Desprès d’un magnífic dinar al restaurant XEMEI (***) – (cuina Veneciana) per tal de celebrar l’aniversari de l’IMMA de forma anticipada, amb els nostre fills, No és el millor moment per intentar veure per primera vagada una òpera desconeguda per nosaltres i menys si aquesta òpera te una durada total de 4 hores i mitja.
Però tot i així i gràcies als cops de colza de l’Imma vaig poder aconseguir amb molts esforços no caure del tot en els braços de Morfeu. Es tractava de l’òpera PRINCE IGOR de Aleksandr Borodín i retransmesa en directe des del Teatre Metropolitan de New York.
Se que no es normal començar per la posada en escena, però a mi es un dels factors que m’atrau d’una representació d’òpera, segurament degut a que ès tracta de la part mes Teatraire del espectacle….. En aquest cas el “culpable” de la posada en escena i també de l’escenografia ha estat en Dmitri Tcherniakov, un director rus que sembla acostuma a revolucionar e incomodar als mes tradicionalistes… els que volen tot exactament igual, fil per randa tal i com es va pensar l’òpera el dia de la seva estrena.
Prince Igor, és una òpera en quatre actes i un pròleg amb música d’Aleksandr Borodín i llibret rus del mateix compositor . A causa de la mort de Borodín en 1887 , l’òpera va quedar inacabada i la partitura va ser corregida i acabada pels compositors Nikolai Rimski – Kórsakov i Aleksandr Glazunov . L’estrena pòstum va tenir lloc a Sant Petersburg , al teatre Mariinski , el 4 de novembre de 1890.
El llibret està basat en una epopeia russa del segle XII i es correspon, vagament , amb la història narrada en el Cantar de les hosts d’Ígor, que relata la campanya del príncep rus Ígor Sviatoslávich en contra les tribus dels polovtsy , invasores a 1185.
La partitura inclou les famoses danses corals conegudes com « Danses polovtsianes » ( o Danses dels polovtsy ) , que van divulgar a Europa occidental els ballets de Diàguilev i que s’interpreten independentment en els concerts.
En aquest cas ha estat força mesurat i únicament en el primer acte ha transgredit i de quina manera la posada en escena un cop el Príncep ha estat derrotat a la batalla pels seus enemics. L’escenografia representa un camp ple de roselles, realment impactant i bellíssim on es representen la tragèdia de la pèrdua del seu exercit i es barregen escenes tràgiques, somnis i es transformen els personatges de les conegudíssimes “danses polovtsianes” en esperits que reneixen de les seves cendres en el mateix camp de batalla. Per mi el millor de la nit.