Arxiu d'etiquetes: Nicolas Chevallier

– Teatre – ESTE VERANO HICE PARAPENTE Y ME RECONCILIE CON EL VACIO (🐌🐌🐌🐌) – Antic Teatre – 2017.10.20 (temp. 17/18 – espectacle nº 76)

ESTE VERANO HICE PARAPENTE Y ME RECONCILIE CON EL VACIO (temp. 17/18 – espectacle nº 76)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón

Ahir, a l’Antic Teatre, una peça amb un estrafolari títol ESTE VERANO HICE PARAPENTE Y ME RECONCILIÉ CON EL VACÍO“, creació de dos joves artistes, Adeline Thery i Nicolas Chevallier.

Dins del marc de Noves Dramatúrgies s’ha presentat aquesta proposta de la Cia. “No iremos de safari”. Els seus components es van conèixer a París l’any 2003 estudiant a la Universitat; van continuar per camins diferents, ella es va instal·lar a Nova York on actualment hi viu dedicada a la música i treballant en un bar; ell es va instal·lar a Barcelona i es dedica a les arts escèniques. Són molt amics. Quan ella es desperta, ell acaba el seu dia. Mai han perdut el contacte i fa un any, una nit, van tenir una conversa per Skype.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Ell li diu a ella: “vull que sàpigues que tinc vertigen, fòbia a les serps, que em fa por la foscor; sóc claustrofòbic, agorafòbic, l’aigua em provoca pànic, no em sento segur en un avió, no puc veure pelis de terror, les muntanyes russes no m’agraden i últimament el terrorisme m’ha inquietat molt”.

Dit tot això, sento que la por és la cosa més viva en mi.”

Ella li confessa que ha planejat la seva pròpia mort i que segurament tindrà lloc d’aquí a un any.

Aquella mateixa nit decideixen reunir-se i fer quelcom.

Aquesta proposta és el resultat d’aquella conversa i de la decisió presa d’engegar un projecte escènic junts. Han estat treballant sota el lema de no deixar de moure’s.

En entrar a la sala ens donen unes ulleres polaritzades; veiem al Nicolas i la Adeline asseguts a terra, xerrant i esperant. A l’espai un munt de radiocassets i una capsa amb moltes, moltes, potser centenars cintes de casset. Projectors de diapositives i el silenci i l’espera. Comencen a fer anar els radiocassets amb una primera audició on ens expliquen com es van conèixer i com han arribat a fer aquesta proposta.

Continua llegint

– Teatre – LA REVOLTA DELS ANGELS (🐌 + 🐚) – Off Romea – 25/09/2015

Nit de reestrena al vestíbul del Romea, asseguts al voltant d’unes tauletes, tot prenent una cervesa o un xarrup de whisky. Una proposta de Teatre en petit format, que ja es va poder veure al Teatre Akadèmia a l’abril d’aquest mateix any.

Llaaaarga espera dempeus fent cua fora del teatre i llaaarga espera posterior al bar i també dempeus tot esperant que posessin en ordre l’espai on havia de representar-se la funció teatral; no és el millor començament per preparar-te a una funció amb un text força difícil de comprensió si prèviament no t’has preparat. El programa de mà, ni tan sols indicava quins actors la representarien i menys encara l’equip tècnic. Una errada imperdonable per un Teatre com el Romea.

En algun lloc dels llimbs, tres àngels viuen una reunió insòlita: Bernard-Marie Koltès, Jean-Michel Basquiat i Chet Baker, estan sotmesos a una trobada post mortem (no van coincidir en vida, tots tres van morir al voltant del 1988/89). Empresonats en aquest temple de la posteritat on l’autor els hi dóna l’oportunitat d’una última paraula, una última pinzellada, una última nota com a últim acte viu. Es revoltaran contra el culte que reifica els artistes, invocaran tot allò que els definia com a poetes del viu, que oferia un sentit intens a la seva vida (i a la d’aquells que els adulen) per tal de trencar les cadenes de la idolatria.

Chet_Baker

Chet_Baker

Un text difícil, en el que en molts moments em vaig perdre; ens intenta explicar amb un llenguatge per mi força feixuc, una reunió imaginaria al limbe, un cop ja morts, de tres icones de l’art del segle XX, tres creadors enlairats per la fama i pel reconeixement de la seva obra artística que no es van arribar a conèixer mai…. un músic (Chet Baker), un escriptor (Bernard-Marie Koltès) i un pintor (Jean-Michel Basquiat). Un text en el qual les tres icones ja desaparegudes rememoren aspectes de la seva vida i el seu sentit existencial, lligat al de la creació artística com són les paraules escrites, les notes musicals o l’esclat de color, però que sobretot reflexionen i ens volen transmetre l’absurditat de la glòria la pòstuma.

Continua llegint