Ens venia molt de gust veure aquesta representació, que com moltes d’altres durant aquest mes de juliol queden tapades pel Festival Grec a la ciutat de Barcelona. Nosaltres som un exemple clar d’aquest comportament dels teatraires, perquè hem de reconèixer que som els primers que ens hem abocat a poder veure el màxim d’espectacles del GREC i hem adquirit entrades per més de 25 espectacles. Malauradament propostes interessants com IME, que es representen a Teatres que no tenen la sort d’entrar dins d’aquest enorme engranatge de Cultura, passen desapercebudes.

En una societat on la gent només es comunica a través de les xarxes socials, una caiguda del servidor els forçarà a aixecar la mirada. Una comèdia profètica de la nostra gestió 2.0

A vegades, aixequem el cap del mòbil i veiem la nostra gent amb el cap acotat mirant el seu mòbil. – A vegades, ens sentim més lluny dels nostres fent un cafè que fent un whatsApp. – A vegades, ens preguntem on anirem a parar.

Una societat on tot ho tenim integrat, on l’única comunicació existent és a través de les xarxes, on les emocions no es comparteixen. On la gent no s’ha mirat mai a la cara.

No coneixíem aquesta jove companyia de Teatre catalana (Cia. Dara Teatre) i ens ha sorprès amb un espectacle fresc, ple de vitalitat, divertit perquè ens ho han fet passar bé i hem rigut, però al mateix temps ens hem adonat que té “suquillo”, perquè el seu argument fa que pensar i entre rialla i rialla, ens deixen glaçats quan ens mostren, com si es tractés d’un mirall, moltes de les nostres actituds quan supeditem la nostra vida del dia a dia, a comunicar-nos per Watsapp, Facebook, Twitter… o dediquem massa del nostre temps a escriure un Blog …. i deixem de banda aspectes de la nostra vida, que són força més importants, com són les relacions humanes directes.

Una escenografia molt senzilla, però efectiva, amb tres mòduls que poden ser sofàs o convertir-se de sobte en llits o petits espais on els protagonistes s’auto incomuniquen, ignorant a les persones que conviuen al mateix habitatge. Quatre actors molt joves, interpreten aquest argument que és d’una exageració volguda, en clau de comèdia… especialment a la primera part de l’obra, però que a mesura que avança el temps, es va transformant en una tragèdia que els protagonistes no podran controlar ni aturar.

Actuacions corals amb molta vitalitat, sense cap protagonista principal, que ens van agradar força totes elles, emparades per una molt bona direcció de Roc Esquius, que és al mateix temps el creador de la dramatúrgia.

Aquesta setmana encara la podreu veure al Tantarantana, fins al 19 de juliol i seria una veritable llàstima que us la perdéssiu, perquè supera en qualitat moltes de les propostes que hem vist al Festival Grec. És per això, que publico aquesta crònica abans que altres que encara tenim pendent d’escriure, trencant l’ordre que acostumo a respectar. Com a mínim hauran obtingut el suport dels blogs artesanals que parlem de Teatre i de les xarxes socials, que tan bé retraten en aquesta producció.

Cia. DARA TEATRE (Catalunya)

Dramatúrgia i direcció: Roc Esquius

Repartiment: Isidre Montserrat, Mireia Pàmies, Núria Deulofeu i Bernat Mestre – Amb col·laboració especial de: Miki Esparbé

Producció i comunicació: Anna Juncadella // Imatge gràfica, estilisme i escenografia: Muntsa Codina // Arranjaments musicals: Bernat Mestre i Josep Sánchez-Rico (Urkinando Estudi) // Animador audiovisuals: Víctor Duque