POR CULPA DE LA NIEVE (temp. 17/18 – espectacle nº 182)
VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –
PerImma Barba & Miquel Gascón –
Un text de l’autor argentí Alfredo Staffolani (1982) ha estat l’última lectura escenificada del cicle DNI+D.
Per quarta temporada consecutiva, el Teatre Tantarantana i el Teatre dels Argonautes han ofert el cicle DNI+D on s’han presentat sis obres, de sis països, escrites per sis autors de l’escena teatral iberoamericana. Amb transmissió en directe a través de les xarxes socials és un projecte que vol promocionar la nova creació dramatúrgica de Llatinoamèrica a Catalunya i Portugal.
Enguany s’han programat: Submundos de Vladmir Vera (Veneçuela), Los autores materiales de Jorge Hugo Marín (Colòmbia), Papá está en la Atlántida de Javier Malpica (Mèxic), Argumento contra la Resistencia de Santiago Sanguinetti (Uruguai), Partir y renunciar d’Amelia Bande (Xile) i Por culpa de la nieve d’Alfredo Staffolani (Argentina), que és la que vam poder veure nosaltres dimarts a l’Àtic 22.
Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.
POR CULPA DE LA NIEVE és una comèdia dramàtica ambientada en alguna ciutat de Bèlgica, on el fred i la religió anglicana ho impregnen tot.
Dirigida per Abel Vernet ha comptat amb la participació de Núria Casas (Katia), Oriol Escalé (Blas), Estefi García (Ruth), Jordi Gràcia (el pare), Imanol García Serrano (Adolfo), Vanessa Margó (Cristina) i la col·laboració d’Adrià Díaz en el paper de Willy.
Amb una presentació cinematogràfica “a lo falcon crest”, l’obra està estructurada en quatre actes que evolucionen inversament en el temps.
Fa justament un any es va estrenar a l’Àtic 22 aquesta adaptació de la història de Werther, de la mà de l’Abel Vernet, nosaltres no vam poder “pujar a les alçades de l’Àtic22”, per estar encara en procés de recuperació de la “trencadissa” del peu de l’Imma. És per això que no hem dubtat, aquesta vegada, i ens vam bloquejar l’agenda,perquè estem parlant de només 4 representacions en el mateix espai.
“Us presento tot el que he pogut trobar, i que he aplegat amb zel, sobre la història del pobre Werther; i sapigueu que me’n donareu les gràcies. Al seu esperit i al seu caràcter no li negueu la vostra admiració ni el vostre amor; ni al seu destí, les vostres llàgrimes. I tu, bona ànima que com ell sents també aquesta fúria, pren consol de les seves penes i fes-te amic d’aquest llibret, si per desencert o per culpa teva no n’has pogut trobar cap altre que et sigui més pròxim.”J.W. Goethe
Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.
“Les penes del jove Werther” que també ha estat titulada amb altres noms “Les desventures del jove Werther”, “Els sofriments del jove Werther” o simplement “El jove Werther”, és una novel·la epistolar semi autobiogràfica de Johann Wolfgang von Goethe, publicada en 1774.
VOLVER A WERTHER, partint de la visió de Goethe, revisita el mite de l’amor i la passió de l’època romàntica per excel·lència i el col·loca als nostres dies.
Ahir dijous vaig poder fer sessió doble de Teatre, perquè vaig tenir la sort de què els horaris eren compatibles i les dues propostes es representaven a diferents sales del mateix Teatre. Això si, aquesta vegada vaig anar tot sol, per problemes de logística familiar.
A l’Àtic22 ahir era nit d’estrena i es representava LA FIESTA EN PAZ una proposta escènica d’Aleix Duarri, que ha escrit i que també dirigeix.
Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.
LA FIESTA EN PAZ és un espectacle que té per objectiu recuperar la memòria col·lectiva recent de la transició espanyola i fer-ne una doble mirada; política i simbòlica. La mirada política esdevé necessària de manera molt evident; el moment polític i social actual és el resultat d’uns processos i dinàmiques que comencen en la transició espanyola, ja que és allà on es configuren les estructures de poder vigents, però també les normes del joc.
Una visió de la transició espanyola, realitzada per gent jove que per sort no la varen haver de viure, malgrat que segurament han hagut de sentir a parlar molt sovint al cole o als seus pares. Tot això, explicat des d’una sèrie continuada de retalls o esquetxos, que en un primer moment poden desorientar a l’espectador perquè estan representades sense cap transició, la qual cosa obliga als joves actors a fer un canvi de registre continuat.
Un munt de flaixos de la història recent, on apareixen des de carlistes que fan titelles, polítics com Suárez o Felipe González, recerca de fosses comuns, els grisos dispersant grups de més de tres persones, l’excessiva protecció dels pares vers als seus fills, la repressió que va exercir l’església catòlica, Rocio Jurado, el cop d’estat de Tejero, la consideració de què els gais eren malalts als que s’hauria de curar… i a la força, l’educació repressiva, els càstings d’actrius en l’època del destapa i tants i tants altres…
Dissabte passat a la tarda vam anar al Teatre Gaudí a veure la primera proposta de la companyia Menú Teatral.
Es tracta d’una companyia creada el 2012 de la mà de Marina Mulet i David Maqueda i ampliada l’any 2014 amb la incorporació de Aïda Bellet, Alba Duñó i Núria Martinez. Neix amb la necessitat d’explorar nous codis teatrals i donar una sortida a propostes innovadores alhora que sigui un espai virtual on acollir artistes escènics i les seves creacions.
LA PISTA, és el primer espectacle de la companyia i ha estat guanyador del primer premi Cicle de Creació escènica DespertaLAB 2015.
“La Pista, neix a partir de l’impacte que ens va produir el film “Danzad Danzad Malditos” (They shoot horse, don’t they?) de Sydney Pollak. La pel·lícula, la novel·la d’Horace Mccoy (història original), i la recerca exhaustiva d’informació real sobre aquestes maratons, són els embrions d’aquest espectacle, creat a la sala d’assaig”.
Ens parlen dels anys 30 als EEUU i dels concursos de parelles, maratons de ball on es valora la resistència física i que amaga una desesperada ànsia de supervivència. És l’època de la gran depressió i aquestes maratons s’han convertit en una forma de subsistència temporal oferint un lloc per dormir i alguna cosa per menjar i l’esperança d’arribar a guanyar el premi econòmic final.
Una sala de ball i 4 parelles amb un mestre de cerimònies que és el que va imposant els ritmes i que veurem durant l’obra que és un personatge corrupte. Cadascú ha vingut d’un lloc diferent i el motiu que l’ha portat fins aquí és també divers: bàsicament la fama o la gana. La brutalitat d’aquest certamen els portarà al límit.
Durant setmanes els concursants han de ballar sense parar amb descansos de 15 minuts cada hora, nit i dia. I al davant, uns espectadors que han pagat la seva entrada per “gaudir” de l’espectacle, la lluita per resistir.
Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.
No era fàcil portar aquesta proposta dalt de l’escenari i aquí rau el gran encert, els nou protagonistes ballen i parlen constantment centrant en tot moment la nostra atenció. Observem el deteriorament físic dels components de les parelles i les misèries de la convivència humana en una situació al límit lluitant per la supervivència. Les decisions que es prenen en aquestes situacions límit són les que condicionen la resta de les seves vides.
El fil conductor de la història, és en Vitto una persona jutjada per haver ajudat a morir a la seva parella de ball, la Joan. Intentarà justificar el perquè de la seva decisió qüestionant l’ètica d’aquests tipus d’espectacles i la deshumanització en la qual vivim. Justament intenta explicar que el seu acte va ser un acte humanitari ajudant a morir a una persona que desitjava fer-ho. Tota l’obra és una crítica a la societat, una denúncia a la realitat dels joves de les societats opulentes en temps de crisi.
La Pista ens permet reflexionar sobre on són els límits dels éssers humans, on és el límit entre què és humà i què és inhumà i qui és que marca aquests límits i que passa quan els límits desapareixen ???
Amb un gran component emocional és capaç de fer-nos proper un tema aparentment tan allunyat de nosaltres. Ens fa viure davant dels nostres ulls la lluita per la supervivència i ens fa plantejar en quin és el nostre paper davant d’això, són solament espectadors que hem pagat una entrada? Tenim realment l’opció de prendre decisions o estarem sempre sotmesos a l’arbitrarietat de les decisions dels altres?
Una gran proposta d’una companyia que es “buida” a l’escenari i que ens transmet l’entusiasme i la il·lusió per compartir una feina ben feta.
Molt, però que molt recomanable !!!
Director: David Maqueda
Dramaturgia: Jaume Viñas
Intèrprets: Aïda Bellet, Boris Cartes, Oriol Escalé, Oriol Guillem/Albert Ruiz, Marc Joy, David Maqueda, Núria Martinez Montes, Marina Mulet, Joana Sureda
Ajudant de direcció : Raquel Molano // Música: Cristina Martinez //Direcció de moviment: Amanda Rubio // Escenografía i vestuari: Tània Gumbau // Diseeny d’il.luminació : Dani Gener // Técnics de sala: Adrià Rico /Albert Giner // Disseny gràfic: Oriol Escalè // Fotografíes: Aleix Melé // Producció executiva: Alba Duñó
This is an example of a sitewide notice - you can change or remove this text in the Customizer under "Store Notice" Descarta
