paper, tot és possible, on tot el que existeix es pot trobar. Però el seu viatge no és senzill ni còmode, es va trobant un seguit de personatges que són un amarg retrat de les víctimes de la crisi econòmica.

Tots ells són persones desesperançades, que han perdut el que tenien i intenten sobreviure ensarronant a qui poden, víctimes d’una societat individualista sense sentiments. I el noi parla amb ells, es deixa ensarronar i li prenen el poc que té, la maleta, diners a canvi d’un llibre que no val res, l’abric, el mòbil, … i ell accepta tot el que li succeeïx amb la calma de la persona que no té por, que no té res a perdre, que encara té somnis.

Continua llegint

– Grec2017 – Teatre (303) – ACTES OBSCENS EN ESPAI PÚBLIC (🐌🐌🐌) – TNC Sala Petita – 16.07.2017

ACTES OBSCENS EN ESPAI PÚBLIC

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma BarbaMiquel Gascón – 

Sense ser-ne del tot conscients quan vam comprar les entrades d’aquest espectacle, hem fet coincidir en el temps dues propostes relacionades amb l’obra TEOREMA de Pier Paolo PasoliniWHO IS ME. PASOLINI i aquest del que ara parlarem.

Per sort, després de la primera vam tenir l’encert de visionar la pel·lícula a través del portal “Filmin” al que estem subscrits, abans de veure aquest “ACTES OBSCENS EN ESPAI PÚBLIC“, fet que ens ha ajudat i molt a entendre i per tant a gaudir de la proposta.

Davide Carnevali, és l’autor italià del text que ha estat traduït i dirigit per Albert Arribas. Text inspirat en la pel·lícula de Pasolini on Carnevali també utilitza la tècnica dels monòlegs que resumeixen l’acció i defineixen els personatges.

La irrupció d’un Messies en el si d’una família burgesa, provoca un trastorn espectacular a les seves vides acomodades fins a arribar a la destrucció de tot allò que eren. Aquest Messies a la pel·lícula de Pasolini és un noi d’una gran bellesa convidat a la casa familiar i que sedueix sexualment a tots els membres de la família i a la criada. Un cop tots han quedat sotmesos a la voluntat d’aquest noi, ell marxa tal com ha arribat, de sobte, provocant en tots ells la desesperació i la incomprensió per una absència no desitjada. Un enorme buit que només poden omplir trencant amb tot el que havien estat fins a la seva arribada.

En aquesta proposta “ACTES OBSCENS…” el Messies és un àngel que els trastoca amb la seva paraula. Una esplèndida Antònia Jaume que parla en mallorquí i porta ales.

Continua llegint

– Teatre (288) – RICARD III (🐌🐌🐌+🐚) – TNC Sala Gran – 24.05.2017

RICARD III

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón  

Ja ho havíem intuït a la roda de premsa i ens ho havien dit els que ja l’havien vist, Ricard III es Lluís Homar, un “monstre” dalt l’escenari que dóna vida a un altre monstre, a una persona que es defineix ella mateixa com a dolenta.

Lluís Homar es posa a la pell del rei més controvertit entre tots els grans personatges creats pel monstre de Stratford, per protagonitzar aquest magnètic viatge al fons de l’ànima humana i al dolor que poden causar les dificultats d’acceptar la pròpia identitat. Un periple colpidor, amb una teatralitat explosiva hereva dels grans retaules dramàtics medievals.  L’ascensió imparable d’un ésser marginat a causa de les deformitats físiques, que amb el seu afany insaciable de poder arribarà a ocupar el tron d’Anglaterra fins que s’acabarà trobant atrapat en el remolí dels seus propis buits, disposat a oferir tot el regne per un simple cavall que li permeti continuar la seva lluita.

Albertí ens presenta Ricard III com un home ferit, que com a reacció a la seva condició física i al rebuig que ha sentit des de petit, treu la fúria i la violència per aconseguir arribar al poder. Ens presenta la dualitat entre el dolor humà i la utilització dels mecanismes de poder per apaivagar-lo i que provoquen més dolor. En paraules de l’actor protagonista: Ricard III neix malvat o el fan actuar així les circumstàncies?

Amb la complicitat del seu cosí Buckingham (no ens ha convençut la interpretació de Joel Joan) ordeix una estratègia per arribar al poder i que sigui el mateix poble qui li demani que es converteixi en el rei d’Anglaterra. En aquesta escena Lluís Homar que aparentment està pregant, està situat en un plànol per damunt (a sobre de l’estructura metàl·lica) del seu cosí i dels membres del poble que li demanen que accepti ser rei.

Continua llegint

– Teatre (220) – QUÉ FUE DE ANDRÉS VILLARROSA ? – El Maldà (🐌🐌🐌+🐚) – 25.03.2017

QUÉ FUE DE ANDRÉS VILLARROSA ?

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón  

Oriol Genís és el mànager de Andrés Villarrosa “el cantante melódico del trémolo metódico” i espera que arribi l’artista a la sala de El Maldà on ha d’oferir una actuació al seu públic. Espera amb la paciència del mànager, i, mentre espera, fent temps per no haver de suspendre i tornar els diners, ens fa un retrat biogràfic d’aquesta fugaç estrella de la Bodega Bohèmia.

Segons ens van comentar a la roda de premsa, aquesta proposta vol ser un homenatge a aquest cantant que fa uns 20 anys va desaparèixer de l’escena, un cantant d’estètica confusa que odiava assajar, perquè sense públic un artista no és res.

Oriol Genís continua fent temps i ens parla del peculiar vestuari d’aquest artista, que es presentava amb un perruquí, un bigoti enganxat amb pega i una falsa piga a la cara. Ens mostra les seves jaquetes amb lluentons i una flor amb els colors de la bandera republicana i els seus pantalons guarnits d’una banda de lluentons negres als laterals i a la bragueta.

…. I és que Andrés Villarrosa és un impresentable, un home de poca paraula que no compleix sempre els seus compromisos…. alguna nit es presenta a l’espectacle i d’altres no,  tot segons li peta…. deixant plantats als espectadors.

Continuem esperant l’arribada del cantant i l’Oriol continua explicant anècdotes de la seva vida i la seva manca de compromís que va marcar la seva fugaç carrera de cantant de varietés. En Marc Rosich, assegut a primera fila, tampoc acaba d’entendre perquè no ha arribat i aconsella a l’Oriol que interpreti alguna de les cançons.

Funcionarà el radio cassete ???

Aquí vam gaudir d’un dels moments més hilarants de la vetllada, la música estava gravada en cassetes i un enorme ràdio casse-te estava a sobre de la taula, però dissabte al vespre va decidir deixar de funcionar, després dels intents infructuosos de l’Oriol, el Marc i el tècnic de sala per activar-ho, amb canvi de piles inclòs. Vam riure de valent.

Continua llegint

– Teatre (113) – LES NOCES DE FIGARO (🐌🐌🐌🐌) – Teatre Lliure – Sala Fabià Puigserver – 04.12.2016

LES NOCES DE FIGARO

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón  

Moltes ganes de veure aquesta nova/vella proposta d’aquest clàssic de Beaumarchais, escrit entre el 1777 i el 1780, i que és la segona obra de la trilogia començada amb “El barber de Sevilla” (1772) i acabada amb “La mare culpable” (1792).

Segons va explicar en Lluís Pasqual a la roda de premsa, aquesta va ser l’obra escollida per commemorar el 40è aniversari del Teatre Lliure que va iniciar les seves representacions a Gràcia el 2 de desembre del 1976. Les Noces de Figaro que va aixecar en Fabià Puigserver, va ser estrenada el 7 de febrer del 1989 i va representar un reconeixement de la feina que s’estava desenvolupant al Lliure, va ser un èxit de públic i va fer gira durant quatre temporades. Es va poder veure a Madrid i Sevilla (1991/92), Düsseldorf i Stuttgart (1992/93), A Corunya, Barakaldo, Logronyo i Pamplona (1993/94), i Alacant, Bilbao, Córdova, Múrcia, Toledo i València (1994/95).

les-noces-de-figaro-teatre-lliure

En aquella ocasió el paper protagonista l’interpretava Lluís Homar que ha estat l’escollit per portar la direcció d’aquesta nova proposta.  En paraules del mateix Lluís Homar:

Des del més gran respecte al muntatge, i amb un profund agraïment a tot el que el Lliure m’ha donat al llarg de tants anys, em poso il·lusionat a procurar tornar a omplir de vida un muntatge ple d’allò que per al Fabià significava el teatre: joc, generositat, saviesa i un grandíssim amor i esperit de servei cap al públic. Jo llavors vaig ser-ne el Fígaro; avui, no pocs anys després, m’encarreguen que redirigeixi aquell muntatge. I el que em ve més de gust de fer és intentar transmetre aquell preciós esperit de vida i de teatre a un nou grup d’actors perquè, prenent el testimoni d’aquells que de la mà d’en Fabià el vàrem fer, amb el seu contrastat talent i entusiasme, puguin aportar tot allò de bo que el pas dels anys hagi afegit a l’exercici del nostre ofici. Amb tot el meu amor per tots aquells que l’estrenàvem el 1989, i amb tot el meu amor cap a aquells que avui ens posem a treballar, no puc més que agrair al Lliure i al Lluís Pasqual aquesta bonica oportunitat.

La trama d’aquesta òpera bufa ens situa anys després de la primera part, a Sevilla, on som testimonis del desig que sent el comte d’Almaviva (Joan Carreras) per Susanna (Mar Ulldemolins), cambrera de la comtessa (Mónica López)  i promesa de Fígaro (Marcel Borràs). Un amor que el jove Fígaro impedeix astutament amb la complicitat de Susanna i la comtessa i que posa en evidència el comte davant els seus servents. Una veritable comèdia d’embolics i portes.

Continua llegint

2016.09.30 – Teatre (39) – L’APLEC DEL REMEI (🐌🐌🐌🐌) – TNC – 30.09.2016

VOLTAR i VOLTAR … per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón  

L’APLEC DEL REMEI – 

L’APLEC DEL REMEI és la primera sarsuela en llengua catalana que es coneix. Va ser escrita per Josep Anselm Clavé, l’any 1858 i es va estrenar en el Liceu aquell mateix any. Es va tornar a programar l’any 1864 al desaparegut Teatre Odeon de Barcelona, i ha restat oblidada i “perduda” fins avui.

Josep Anselm Clavé (1824-1874) va centrar la seva producció musical en el cant coral i va ser el fundador dels cors Clavé, el principal referent del moviment associacionista tal com el conceptuem avui dia.

laplec-del-remei-tnc

Xavier Albertí es va proposar tornar-la de nou als escenaris d’ençà que va ser nomenat director artístic del TNC i és amb aquesta sarsuela que s’inaugura la temporada 2016-2017 del Teatre Nacional de Catalunya, dirigida en aquesta ocasió per l’alter ego de Xavier Albertí, la directora polonesa Wanda Pitrowska.

La celebració dels vint anys del TNC i els quinze anys de l’Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC) han estat un bon motiu.

Un escenari buit, amb tres o quatre grades, Oriol Genís vestit totalment de negre, amb un llarg abric, arrossega un micròfon mentre va parlant, sembla que no troba el lloc però finalment s’atura, ens està parlant de la figura de Clavé, iniciador de la cultura catalana moderna. I parla, parla, parla …. van entrant a l’escenari els integrants del Cor que resten palplantats esperant la fi del discurs. Un transvestit atretzzista fa un intent de treure-li el micròfon, però ell continua parlant….. Hem de dir que és aquesta l’única part de l’espectacle que hem trobat una mica llarga fins al punt de què hem desconnectat.

laplec-del-remei-2-tnc

I mentre els membres del cor interpreten la peça de “Els Xiquets de Valls” van baixant del sostre unes cadires com si es tractés d’un ballet. Els integrants de l’Orquestra amb barretines i faixes blanques les deslliguen i col·loquen en el seu lloc. Durant tota la representació apareix al fons de l’escenari, sobre impressionades, les lletres de les cançons.

Continua llegint